La temptació de ser il·legal: la tragèdia de la Llei de Reciprocitat

Potser em quedaria més temps al Brasil, però em convertiria en il·legal. Ja sabem que els drets humans no s’acompleixen. Queden arraconats com una declaració d’intencions. No hi ha institucions ni mecanismes prou garantistes per fer acomplir els drets humans front als governs i a les elits del capital. La crisi global no és només d’ordre financer, del col·lapse del sistema especulatiu capitalista, sinó que és una crisi multidimensional que comprèn diferents ordres i àmbits de la coexistència en el planeta Terra -parlem de crisi ecològica, crisi energètica, crisi alimentària, crisi habitacional, crisi financera, crisi informativa, crisi de valors…-, la síntesi d’un món on no s’han pogut garantir els drets humans mínims per a la (digna) supervivència. Més val saber-ho i dir-ho. En aquest post us volia parlar de l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans, consagrat a la Llibertat de Moviment.

Aquest article diu que “tota persona té dret a circular lliurement”, però ja sabem que hi ha dos estereotips d’immigrants: els rics, simplement, estrangers “de pas”; i els pobres, immigrants il·legals sense papers que “vénen a robar i delinquir”. És clar, el color de la pell és un factor determinant per entrar en una classe o altra d’immigrant. Tot i que ja se sap: el color que mana és el color dels diners. Els immigrants sense papers dels països empobrits tenen molt difícil entrar a l’Estat Espanyol i romandre-hi. En les darreres dècades hi hagut moviments socials que han reivindicat el dret a la llibertat de moviment. Consignes com “Papers per tothom!” o “Cap persona és il·legal!” han estat molt presents en la lluita política dels moviments d’esquerres radicals. I la lluita continua: els immigrants continuen fugint de les “redades” de la policia, de la por de què els demanin els papers, de què siguin internats en els CIE (Centres d’Internament d’Estrangers), els nostres propis Guantánamos! Encara ens falta molt per poder circular lliurement pel món, sense por a les fronteres, sense por a ser il·legals, deportats o empresonats en un CIE.

El motiu més comú per la immigració és la necessitat, el somni d’una vida millor en terres estrangeres. Per això la majoria dels immigrants vénen de països empobrits, la majoria de l’anomenat “Tercer Món”, del qual fins ara també formava part el Brasil. Però són moments de canvi. Ara el Brasil es considera “potència emergent” i ja està entre les economies més fortes del món. En canvi, l’Estat Espanyol està passant una crisi sense llum al final del túnel i molts joves -i no tant joves- es veuen forçats a immigrar. És a dir, hi ha cert canvi de papers, canvi de cicle i d’hegemonies. Què passarà amb nosaltres?

Té lògica que un dels primers destins per als espanyols sigui Brasil: és un destí apetitós, de zones verdes frondoses, de platges espectaculars, de gent alegre, de samba i capirinhes, amb treball que surt de sota les pedres, que en els propers anys viurà el Mundial de Futbol, els Jocs Olímpics i la visita del Papa!!! Sens dubte, el món mira i encara mirarà molt més cap al Brasil. Però estarà obert aquest país als immigrants europeus que ara busquem desesperadament el seu empar? La resposta és depèn: en principi, no.

La prepotència occidental pot fer-nos creure que podem viatjar on vulguem i escollir on volem viure sense més: perquè nosaltres, és clar, ens sentim com “estrangers” de primera, no com “immigrants” de segona. Però els països del “Tercer Món” que tenen orgull, dignitat i memòria no obliden la nostra política d’immigració i el tracte que hem tingut amb els seus ciutadans. En aquest cas, el Brasil és exemplar: és famosa la Llei de Reciprocitat, la qual permet al Govern aplicar-nos la mateixa legislació amb la qual són tractats els seus ciutadans pels altres països. És a dir: responem amb la mateixa moneda. La Llei de Reciprocitat va ser creada per les deportacions i el tracte vexatori que sofrien els brasilers als EUA. Però, per descomptat, un dels següents països que va entrar en la llista negra va ser Espanya. Ja se sap com “ens les gastem” amb els immigrants sud-americans que no es diuen Messi o Ronaldo… Per sort, cultures com la brasilera no tenen tant de menyspreu cap als estrangers -rancors per la colonització a part….- i no ens tanquen en CIE, almenys de moment. Una estricta reciprocitat dels països del “Tercer Món” pot ser una via per denunciar la injustícia de la repressió del dret a a llibertat de moviment.

Mentrestant, no em queda una altra opció que pensar en els pros i els contres de ser il·legal i de les dificultats per trobar feina sent europeu, doncs les empreses han de pagar-hi unes taxes molt altes i justificar el teu contractament. Ens queda molt per construir un món lliure, on tothom pugui viatjar i moure’s pel món lliurement. Que bo seria que els drets humans s’acompleixen! El món seria un altre! Aquest és el meu desig pel nou any!