Samba a la Pedra do Sal

Brasil sol vincular-se a la samba. De fet, no es pot arribar a agafar el ritme del poble brasiler si no es té en compte la cultura afro-brasilera. La samba és un d’aquests tresors del mestissatge cultural entre africans i brasilers. Sembla ser que les arrels d’aquesta popular forma musical ens porten a Angola, i la paraula “samba”, vindria de la paraula “semba” en angoleny, que és un ritme religiós d’allà. Actualment, la percepció de la samba que ens arriba a Europa és un ritme i una dansa sensual de moviments de peus i malucs molt ràpids. Extremadament ràpids. Però la samba és molt més que això. És altament aconsellable que els estrangers en Rio de Janeiro puguin presenciar alguna “roda de samba”, si pot ser, a l’aire lliure. Les “rodes de samba” que tenen llocs a Pedra do Sal tots els dilluns i divendres són un espectacle altament recomanble que hauria d’estar en totes les agendes dels viatgers que passen per Rio. I, a més, gratuït (“de grassa”, com en diuen ells).

Hi ha molts llocs on fan concerts de samba. No n’hi ha tants on facin “rodes de samba”, on els músics, asseguts en forma de rotllana, toquen de seguit, sense parar, establint molta proximitat entre la gent. Les “rodes” a Pedra do Sal són màgiques: la gent se sap totes les cançons i balla i canta de forma entregada, donant a l’espectacle una força i una emotivitat col·lectiva que commou. Quan et fas anònim dintre d’aquella multitud “sambera”, no és difícil sentir-se carioca. Totohom està de bon rotllo, tothom somriu, tothom és partícip de la festa. Tot un ritual profà i popular, un exemple paradigmàtic del sincretisme tan fascinant del Brasil.

L’escenari és també molt especial. Les “rodes de samba” es posen just al peu d’una costera de pedra, on s’hi sol posar la gent. Aquesta costera té parts de pedra molt llisa i es fàcil relliscar fins avall de tot… però tot i haver ingerit algun cervesa, no hi ha perill d’accidents greus. Ho dic per experiència pròpia. El valor simbòlic de la Pedra do Sal és immens. Conten que allí va ser on es va “inventar” la samba. Allí a principis de segle XVI els negres africans s’hi van afincar buscant cases barates. Allà prop hi havia un mercat d’esclaus. No es pot comprendre la samba si no s’arrela al seu origen africà i al decurs de la cultura afro-brasilera de tots aquestes segles fins al dia d’avui. Queden pendents posts específics per investigar més a fons aquesta qüestió, part de la història oblidada per les actualitats periodístiques i de consum. De moment, anem escoltant i ballant una mica més de samba per sentir-la més endins. I deixar-s’hi dur.

Cap de setmana de turisme!

Primer cap de setmana amb ganes de fer turisme per Rio. Entre setmana treballo, així que tenia molt clar que volia aprofitar aquest cap de setmana per conèixer més la ciutat i els seus punts turístics d’ “obligada visita”. Havia viatjat a Rio sense guies turístiques ni informació prèvia de cap tipus. Tan sols havia tingut temps de fer una ullada per la Wikipedia. Per sort, allotjar-se al Misti és garantia de què no t’hi faltarà informació: pots preguntar als recepcionistes-djs o a qualsevol altre hoste, que segur que són capaços d’ajudar-te a elaborar el teu pla turístic en un tres i no res. Així ho vaig fer. I després de recollir un bon grapat de recomanacions, vaig fer-me la motxilla i vaig sortir a descobrir noves cares de Rio.

Cristo Redentor i el Corcovado

El Cristo és una de les icones més representatives de Rio i per extensió de tot el Brasil. Per ignorància meva, crec que no l’havia vist fins arribar aquí. I ara, curiosament, cada vegada que veig una persona amb els braços estesos en forma de creu, em ve automàticament la imatge del Cristo del Corcovado. Es tracta d’una estàtua d’uns 30 metres de color blanc de Crist amb els braços oberts, estesos en forma de creu. La gràcia està en què està al cim del Corcovado, una muntanyeta que pertany a la Floresta de Tijuca, i està a una alçada d’uns 700 metres. Com ja he comentat en algun post anterior, Rio és una ciutat rodejada pel mar i muntanyetes -“morros” els diuen- i el Corcovado n’és una d’elles, no de la part de la costa, sinó tirant cap a l’interior, on s’estén la immensa i frondosa Floresta de Tijuca.

