El campament de Cinelândia desmantellat per la policia: #OcupaRio segueix avant

El campament de Cinelândia va ser atacat, amb nocturnitat, el dissabte a la matinada per la policia. Els que estaven allí dormint aleshores, van ser desperats del somni, identificats i expulsats de la plaça, reocupada policiament per les forces repressores. Els “moradores da rua” que estaven allí van aconseguir lliurar-se de ser enviats als temuts “abrigos” (infern de pseudo-asisstència social on cap sense sostre vol anar), excepte una dona i el seu fill que no van aconseguir fugir i sembla ser, segons les informacions, que van ser enviats a un “abrigo” a 2 hores de Cinelândia. Més informacions: http://ocupario.org/2011/12/04/remocao-do-ocupa-rio-cinelandia-nesta-manha-de-domingo-noticias-atualizadas/.

El moviment Ocupa Rio continua endavant, decidit a seguir reocupant la plaça diariàment amb activitats, propostes, idees, somnis i accions diverses, fluxos creatius d’humanitats col·lectives que obrin camins per noves formes de vida i cooperació social. Poden desallotjar les tendes de campanya i les barraques, però no poden desallotjar les idees, les energies i les intel·ligències col·lectives.

El moviment Ocupa Rio no és ni vol ser el 15M. Cada poble busca el seu propi dia, el seu propi moviment, la seva revolució. És clar, em ve a la memòria el 27 de maig i l’ “Operació Neteja”, en la qual Mr. Puig es va atrevir a desmantellar el camapament de Plaça Catalunya. Dia per recordar: rebel·lió ciutadana, trets, bales de goma, un helicòpter sobre nostre, resistència pacífica, desobediència a l’autoritat, repressió i violència brutal dels mossos, persecució i cacera dels mossos… Els mossos van fugir cames ajudeu-me i centenars de persones vam trencar el cordó policial i vam reocupar la plaça. S’havien emportat els nostres materials de “guerra”: els ordinadors, les barraques, la cuina, llibretes, cartells, pancartes… Però hores després, màgicament, el campament estava reconstruït i semblava que allí no hagués passat res. Si algú no s’hagués enterat de l’ “Operació Neteja” de Puig potser no notés res estrany, però tot era nou, tot recreat en un tres i no res. Aquell dia vam ser robats, amenaçats i colpejats, però vam guanyar per sempre més la Plaça Catalunya: aquell dia va quedar clara que la plaça era del poble, era nostra, i l’ocuparíem fins que volguéssem i quan volguéssem.

El moviment Ocupa Rio va traçant les històries col·lectives que es creuen en la plaça de Cinelândia. I així cada dia, fins la victòria, com va dir aquell… Però s’ha d’aprendre a calmar l’ansietat, a fer la revolució cada dia, sense presses i sense pauses… bé, i amb algunes pauses: si no podem assaborir els plaers, els gestos i les insurreccions de cada dia, com admirar com les milotxes volen pel cel a ritme de samba, la revolució, sens dubte, s’allunyarà de nosaltres.

La doble inversió geopolítica de Rio: aquí la revolució popular vindrà del nord i dels de dalt

El món pot dividir-se entre les regions del Nord i les del Sud, entre països desenvolupats i no desenvolupats, entre el Primer Món i el Tercer Món. Aquesta divisió general és inexacta per mesurar el grau de desenvolupament i de pobresa dels diferents indrets, però sí serveix per problematitzar les relacions entre uns i altres; per exemple, la relació entre les potències occidentals del Nord i els països de l’Àfrica i l’Amèrica del Sud. Aquesta pot ser una relació entre metròpolis i colònia -actualitzable a l’era del postcolonialisme i neocolonianisme econòmic global-, entre explotadors i explotats, entre protagonistes i extres exclosos en el macrorelat periodístic hegemònic, etc. Aquesta relació entre Nord i Sud ens parla de les desigualtats econòmiques, de la injustícia social, de l’explotació de l’altre i d’altres territoris per interessos capitalistes occidentals, al cap i a la fi, de l’exclusió violenta de l’altre -el pobre, el sudaca, l’africà, l’indígena, el salvatge- en tots els àmbits de la vida social. És una relació de poder, de dominació i exclusió.

