El campament de Cinelândia desmantellat per la policia: #OcupaRio segueix avant

El campament de Cinelândia va ser atacat, amb nocturnitat, el dissabte a la matinada per la policia. Els que estaven allí dormint aleshores, van ser desperats del somni, identificats i expulsats de la plaça, reocupada policiament per les forces repressores. Els “moradores da rua” que estaven allí van aconseguir lliurar-se de ser enviats als temuts “abrigos” (infern de pseudo-asisstència social on cap sense sostre vol anar), excepte una dona i el seu fill que no van aconseguir fugir i sembla ser, segons les informacions, que van ser enviats a un “abrigo” a 2 hores de Cinelândia. Més informacions: http://ocupario.org/2011/12/04/remocao-do-ocupa-rio-cinelandia-nesta-manha-de-domingo-noticias-atualizadas/.

El moviment Ocupa Rio continua endavant, decidit a seguir reocupant la plaça diariàment amb activitats, propostes, idees, somnis i accions diverses, fluxos creatius d’humanitats col·lectives que obrin camins per noves formes de vida i cooperació social. Poden desallotjar les tendes de campanya i les barraques, però no poden desallotjar les idees, les energies i les intel·ligències col·lectives.

El moviment Ocupa Rio no és ni vol ser el 15M. Cada poble busca el seu propi dia, el seu propi moviment, la seva revolució. És clar, em ve a la memòria el 27 de maig i l’ “Operació Neteja”, en la qual Mr. Puig es va atrevir a desmantellar el camapament de Plaça Catalunya. Dia per recordar: rebel·lió ciutadana, trets, bales de goma, un helicòpter sobre nostre, resistència pacífica, desobediència a l’autoritat, repressió i violència brutal dels mossos, persecució i cacera dels mossos… Els mossos van fugir cames ajudeu-me i centenars de persones vam trencar el cordó policial i vam reocupar la plaça. S’havien emportat els nostres materials de “guerra”: els ordinadors, les barraques, la cuina, llibretes, cartells, pancartes… Però hores després, màgicament, el campament estava reconstruït i semblava que allí no hagués passat res. Si algú no s’hagués enterat de l’ “Operació Neteja” de Puig potser no notés res estrany, però tot era nou, tot recreat en un tres i no res. Aquell dia vam ser robats, amenaçats i colpejats, però vam guanyar per sempre més la Plaça Catalunya: aquell dia va quedar clara que la plaça era del poble, era nostra, i l’ocuparíem fins que volguéssem i quan volguéssem.

El moviment Ocupa Rio va traçant les històries col·lectives que es creuen en la plaça de Cinelândia. I així cada dia, fins la victòria, com va dir aquell… Però s’ha d’aprendre a calmar l’ansietat, a fer la revolució cada dia, sense presses i sense pauses… bé, i amb algunes pauses: si no podem assaborir els plaers, els gestos i les insurreccions de cada dia, com admirar com les milotxes volen pel cel a ritme de samba, la revolució, sens dubte, s’allunyarà de nosaltres.

Octubre de turbulències mentre el povo brasileiro s’indigna

Dies de trasbalsos. De problemes amb Iberia. D’incidències. De robatoris. De petits accidents que a l’estranger s’hi fan grans. D’amors carioques. De nous intents d’aturar l’avanç del temps: sembla que ho aconsegueixi, però després els calendaris i els rellotges em posen al dia i a l’hora. De plomes guardades i llibretes tancades. Del mar gelat de l’Atlàntic. D’un cel de sol i plutges. De revoltes mundials: des de Barcelona a Rio de Janeiro. Des del 15M al 15O. Des del dia pel Canvi Global al #OcupaRio. De l’etern retorn d’un mateix.

Samba a la Pedra do Sal

Brasil sol vincular-se a la samba. De fet, no es pot arribar a agafar el ritme del poble brasiler si no es té en compte la cultura afro-brasilera. La samba és un d’aquests tresors del mestissatge cultural entre africans i brasilers. Sembla ser que les arrels d’aquesta popular forma musical ens porten a Angola, i la paraula “samba”, vindria de la paraula “semba” en angoleny, que és un ritme religiós d’allà. Actualment, la percepció de la samba que ens arriba a Europa és un ritme i una dansa sensual de moviments de peus i malucs molt ràpids. Extremadament ràpids. Però la samba és molt més que això. És altament aconsellable que els estrangers en Rio de Janeiro puguin presenciar alguna “roda de samba”, si pot ser, a l’aire lliure. Les “rodes de samba” que tenen llocs a Pedra do Sal tots els dilluns i divendres són un espectacle altament recomanble que hauria d’estar en totes les agendes dels viatgers que passen per Rio. I, a més, gratuït (“de grassa”, com en diuen ells).

