Allotjat al Misti Hostel en la praia de Botafogo

Següent parada: el Misti Hostel, situat a l’Avinguda Praia de Botafogo de Rio de Janeiro. Un alberg o una posada és un bon lloc per aterrar per a un estranger que visita un nou lloc: per un mòdic preu pots tenir llit, desdejuni, bany i, el més important, t’hi trobes amb altres viatgers, amb els quals pots coincidir amb algunes coses i amb d’altres no -lloc de procedència, idioma, motiu del viatge, etc.-, però que acaben sent de vital ajuda els teus primers dies en terres estranyes. Potser ells fa pocs dies que hi han aterrat, però amb la seva curta experiència, per al recent arribat, ja són cicerones que, probablement, tindran la resposta precisa a les teves primeres necessitats (perquè farà poc que ells també l’acaben d’obtenir i la tenen ben fresca!). Aquest tràfic d’informacions i consells pràctics entre viatgers té un valor incalculabe. La solidaritat entre viatgers és un dels motors que dóna sentit i fa realment possible conèixer món.

Les primeres impressions en arribar al Misti van ser més aviat negatives: em va rebre un recepcionista nou al treball que no sabia ben bé què dir-me; la música estava a tota pastilla; l’endoll de l’habitació estava mig sortit, amb els cables penjant-hi; l’habitació semblava bruta… i jo em sentia més estranger i foraster que mai. Però al dia següent em vaig tranquil·litzar: vaig comprovar que l’endoll, com a mínim, funcionava; vaig comprendre que el terra semblava brut, però que era així, poc agraït -com el terra del meu ex pis…-; i vaig començar a acostumar-me i a gaudir de les diferents sessions musicals amb què els “recepcionistes-dj” amenitzaven els seus torns de treball. Cada recepcionista tenia els seus gustos i preferències. I si bé al principi pensava que seria molest conviure amb aquella banda sonora que no parava durant les 24 hores del dia, poc vaig trigar a passar a escoltar atentament cada cançó i preguntar, encuriosit, noms de grups i cançons que sonaven. Així vaig conèixer el grup argentí Nonpalidece, una troballa interessant. Recordo que el primer dia que em vaig despertar en Rio, en El Misti, una recepcionista xilena va posar el Feeling Good de Nina Simone mentre em prenia el cafè del matí. (…) It’s a new dawn/It’s a new day/It’s a new life/For me/And I’m feeling good (…). I les trompetes… No sabria dir si el llarg viatge m’havia deixat especialment enamoradís, però aquell matí, mentre durava la cançó i anava prenen a glops espaiats el cafè, em vaig enamorar de la xilena. Ella treballava a l’ordinador, d’esquenes i aliena a la meva cançó d’amor particular. Era una xilena morena, de pèl negre, baixeta i de gran somriure. Està casada i, de moment, no em fa gaire cas. Els seus somriures són fugaços.

El que més va canviar és el més important: vaig deixar de sentir-me tan foraster, com un peix fora de la seva peixera, i vaig anar trobant-m’hi agust. Molta gent, com és el meu cas, vitja sola. Però en El Misti és difícil sentir-se sol. Primer, perquè quasi totes les habitacions són compartides -de 6, 9 o 10 places-; segon, perquè el pis de baix, on està el saló, la terrassa, la cuina i el minibar amb nevera per a les begudes, és un espai comú i transitat, amb constants entrades i sortides dels hospedats. No és possible avorrir-se al saló: tan sols amb observar qui entra i qui surt i anar encadenant espòradiques converses amb qui cau a la teva vora -habitualment sense conèixer o recordar el seu nom ni el seu lloc de procedència- ja et passa la tarde. És com un club social de viatgers, d’immigrants de pas, d’estrangers que passaran estades curtes en Rio. A les nits l’ambient és més animat: tothom torna de les seves aventures diürnes -visites turístiques, estones de platja, recerques infructuoses de pis, cursos d’estiu, treballs, etc.- i, després d’una dutxa, s’agraeix la calidesa d’una conversa i la frescor d’una beguda. En el minibar del Misti m’he pres les meves primeres caipirinhes al Brasil. De moment, les prefereixo amb dosi extra de sucre.

Els primers dies aquí he parlat poc portuguès. Sorprenentment -o no-, hi ha molta gent que parla espanyol. La majoria dels recepcionistes del hostel són argentins. I, és clar, el cuiner també és argentí. Per moments costa fer-se a la idea que estic a Rio de Janeiro i no a Buenos Aires, però una de les coses que estimes quan surts del teu país és que aprecies des d’un altre punt de vista més mestís la qüestió de la interculturalitat entre pobles, i les separacions i les distàncies entre ciutats, llengües i cultures es redueix enormement, tant que sembla que tot un món pugui cabre en el saló del Misti.

Anuncis