Sorprèn en conèixer Rio que aquesta està clarament diferenciada entre les àrees nord i sud de la ciutat, la Zona Sul i la Zona Norte. Invertint les coordenades globals, aquí la regió del nord vindria a ser la més empobrida, i la la del sud, la més enriquida. Perquè ens entenguem, a la Zona Sul queda Santa Teresa, Lapa, Botafogo, Copacabana, Ipanema, Leblon, els barris més rics de la ciutat. En aquests barris viu la gent de classe mitjana-alta i la de classe alta i és el lloc habitual d’estada per als europeus que passen per Rio. És clar, viure en aquests zones és molt car, inaccessible per a la majoria. A l’altre extrem, a la part nord de la ciutat, s’estén una regió molt més empobrida, més deteriorada, més abandonada, un micromón de persones més empobrides que es veuen apartades a la perifèria nord de la ciutat. És clar, viure en aquests barris és molt més barat i assequible, però diuen que són barris molt perillosos, dels que aconsellen que no trepitgis sol. Jo he de confessar que encara no he traspassat la barrera imaginària del Centre que dóna entrada a Zona Norte, com si fos una zona de perill que es manté, per a mi, estranger recent arribat a Rio, misteriosa, desconeguda i temuda. És com si una part immensa de la ciutat quedés vetada, exclosa dels fluxos de la vida i del treball que van des del Centre a la Zona Sul.

Favela en Rio

A la part de dalt de la imatge es veu una favela en un morro de Zona Sul

Però a més de la inversió de la relació nord-sud, en Rio, també es dóna una segona inversió curiosa: aquí, els de dalt són els empobrits, les classes baixes que viuen en faveles en els morros -muntanyetes- de la ciutat; i els de baix són els enriquits, les classes altes que viuen en apartaments de luxe. El terme “els de baix” habitual en la literatura marxista per referir-se a les classes populars del proletariat, en oposició als de dalt, les classes altes de la burgesia, en Rio té una especificitat geopolítica en l’organització urbanística de la ciutat: el mercat immobiliari ha anat expandint-se a preu d’or -a què us sona això?-, amb un brutal procés de gentrificació dels barris, forçant a la gent amb menys recursos a pujar a les muntanyes, a les altures, allà on el mercat urbanístic no ha pogut fer seu el territori, territoris abruptes i irregulars que han fet seus les faveles. Quasi tots els morros que s’alcen al llarg de la ciutat estan habitats per faveles. N’hi ha centenars!!! El Rio de les faveles és un Rio molt diferent al representat al turista, al que es ven fora a l’estranger. Però un cop vius la ciutat per dintre, te n’adones immediatament de la importància de les faveles. Segons dades oficials del Instituto Municipal de Urbanismo Pereira Passos, més d’un 20% dels habitants de Rio viuen en faveles. És a dir, d’una població de 6.300.000 persones, més de 1.260.000 hi viuen en faveles. I a aquestes xifres hi hauríem d’afegir els sense-sostre i altres moltes persones que viuen en condicions precàries molt dures. Una cara del “micracle econòmic” de Brasil que no sol aparèixer als mass-mèdia.

Per tant, la situació actual urbanística de la ciutat de Rio imposa un ordre de coordinades geopolítiques que dóna una nova dimensió i un joc dialèctic particular entre les coordenades globals del món del nord i del sud, entre la jerarquia de classes dels de dalt i dels de baix. Ens trobem dins d’un propi sistema local de relacions de poder, de dominació i exclusió, amb les seves coordenades pròpies, que té també la seva relació amb les coordenades i les polítiques mundials. Però, per descomptat, un persona que viu a Zona Zul, a Leblon per exemple, tot i que pertanyi al Món del Sur, poc o res té a veure amb els empobrits que hom sol imaginar quan pensa en Amèrica del Sud, els quals aquí són escombrats al nord o a les faveles dels morros de la ciutat. Es demostra una vegada més que la diferència entre Nord i Sud, entre Primer i Tercer Món, és un maniqueisme massa simple per explicar la realitat econòmica i l’organització en classes de cada país. El que semblar car -i pot semblar irònic- és que la imminent revolució popular a Rio vindrà del nord i des de dalt.