Hi ha molts llocs on fan concerts de samba. No n’hi ha tants on facin “rodes de samba”, on els músics, asseguts en forma de rotllana, toquen de seguit, sense parar, establint molta proximitat entre la gent. Les “rodes” a Pedra do Sal són màgiques: la gent se sap totes les cançons i balla i canta de forma entregada, donant a l’espectacle una força i una emotivitat col·lectiva que commou. Quan et fas anònim dintre d’aquella multitud “sambera”, no és difícil sentir-se carioca. Totohom està de bon rotllo, tothom somriu, tothom és partícip de la festa. Tot un ritual profà i popular, un exemple paradigmàtic del sincretisme tan fascinant del Brasil.

L’escenari és també molt especial. Les “rodes de samba” es posen just al peu d’una costera de pedra, on s’hi sol posar la gent. Aquesta costera té parts de pedra molt llisa i es fàcil relliscar fins avall de tot… però tot i haver ingerit algun cervesa, no hi ha perill d’accidents greus. Ho dic per experiència pròpia. El valor simbòlic de la Pedra do Sal és immens. Conten que allí va ser on es va “inventar” la samba. Allí a principis de segle XVI els negres africans s’hi van afincar buscant cases barates. Allà prop hi havia un mercat d’esclaus. No es pot comprendre la samba si no s’arrela al seu origen africà i al decurs de la cultura afro-brasilera de tots aquestes segles fins al dia d’avui. Queden pendents posts específics per investigar més a fons aquesta qüestió, part de la història oblidada per les actualitats periodístiques i de consum. De moment, anem escoltant i ballant una mica més de samba per sentir-la més endins. I deixar-s’hi dur.

La doble inversió geopolítica de Rio: aquí la revolució popular vindrà del nord i dels de dalt

El món pot dividir-se entre les regions del Nord i les del Sud, entre països desenvolupats i no desenvolupats, entre el Primer Món i el Tercer Món. Aquesta divisió general és inexacta per mesurar el grau de desenvolupament i de pobresa dels diferents indrets, però sí serveix per problematitzar les relacions entre uns i altres; per exemple, la relació entre les potències occidentals del Nord i els països de l’Àfrica i l’Amèrica del Sud. Aquesta pot ser una relació entre metròpolis i colònia -actualitzable a l’era del postcolonialisme i neocolonianisme econòmic global-, entre explotadors i explotats, entre protagonistes i extres exclosos en el macrorelat periodístic hegemònic, etc. Aquesta relació entre Nord i Sud ens parla de les desigualtats econòmiques, de la injustícia social, de l’explotació de l’altre i d’altres territoris per interessos capitalistes occidentals, al cap i a la fi, de l’exclusió violenta de l’altre -el pobre, el sudaca, l’africà, l’indígena, el salvatge- en tots els àmbits de la vida social. És una relació de poder, de dominació i exclusió.

Sorprèn en conèixer Rio que aquesta està clarament diferenciada entre les àrees nord i sud de la ciutat, la Zona Sul i la Zona Norte. Invertint les coordenades globals, aquí la regió del nord vindria a ser la més empobrida, i la la del sud, la més enriquida. Perquè ens entenguem, a la Zona Sul queda Santa Teresa, Lapa, Botafogo, Copacabana, Ipanema, Leblon, els barris més rics de la ciutat. En aquests barris viu la gent de classe mitjana-alta i la de classe alta i és el lloc habitual d’estada per als europeus que passen per Rio. És clar, viure en aquests zones és molt car, inaccessible per a la majoria. A l’altre extrem, a la part nord de la ciutat, s’estén una regió molt més empobrida, més deteriorada, més abandonada, un micromón de persones més empobrides que es veuen apartades a la perifèria nord de la ciutat. És clar, viure en aquests barris és molt més barat i assequible, però diuen que són barris molt perillosos, dels que aconsellen que no trepitgis sol. Jo he de confessar que encara no he traspassat la barrera imaginària del Centre que dóna entrada a Zona Norte, com si fos una zona de perill que es manté, per a mi, estranger recent arribat a Rio, misteriosa, desconeguda i temuda. És com si una part immensa de la ciutat quedés vetada, exclosa dels fluxos de la vida i del treball que van des del Centre a la Zona Sul.

