Rimbaud en Rio de Janeiro

Suposo que, en part, he vingut fins a Rio perquè necessitava escapar-m’hi. De qui o de què? No ho sé ben bé. De vegades un, simplement, necessita moure’s, canviar d’horitzons, soltar llastre, alleugerir l’equipatge, sentir-se més lliure i lleuger en el dia a dia. Sens dubte, el recurs de l’escapada -com si fóssim Houdinis- de la nostra rutina, dóna a la vida una altra dimensió i amplia i trastoca la perspectiva de les coses: de sobte, per art de màgia, apareixes a milers de quilòmetres de casa teva, a un lloc on no coneixes ningú i on tot és (quasi) nou i diferent. S’obre un període d’excepcionalitat per a les aventures, els somnis i les noves experiències.

Foto d'un home portant una màscara de Rimbaud a la platja

Fotografia de David Wojnarowicz de la col·leció "Rimbaud in New York"

Però costa fugir d’un mateix: l’ombra ens acompanya encara que no la veiem, i en el revolt menys pensat, pot tornar-te de cop el passat. És el que em va passar a mi fa uns dies com un brusc sotrac. No només em tornava de cop el passat del qual volia fugir gustosament, sinó que també vaig tornar a sentir la monstruositat de la meva identitat original, la qual amagava sota les robes exòtiques d’un estranger semiturista, Per a mi, la màscara que em va fer preguntar-me de nou de qui i de què fugia va ser la d’Arthur Rimbaud. La seva figura ha creuat la meva vida des dels 14 anys, quan vaig descobrir els seus llibres entre els prestatges de la biblioteca de casa i els vaig devorar amb fruïció. La seva presència en forma de versos lliures s’havia fet forta en algun racó fosc del meu cor, però amb el temps ja havia deixat de rellegir-lo i el tenia quasi oblidat. Però ara, molts anys després, reapareix amb mi a Rio de Janeiro. Recordo el seu poema Una temporada a l’infern i ja no puc amagar que jo, precisament, també vinc d’una temporada a l’infern. D’un infern que no us podeu ni imaginar i del qual pretenia escapar posant-hi l’Atlàntic pel mig. Però, tot i que l’aigua de l’oceà ha apagat pràcticament les flames, sembla que m’han perseguit fins la riba de la platja de Botafogo algunes partícules encara enceses, cremant.

La retrobada va ser del més casual. Caminava pel centre de Rio sense un destí clar. Acabava de sortir de la feina i sabia que m’hi quedaven poques hores de llum. El Palau de Tiradentes estava tancat. Vaig seguir pujant per la Rua Primeiro de Março fins trobarel Centre Cultural Banco do Brasil.

Hi havia molta gent. Estava molt animat. Era un centre comercial amb totes les de la llei, amb botigues, bar, uns quants caixers per traure-hi diners i gastar-los… Un exemple paradigmàtic de com entén la cultura un banc -pur consum-, amb la particularitat que també hi ven entrades per a les seves sales de teatre i hi fa alguna exposició gratuïta, suposo que per pudor, per voler demostrar que “sí fan cultura”. L’atzar va voler que l’exposició gratuïta fos “I am a cliché. Ecos da Estética Punk”. Estava en pla flãneur -paraula que ineludiblement associo amb un altre gran poeta francès, Charles Baudelaire-, deixant-me portar pels atzar i les troballes que m’oferia la ciutat, i una exposició amb aquest títol va captar d’immediat el meu interès dispers.

 Espera trobar-me amb clàssics del punk: The Clash, Sex Pistols, Los Ramones… Sempre he associat el punk a la música, però per a la meva sorpresa, aquella exposició oferia una selecció d’obres molt estimulants de fotògrafs i artistes visuals nord-americans dels anys setanta. Robert Mapplethorpe, Peter Hujar, Bruce Conner, David Wojnarowicz… No en sabia res d’ells i, de sobte, m’hi semblaven imprescindibles. Sobretot en arribar a les obres de l’últim autor citat, David Wojnarowicz. Era una col·lecció de fotografies en blanc i negre, molt contrastades, de persones portant una màscara de paper d’Arthur Rimbaud en paisatges sòrdids de Nova York. El nom de la sèire: “Rimbaud in New York“. Totes les fotos són impactants, dures, irreverents, plenes de subversions de tabús i prohibicions. Trobo que poques vegades una creació amb tan poca complexitat tècnica -una simple màscara de paper i una càmera fotogràfica- ha estat capaç d’expressar-hi tant i alhora subvertir patrons i normes de l’estètica clàssica.

Un home porta la màscara de Rimbaud en una platja de Rio de Janeiro

Fotografia d'un estranger fent de Rimbaud no Rio de Janeiro

Torno a casa pensatiu. Em comprometo a investigar sobre Wojnarowicz (de moment, he trobat una obra titulada “Post Cards from America: X-Rays from Hell”, de la qual he trobat una versió teatralitzada, un curtmetratge de tendència surrealista i algunes altres obres visuals). No en sé res de res. Sovint et creus que saps, però només acumules restes de pells buides. De vegades cal viatjar a l’altra punta del planeta per descobrir coses que deurien estar a la teva vora però que no hi veies, que no encertaves a trobar. Camino mentre assimilo el que suposa retrobar-me amb Rimbaud a Rio. Ell va viure la bohèmia, els plaers sense límits, la revolta de la Comuna de París (del 18 març al 28 de maig del 1971), a la qual li va dedicar bells poemes, com La orgía parisina, Los pobres en la iglesia i Canto de guerra parisino. Però també, arribat el seu moment, va decidir deixar d’escriure, va dir prou i es va llançar a viure aventures rocambolesques pels indrets del món més inesperats. Potser necessitava alliberar-se del pes de les paraules, allunyar-se de la lluita poètica, allunyar-se de tot, i escapar-se lluny del seu infern, a un altre món possible, a una altra vida possible. Començo a sentir el pes del meu passat, de la meva identitat completa, el pes de la màscara de paper de Rimbaud sobre la meva cara. Baixo del metro com un ressort i camino de pressa cap a casa. De reüll veig que les meves passes hi deixen petjades de foc: guspires i fum invisible que només sembla que veig jo. Però no m’aturo ni torno a enrere sobre les meves passes. Continua avant, perdent-me entre els carrers de Rio com un anònim més, un Arthur Rimbaud en Rio de Janeiro que travessa ràpid la nit que el separa de casa.