Procuro quarto

“Procuro” en portuguès vol dir “busco”. Estic a la recerca d’un habitació en un pis compartit. És clar, de lloguer. No sé exactament per a quants mesos serà. De moment, un parell. Després ja veurem. De sobte, fins i tot amb certa brusquedat diria, estic descobrint que Rio és una de les ciutats del món on l’habitatge és més car. L’anomenat “miracle econòmic” del creixement de Brasil es veu diferent des de la problemàtica de la vivenda digna.

Una de les complicacions crítiques amb què Cartell que posa "Es lloga casa" (en portugués, "aluga-se casa")es troba l’immigrant que viatja sol, a l’aventura, sense amics ni familiars que t’hi puguin allotjar, és la temuda qüestió de trobar casa. L’estada al hostel o l’alberg de torn no pot fer-se eterna: hi surt molt car i, després dels primers dies en els quals agraeixes no estar sol i en els quals, en un lloc com El Misti, pots conèixer molts estrangers amb circumstàncies més o menys semblants a les teves i establir espontanis lligams de solidaritat, suport mutu i afinitat -que de vegades pot portar-hi fins i tot a compartir llit…-, arriba el moment en què el cos et reclama una mica de pau, tranquil·litat i soledat. Poder-te recollir amb la intimitat d’un espai que puguis sentir propi. Així doncs, el cost que hi suposa, la sensació de ressaca de socialització festivo-musical constant, la inseguretat de viure a on lloc on hi entren i surten persones en tot moment (i quasi amb gent nova a diari!), més els contratemps típics de compartir habitació -els ronquits dels companys d’habitació, no poder tenir el llum encès quan els altres dormen, despertar-te amb el primer despertador que sona a l’habitació, etc.-, m’han portat al pas decisiu de deixar El Misti i llençar-me buscar pis. En principi, és clar, amb la intenció de millorar la qualitat de vida i que surti més econòmic que no pas pagar-hi dies solts en qualsevol hostal. Però això en Rio és demanar-hi molt…

Trobar-hi casa és un dels primers reptes importants amb que s’hi afronta l’immigrant. És, en part, una prova de foc perquè per aconseguir-ho has d’assolir diverses habilitats requerides i tenir ja certs coneixements previs: saber on pots trobar anuncis d’habitacions i pisos per compartir; descobrir si hi ha alguna pàgina web local per a aquestes coses; conèixer els pros i els contres de viure en cada barri; saber comunicar-te amb els autòctons per tal de fer-te entendre i, per descomptat, entendre’ls a ells; tenir uns barems dels preus, del que s’hi pot pagar i del que no… Però, a més, també en part és una pedra de toc clau per començar a comprendre l’economia d’un país. Quan saps el preu del que pot costar-te tindre sostre al mes, ja pots fer número aproximats del cost econòmic de la vida en un país. En el cas de Brasil, els números fan tremolar.

Hi busco per Internet. Hi ha 3 llocs web que força útils per als que busquen llogar pis o habitació: Easypiso.com.br, Oxl.com.br i Bomnegócio.com. Oxl seria l’equivalent al Loquo brasiler: un lloc on els usuaris es posen en contacte lliurement entre ells per a diferents serveis o interessos, com els que ofereixen i busquen un habitació de lloguer. El que té d’interessant Easypiso és que, a més de les habituals opcions en llocs web de recerca d’habitació, com fixar-hi un mínim i un màxim del que hi vols pagar, t’hi permet cercar per barris, una opció molt útil. Bomnegócio pot ser no és tan atractiu ni té un sistema de recerca avançada tan sofisticat, però s’hi poden trobar habitacions que estan força bé.