Favela en Rio

A la part de dalt de la imatge es veu una favela en un morro de Zona Sul

Però a més de la inversió de la relació nord-sud, en Rio, també es dóna una segona inversió curiosa: aquí, els de dalt són els empobrits, les classes baixes que viuen en faveles en els morros -muntanyetes- de la ciutat; i els de baix són els enriquits, les classes altes que viuen en apartaments de luxe. El terme “els de baix” habitual en la literatura marxista per referir-se a les classes populars del proletariat, en oposició als de dalt, les classes altes de la burgesia, en Rio té una especificitat geopolítica en l’organització urbanística de la ciutat: el mercat immobiliari ha anat expandint-se a preu d’or -a què us sona això?-, amb un brutal procés de gentrificació dels barris, forçant a la gent amb menys recursos a pujar a les muntanyes, a les altures, allà on el mercat urbanístic no ha pogut fer seu el territori, territoris abruptes i irregulars que han fet seus les faveles. Quasi tots els morros que s’alcen al llarg de la ciutat estan habitats per faveles. N’hi ha centenars!!! El Rio de les faveles és un Rio molt diferent al representat al turista, al que es ven fora a l’estranger. Però un cop vius la ciutat per dintre, te n’adones immediatament de la importància de les faveles. Segons dades oficials del Instituto Municipal de Urbanismo Pereira Passos, més d’un 20% dels habitants de Rio viuen en faveles. És a dir, d’una població de 6.300.000 persones, més de 1.260.000 hi viuen en faveles. I a aquestes xifres hi hauríem d’afegir els sense-sostre i altres moltes persones que viuen en condicions precàries molt dures. Una cara del “micracle econòmic” de Brasil que no sol aparèixer als mass-mèdia.

Per tant, la situació actual urbanística de la ciutat de Rio imposa un ordre de coordinades geopolítiques que dóna una nova dimensió i un joc dialèctic particular entre les coordenades globals del món del nord i del sud, entre la jerarquia de classes dels de dalt i dels de baix. Ens trobem dins d’un propi sistema local de relacions de poder, de dominació i exclusió, amb les seves coordenades pròpies, que té també la seva relació amb les coordenades i les polítiques mundials. Però, per descomptat, un persona que viu a Zona Zul, a Leblon per exemple, tot i que pertanyi al Món del Sur, poc o res té a veure amb els empobrits que hom sol imaginar quan pensa en Amèrica del Sud, els quals aquí són escombrats al nord o a les faveles dels morros de la ciutat. Es demostra una vegada més que la diferència entre Nord i Sud, entre Primer i Tercer Món, és un maniqueisme massa simple per explicar la realitat econòmica i l’organització en classes de cada país. El que semblar car -i pot semblar irònic- és que la imminent revolució popular a Rio vindrà del nord i des de dalt.

Rimbaud en Rio de Janeiro

Suposo que, en part, he vingut fins a Rio perquè necessitava escapar-m’hi. De qui o de què? No ho sé ben bé. De vegades un, simplement, necessita moure’s, canviar d’horitzons, soltar llastre, alleugerir l’equipatge, sentir-se més lliure i lleuger en el dia a dia. Sens dubte, el recurs de l’escapada -com si fóssim Houdinis- de la nostra rutina, dóna a la vida una altra dimensió i amplia i trastoca la perspectiva de les coses: de sobte, per art de màgia, apareixes a milers de quilòmetres de casa teva, a un lloc on no coneixes ningú i on tot és (quasi) nou i diferent. S’obre un període d’excepcionalitat per a les aventures, els somnis i les noves experiències.