Per arribar-hi s’ha d’agafar un entranyable trenet-cremallera a la falda de la muntanya. Allí anàvem les hordes de turistes amb les càmeres disparant-se a tort i a dret. Uns minutets travessant la floresta, pujant al cim. De sobte, veig per la finestra un nen queFoto del Criso Redentor de Rio de Janeiro corre de lluny i sembla voler aproximar-se al trenet, però abans de què hi arribi, ja hem passat de llarg i jo l’he perdut de vista. Potser és un nen d’alguna favela de per aquí, penso… Arribem al final del trajecte. Pujo unes escales fins arribar als peus del Crist. La vista és espectacular: es veu Rio, el mar, els morros que l’envolten. És difícil caminar sense espatllar cap fotografia. Ni Catherine Zeta-Jones en els seus bons temps de La Trampa -enfundada en aquell vestit cenyit de cuir- podria evitar sortir en alguna foto com a “turista accidental”. Faig les fotos de rigor. És curiós: el Cristo no m’impressiona tant, no és tan immens com sembla des de baix. 30 metres? No m’ho semblen. No vull dir que sigui poca cosa, però si es posés a Pau Gasol al cim amb els braços estesos en forma de creu potser hi faria un efecte similar. Sense comptar, és clar, el sacríleg de l’assumpte.

Miro durant minuts una ciutat miniaturitzada per la perspectiva que quasi desconec totalment. El paisatge, la naturalesa que envolta la ciutat és el que més m’encanta. De fet, tinc ganes i curiositat per endinsar-me en la Floresta, el que també anomenen oficialment el Parc Nacional da Tijuca, i no de tornar a la ciutat. Ara que estic fora, a dalt del Corvocado, m’adono de tot el Brasil salvatge que m’estic perdent tancat a Rio. Però no hi ha cap camí per on deixar-me anar, tan sols l’estació on arriba el trenet-cremallera. Hi pujo i torno cap abaix. Amén.

El Jardí Botànic

Com m’hi vaig quedar amb ganes de més naturalesa i no sé encara com escapar-meVista general del Jardí Botànic de Rio de Janeiro, on s'hi veu un llac, arbres i muntanyes al fons per la Floresta de Tijuca, vaig decidir anar al Parc Botànic, una altra de les recomanacions en boca d’altres estrangers que visiten la ciutat. Qui no es consola és perquè no vol: no és salvatge, però per una estona pots deixar d’escoltar cotxes i veure edificis, i, a canvi, pots conèixer una mica més la flora diversa i fantàstica de Brasil.

El parc és molt gran. He pogut passejar tranquil·lament, admirant els arbres, els jardins, les flors, alguna cascadeta amb l’aigua baixant a esglaons. Per moments, el camp de visió estava ple de vegetació i m’hi sentia com si estigués en un altre lloc, un lloc idíl·lic lluny de les ciutats i del seu trànsit estressant. He vist arbres ben estranys que no sabia que existien. M’he quedat enamorat fotografiant flors de tots els colors. I, com si fos un nen petit, he corregut per veure amb els ulls ben oberts uns monets la mar de graciosos que feien tenir molt mola llet. Per si de cas, no m’hi he acostat.

Mono-esquirol en el Jardí Botànic de Rio de Janiero

Platja d’Ipanema

Abans d’arribar a Rio coneixia els equips de futbol de la ciutat, el Flamingo -on ara hi juga Ronaldinho-, el Botafogo i el Fluminense, les platges de Copacabana i Ipanema i poc més. Em feia especialment gràcia anar a la platja d’Ipanema. Qui no coneix la música de “La Garota de Ipanema”? Tenia curiositat per veure alguna cosa bonica i plena de gràcia, alguna noia que, amb el seu dolç balanceig, camini cap al mar.

Efectivament, quan passes uns minuts a la platja d’Ipanema, veus passar moltes coses boniques que entren i surten del mar. No em costa comprendre per què Jobim i Vinícius de Moraes van composar aquesta cançó.

Les platges de Rio, com a platges, sense comptar “as coisas lindas que passam por lá”, no és que siguin res de l’altre món. L’aigua sí és una altra cosa: neta, transparent, fresca. He pogut fer el meu bateig en l’Atlàntic. M’hi he capbussat i fet unes ràpides braçades abans de quedar-m’hi congelat. Després he marxat sol, “sozinho” com diuen aquí, cap a casa cantinorejant la cançó de “La Gaorta d’Ipanema”. Una mica de nostàlgia romàntica després de veure passar tanta bellesa morena passar pel meu costat….