Un cop tenim localitzades les pàgines, comença el joc de trobar-hi habitació -i pis, per extensió-. És com jugar a la loteria, o a traure’n paperets. Amb la diferència, per descomptat, que en aquest jocs els diners, el que estiguis disposat a pagar, hi compta, i molt. Però aviat te n’adones que, de totes maneres, encara que no puguis optar a les habitacions més cares, tampoc pots optar-hi a les barates, simplement, perquè no n’hi ha. Increïble! Des del punt de vista d’algú ve d’estar llogant a Barcelona durant anys -a l’Eixample i a Gràcia-, els preus són de bojos. Costa imaginar-se algú pugui pagar el que demanen per una habitació… potser bojos turistes que pagaran el que faci falta pel seu estiu a les platges de Copacobana, Ipanema o Leblon? És curiós el pròxim que pot estar un immigrant precari amb el compte bancari ben pelat del turisme de luxe, dos cercles molt diferents però que poden tocar-s’hi, sobretot en els primers dies quan encara no comprens l’economia del nou país i no saps quina classe econòmica t’hi pertoca i a què pots accedir-hi i a què no. Però perquè us feu una idea de l’escàndol econòmic al que faig referència: el més habitual és trobar-hi no habitacions (“quartos”), sinó places (“vagues”) a compartir en una mateixa habitació, normalment en lliteres. Molts anuncis tenen redactat el títol com si estiguessin oferint un “quarto”, però realment és una “vaga”. I què demanen per una vaga? Atenció: agafeu-vos fort… Entre 500 i 600 reals!!! Aquest preu és l’estàndard per a habitacions compartides amb 2, 3 o 4 “vagues”. Sí, m’he trobat moltes vegades que m’hi demanen 600 reals per una “vaga” en una habitació a compartir amb altres 3 persones. I les imatges, imagineu-vos-les: habitacions petites com llandes de sardina omplertes per dues lliteres de dos a la dreta i a l’esquera, amb un passadís mínim per posar els peus a terra i prou -però per posar els peus a terra a torns, que vuit peus alhora segur que no hi caben!-. Així doncs, estem parlant que estant intentat embutxacar-se 1.800 reals (prop d’uns 800 euros) per una habitació minúscula no apta per a claustrofòbics. Ja us dic, de ciència-ficció.

Un s’hi queda espantat. Al·lucinat. Està clar que els europeus no coneixem gaire el que passa en el continent Americ, en països com Brasil. Hi estem lluny, i si ens costa suor i crisis financeres de cavall descobrir una mica la realitat econòmica de casa nostra, imagineu-vos el que sabrem de l’altre costat de l’Atlàntic. És cert que Internet i les noves tecnologies de la informació i de la comunicació estan canviant i subvertint el sistema comunicatiu hegemònic, però encara ens queda molt camí per recórrer. El que està clar és que la ignorància de la situació econòmica de Brasil m’ha deixat ben tocat. I lluny de mites estil “Brasil és un país barat” o “Uh! Allà amb l’euro viuràs com un rei!”, aquest país, en concret la ciutat de Rio, té un preus inimaginables. El preu desorbitat dels lloguers em fa qüestionar-me com funciona el sistema econòmic al Brasil. Potser una de les claus per comprendre en què es fonamenta el “miracle econòmic” d’un país que està cridat a tenir un pes decisiu en el mercat internacional en els propers anys. Dues possibles pistes per seguir investigant-hi: les fortes desigualtats socials i el fet de què més o menys un 60% de la població del Brasil viu en faveles. Hi seguiré investigant. Però primer he de trobar pis!!!

Allotjat al Misti Hostel en la praia de Botafogo

Següent parada: el Misti Hostel, situat a l’Avinguda Praia de Botafogo de Rio de Janeiro. Un alberg o una posada és un bon lloc per aterrar per a un estranger que visita un nou lloc: per un mòdic preu pots tenir llit, desdejuni, bany i, el més important, t’hi trobes amb altres viatgers, amb els quals pots coincidir amb algunes coses i amb d’altres no -lloc de procedència, idioma, motiu del viatge, etc.-, però que acaben sent de vital ajuda els teus primers dies en terres estranyes. Potser ells fa pocs dies que hi han aterrat, però amb la seva curta experiència, per al recent arribat, ja són cicerones que, probablement, tindran la resposta precisa a les teves primeres necessitats (perquè farà poc que ells també l’acaben d’obtenir i la tenen ben fresca!). Aquest tràfic d’informacions i consells pràctics entre viatgers té un valor incalculabe. La solidaritat entre viatgers és un dels motors que dóna sentit i fa realment possible conèixer món.