Foto d'un home portant una màscara de Rimbaud a la platja

Fotografia de David Wojnarowicz de la col·leció "Rimbaud in New York"

Però costa fugir d’un mateix: l’ombra ens acompanya encara que no la veiem, i en el revolt menys pensat, pot tornar-te de cop el passat. És el que em va passar a mi fa uns dies com un brusc sotrac. No només em tornava de cop el passat del qual volia fugir gustosament, sinó que també vaig tornar a sentir la monstruositat de la meva identitat original, la qual amagava sota les robes exòtiques d’un estranger semiturista, Per a mi, la màscara que em va fer preguntar-me de nou de qui i de què fugia va ser la d’Arthur Rimbaud. La seva figura ha creuat la meva vida des dels 14 anys, quan vaig descobrir els seus llibres entre els prestatges de la biblioteca de casa i els vaig devorar amb fruïció. La seva presència en forma de versos lliures s’havia fet forta en algun racó fosc del meu cor, però amb el temps ja havia deixat de rellegir-lo i el tenia quasi oblidat. Però ara, molts anys després, reapareix amb mi a Rio de Janeiro. Recordo el seu poema Una temporada a l’infern i ja no puc amagar que jo, precisament, també vinc d’una temporada a l’infern. D’un infern que no us podeu ni imaginar i del qual pretenia escapar posant-hi l’Atlàntic pel mig. Però, tot i que l’aigua de l’oceà ha apagat pràcticament les flames, sembla que m’han perseguit fins la riba de la platja de Botafogo algunes partícules encara enceses, cremant.

La retrobada va ser del més casual. Caminava pel centre de Rio sense un destí clar. Acabava de sortir de la feina i sabia que m’hi quedaven poques hores de llum. El Palau de Tiradentes estava tancat. Vaig seguir pujant per la Rua Primeiro de Março fins trobarel Centre Cultural Banco do Brasil.

Hi havia molta gent. Estava molt animat. Era un centre comercial amb totes les de la llei, amb botigues, bar, uns quants caixers per traure-hi diners i gastar-los… Un exemple paradigmàtic de com entén la cultura un banc -pur consum-, amb la particularitat que també hi ven entrades per a les seves sales de teatre i hi fa alguna exposició gratuïta, suposo que per pudor, per voler demostrar que “sí fan cultura”. L’atzar va voler que l’exposició gratuïta fos “I am a cliché. Ecos da Estética Punk”. Estava en pla flãneur -paraula que ineludiblement associo amb un altre gran poeta francès, Charles Baudelaire-, deixant-me portar pels atzar i les troballes que m’oferia la ciutat, i una exposició amb aquest títol va captar d’immediat el meu interès dispers.

 Espera trobar-me amb clàssics del punk: The Clash, Sex Pistols, Los Ramones… Sempre he associat el punk a la música, però per a la meva sorpresa, aquella exposició oferia una selecció d’obres molt estimulants de fotògrafs i artistes visuals nord-americans dels anys setanta. Robert Mapplethorpe, Peter Hujar, Bruce Conner, David Wojnarowicz… No en sabia res d’ells i, de sobte, m’hi semblaven imprescindibles. Sobretot en arribar a les obres de l’últim autor citat, David Wojnarowicz. Era una col·lecció de fotografies en blanc i negre, molt contrastades, de persones portant una màscara de paper d’Arthur Rimbaud en paisatges sòrdids de Nova York. El nom de la sèire: “Rimbaud in New York“. Totes les fotos són impactants, dures, irreverents, plenes de subversions de tabús i prohibicions. Trobo que poques vegades una creació amb tan poca complexitat tècnica -una simple màscara de paper i una càmera fotogràfica- ha estat capaç d’expressar-hi tant i alhora subvertir patrons i normes de l’estètica clàssica.

Un home porta la màscara de Rimbaud en una platja de Rio de Janeiro

Fotografia d'un estranger fent de Rimbaud no Rio de Janeiro

Torno a casa pensatiu. Em comprometo a investigar sobre Wojnarowicz (de moment, he trobat una obra titulada “Post Cards from America: X-Rays from Hell”, de la qual he trobat una versió teatralitzada, un curtmetratge de tendència surrealista i algunes altres obres visuals). No en sé res de res. Sovint et creus que saps, però només acumules restes de pells buides. De vegades cal viatjar a l’altra punta del planeta per descobrir coses que deurien estar a la teva vora però que no hi veies, que no encertaves a trobar. Camino mentre assimilo el que suposa retrobar-me amb Rimbaud a Rio. Ell va viure la bohèmia, els plaers sense límits, la revolta de la Comuna de París (del 18 març al 28 de maig del 1971), a la qual li va dedicar bells poemes, com La orgía parisina, Los pobres en la iglesia i Canto de guerra parisino. Però també, arribat el seu moment, va decidir deixar d’escriure, va dir prou i es va llançar a viure aventures rocambolesques pels indrets del món més inesperats. Potser necessitava alliberar-se del pes de les paraules, allunyar-se de la lluita poètica, allunyar-se de tot, i escapar-se lluny del seu infern, a un altre món possible, a una altra vida possible. Començo a sentir el pes del meu passat, de la meva identitat completa, el pes de la màscara de paper de Rimbaud sobre la meva cara. Baixo del metro com un ressort i camino de pressa cap a casa. De reüll veig que les meves passes hi deixen petjades de foc: guspires i fum invisible que només sembla que veig jo. Però no m’aturo ni torno a enrere sobre les meves passes. Continua avant, perdent-me entre els carrers de Rio com un anònim més, un Arthur Rimbaud en Rio de Janeiro que travessa ràpid la nit que el separa de casa.

Procuro quarto

“Procuro” en portuguès vol dir “busco”. Estic a la recerca d’un habitació en un pis compartit. És clar, de lloguer. No sé exactament per a quants mesos serà. De moment, un parell. Després ja veurem. De sobte, fins i tot amb certa brusquedat diria, estic descobrint que Rio és una de les ciutats del món on l’habitatge és més car. L’anomenat “miracle econòmic” del creixement de Brasil es veu diferent des de la problemàtica de la vivenda digna.

Una de les complicacions crítiques amb què Cartell que posa "Es lloga casa" (en portugués, "aluga-se casa")es troba l’immigrant que viatja sol, a l’aventura, sense amics ni familiars que t’hi puguin allotjar, és la temuda qüestió de trobar casa. L’estada al hostel o l’alberg de torn no pot fer-se eterna: hi surt molt car i, després dels primers dies en els quals agraeixes no estar sol i en els quals, en un lloc com El Misti, pots conèixer molts estrangers amb circumstàncies més o menys semblants a les teves i establir espontanis lligams de solidaritat, suport mutu i afinitat -que de vegades pot portar-hi fins i tot a compartir llit…-, arriba el moment en què el cos et reclama una mica de pau, tranquil·litat i soledat. Poder-te recollir amb la intimitat d’un espai que puguis sentir propi. Així doncs, el cost que hi suposa, la sensació de ressaca de socialització festivo-musical constant, la inseguretat de viure a on lloc on hi entren i surten persones en tot moment (i quasi amb gent nova a diari!), més els contratemps típics de compartir habitació -els ronquits dels companys d’habitació, no poder tenir el llum encès quan els altres dormen, despertar-te amb el primer despertador que sona a l’habitació, etc.-, m’han portat al pas decisiu de deixar El Misti i llençar-me buscar pis. En principi, és clar, amb la intenció de millorar la qualitat de vida i que surti més econòmic que no pas pagar-hi dies solts en qualsevol hostal. Però això en Rio és demanar-hi molt…

Trobar-hi casa és un dels primers reptes importants amb que s’hi afronta l’immigrant. És, en part, una prova de foc perquè per aconseguir-ho has d’assolir diverses habilitats requerides i tenir ja certs coneixements previs: saber on pots trobar anuncis d’habitacions i pisos per compartir; descobrir si hi ha alguna pàgina web local per a aquestes coses; conèixer els pros i els contres de viure en cada barri; saber comunicar-te amb els autòctons per tal de fer-te entendre i, per descomptat, entendre’ls a ells; tenir uns barems dels preus, del que s’hi pot pagar i del que no… Però, a més, també en part és una pedra de toc clau per començar a comprendre l’economia d’un país. Quan saps el preu del que pot costar-te tindre sostre al mes, ja pots fer número aproximats del cost econòmic de la vida en un país. En el cas de Brasil, els números fan tremolar.