Les primeres impressions en arribar al Misti van ser més aviat negatives: em va rebre un recepcionista nou al treball que no sabia ben bé què dir-me; la música estava a tota pastilla; l’endoll de l’habitació estava mig sortit, amb els cables penjant-hi; l’habitació semblava bruta… i jo em sentia més estranger i foraster que mai. Però al dia següent em vaig tranquil·litzar: vaig comprovar que l’endoll, com a mínim, funcionava; vaig comprendre que el terra semblava brut, però que era així, poc agraït -com el terra del meu ex pis…-; i vaig començar a acostumar-me i a gaudir de les diferents sessions musicals amb què els “recepcionistes-dj” amenitzaven els seus torns de treball. Cada recepcionista tenia els seus gustos i preferències. I si bé al principi pensava que seria molest conviure amb aquella banda sonora que no parava durant les 24 hores del dia, poc vaig trigar a passar a escoltar atentament cada cançó i preguntar, encuriosit, noms de grups i cançons que sonaven. Així vaig conèixer el grup argentí Nonpalidece, una troballa interessant. Recordo que el primer dia que em vaig despertar en Rio, en El Misti, una recepcionista xilena va posar el Feeling Good de Nina Simone mentre em prenia el cafè del matí. (…) It’s a new dawn/It’s a new day/It’s a new life/For me/And I’m feeling good (…). I les trompetes… No sabria dir si el llarg viatge m’havia deixat especialment enamoradís, però aquell matí, mentre durava la cançó i anava prenen a glops espaiats el cafè, em vaig enamorar de la xilena. Ella treballava a l’ordinador, d’esquenes i aliena a la meva cançó d’amor particular. Era una xilena morena, de pèl negre, baixeta i de gran somriure. Està casada i, de moment, no em fa gaire cas. Els seus somriures són fugaços.

El que més va canviar és el més important: vaig deixar de sentir-me tan foraster, com un peix fora de la seva peixera, i vaig anar trobant-m’hi agust. Molta gent, com és el meu cas, vitja sola. Però en El Misti és difícil sentir-se sol. Primer, perquè quasi totes les habitacions són compartides -de 6, 9 o 10 places-; segon, perquè el pis de baix, on està el saló, la terrassa, la cuina i el minibar amb nevera per a les begudes, és un espai comú i transitat, amb constants entrades i sortides dels hospedats. No és possible avorrir-se al saló: tan sols amb observar qui entra i qui surt i anar encadenant espòradiques converses amb qui cau a la teva vora -habitualment sense conèixer o recordar el seu nom ni el seu lloc de procedència- ja et passa la tarde. És com un club social de viatgers, d’immigrants de pas, d’estrangers que passaran estades curtes en Rio. A les nits l’ambient és més animat: tothom torna de les seves aventures diürnes -visites turístiques, estones de platja, recerques infructuoses de pis, cursos d’estiu, treballs, etc.- i, després d’una dutxa, s’agraeix la calidesa d’una conversa i la frescor d’una beguda. En el minibar del Misti m’he pres les meves primeres caipirinhes al Brasil. De moment, les prefereixo amb dosi extra de sucre.

Els primers dies aquí he parlat poc portuguès. Sorprenentment -o no-, hi ha molta gent que parla espanyol. La majoria dels recepcionistes del hostel són argentins. I, és clar, el cuiner també és argentí. Per moments costa fer-se a la idea que estic a Rio de Janeiro i no a Buenos Aires, però una de les coses que estimes quan surts del teu país és que aprecies des d’un altre punt de vista més mestís la qüestió de la interculturalitat entre pobles, i les separacions i les distàncies entre ciutats, llengües i cultures es redueix enormement, tant que sembla que tot un món pugui cabre en el saló del Misti.