Hi busco per Internet. Hi ha 3 llocs web que força útils per als que busquen llogar pis o habitació: Easypiso.com.br, Oxl.com.br i Bomnegócio.com. Oxl seria l’equivalent al Loquo brasiler: un lloc on els usuaris es posen en contacte lliurement entre ells per a diferents serveis o interessos, com els que ofereixen i busquen un habitació de lloguer. El que té d’interessant Easypiso és que, a més de les habituals opcions en llocs web de recerca d’habitació, com fixar-hi un mínim i un màxim del que hi vols pagar, t’hi permet cercar per barris, una opció molt útil. Bomnegócio pot ser no és tan atractiu ni té un sistema de recerca avançada tan sofisticat, però s’hi poden trobar habitacions que estan força bé.

Un cop tenim localitzades les pàgines, comença el joc de trobar-hi habitació -i pis, per extensió-. És com jugar a la loteria, o a traure’n paperets. Amb la diferència, per descomptat, que en aquest jocs els diners, el que estiguis disposat a pagar, hi compta, i molt. Però aviat te n’adones que, de totes maneres, encara que no puguis optar a les habitacions més cares, tampoc pots optar-hi a les barates, simplement, perquè no n’hi ha. Increïble! Des del punt de vista d’algú ve d’estar llogant a Barcelona durant anys -a l’Eixample i a Gràcia-, els preus són de bojos. Costa imaginar-se algú pugui pagar el que demanen per una habitació… potser bojos turistes que pagaran el que faci falta pel seu estiu a les platges de Copacobana, Ipanema o Leblon? És curiós el pròxim que pot estar un immigrant precari amb el compte bancari ben pelat del turisme de luxe, dos cercles molt diferents però que poden tocar-s’hi, sobretot en els primers dies quan encara no comprens l’economia del nou país i no saps quina classe econòmica t’hi pertoca i a què pots accedir-hi i a què no. Però perquè us feu una idea de l’escàndol econòmic al que faig referència: el més habitual és trobar-hi no habitacions (“quartos”), sinó places (“vagues”) a compartir en una mateixa habitació, normalment en lliteres. Molts anuncis tenen redactat el títol com si estiguessin oferint un “quarto”, però realment és una “vaga”. I què demanen per una vaga? Atenció: agafeu-vos fort… Entre 500 i 600 reals!!! Aquest preu és l’estàndard per a habitacions compartides amb 2, 3 o 4 “vagues”. Sí, m’he trobat moltes vegades que m’hi demanen 600 reals per una “vaga” en una habitació a compartir amb altres 3 persones. I les imatges, imagineu-vos-les: habitacions petites com llandes de sardina omplertes per dues lliteres de dos a la dreta i a l’esquera, amb un passadís mínim per posar els peus a terra i prou -però per posar els peus a terra a torns, que vuit peus alhora segur que no hi caben!-. Així doncs, estem parlant que estant intentat embutxacar-se 1.800 reals (prop d’uns 800 euros) per una habitació minúscula no apta per a claustrofòbics. Ja us dic, de ciència-ficció.

Un s’hi queda espantat. Al·lucinat. Està clar que els europeus no coneixem gaire el que passa en el continent Americ, en països com Brasil. Hi estem lluny, i si ens costa suor i crisis financeres de cavall descobrir una mica la realitat econòmica de casa nostra, imagineu-vos el que sabrem de l’altre costat de l’Atlàntic. És cert que Internet i les noves tecnologies de la informació i de la comunicació estan canviant i subvertint el sistema comunicatiu hegemònic, però encara ens queda molt camí per recórrer. El que està clar és que la ignorància de la situació econòmica de Brasil m’ha deixat ben tocat. I lluny de mites estil “Brasil és un país barat” o “Uh! Allà amb l’euro viuràs com un rei!”, aquest país, en concret la ciutat de Rio, té un preus inimaginables. El preu desorbitat dels lloguers em fa qüestionar-me com funciona el sistema econòmic al Brasil. Potser una de les claus per comprendre en què es fonamenta el “miracle econòmic” d’un país que està cridat a tenir un pes decisiu en el mercat internacional en els propers anys. Dues possibles pistes per seguir investigant-hi: les fortes desigualtats socials i el fet de què més o menys un 60% de la població del Brasil viu en faveles. Hi seguiré investigant. Però primer he de trobar pis!!!