Ah, porque estou tão sozinho
Ah, porque tudo é tão triste
Ah, a beleza que existe
A beleza que não é só minha
Que também passa sozinha Posta de sol des de la platja de Ipanema

Ah, se ela soubesse
Que quando ela passa
O mundo inteirinho se enche de graça
E fica mais lindo
Por causa do amor

Por causa do amor“…

(Traducció: Ah, perquè estic tan solet?/Ah, perquè tot és tan trist?/Ah, la bellesa que existix,/la bellesa que no és sols meva,/que també passa soleta./Ah, si ella sabés/ que quan ella passa, el món senceret s’ompli de gràcia i s’hi posa més bonic. Per motiu de l’amor…)

Allotjat al Misti Hostel en la praia de Botafogo

Següent parada: el Misti Hostel, situat a l’Avinguda Praia de Botafogo de Rio de Janeiro. Un alberg o una posada és un bon lloc per aterrar per a un estranger que visita un nou lloc: per un mòdic preu pots tenir llit, desdejuni, bany i, el més important, t’hi trobes amb altres viatgers, amb els quals pots coincidir amb algunes coses i amb d’altres no -lloc de procedència, idioma, motiu del viatge, etc.-, però que acaben sent de vital ajuda els teus primers dies en terres estranyes. Potser ells fa pocs dies que hi han aterrat, però amb la seva curta experiència, per al recent arribat, ja són cicerones que, probablement, tindran la resposta precisa a les teves primeres necessitats (perquè farà poc que ells també l’acaben d’obtenir i la tenen ben fresca!). Aquest tràfic d’informacions i consells pràctics entre viatgers té un valor incalculabe. La solidaritat entre viatgers és un dels motors que dóna sentit i fa realment possible conèixer món.

Les primeres impressions en arribar al Misti van ser més aviat negatives: em va rebre un recepcionista nou al treball que no sabia ben bé què dir-me; la música estava a tota pastilla; l’endoll de l’habitació estava mig sortit, amb els cables penjant-hi; l’habitació semblava bruta… i jo em sentia més estranger i foraster que mai. Però al dia següent em vaig tranquil·litzar: vaig comprovar que l’endoll, com a mínim, funcionava; vaig comprendre que el terra semblava brut, però que era així, poc agraït -com el terra del meu ex pis…-; i vaig començar a acostumar-me i a gaudir de les diferents sessions musicals amb què els “recepcionistes-dj” amenitzaven els seus torns de treball. Cada recepcionista tenia els seus gustos i preferències. I si bé al principi pensava que seria molest conviure amb aquella banda sonora que no parava durant les 24 hores del dia, poc vaig trigar a passar a escoltar atentament cada cançó i preguntar, encuriosit, noms de grups i cançons que sonaven. Així vaig conèixer el grup argentí Nonpalidece, una troballa interessant. Recordo que el primer dia que em vaig despertar en Rio, en El Misti, una recepcionista xilena va posar el Feeling Good de Nina Simone mentre em prenia el cafè del matí. (…) It’s a new dawn/It’s a new day/It’s a new life/For me/And I’m feeling good (…). I les trompetes… No sabria dir si el llarg viatge m’havia deixat especialment enamoradís, però aquell matí, mentre durava la cançó i anava prenen a glops espaiats el cafè, em vaig enamorar de la xilena. Ella treballava a l’ordinador, d’esquenes i aliena a la meva cançó d’amor particular. Era una xilena morena, de pèl negre, baixeta i de gran somriure. Està casada i, de moment, no em fa gaire cas. Els seus somriures són fugaços.

El que més va canviar és el més important: vaig deixar de sentir-me tan foraster, com un peix fora de la seva peixera, i vaig anar trobant-m’hi agust. Molta gent, com és el meu cas, vitja sola. Però en El Misti és difícil sentir-se sol. Primer, perquè quasi totes les habitacions són compartides -de 6, 9 o 10 places-; segon, perquè el pis de baix, on està el saló, la terrassa, la cuina i el minibar amb nevera per a les begudes, és un espai comú i transitat, amb constants entrades i sortides dels hospedats. No és possible avorrir-se al saló: tan sols amb observar qui entra i qui surt i anar encadenant espòradiques converses amb qui cau a la teva vora -habitualment sense conèixer o recordar el seu nom ni el seu lloc de procedència- ja et passa la tarde. És com un club social de viatgers, d’immigrants de pas, d’estrangers que passaran estades curtes en Rio. A les nits l’ambient és més animat: tothom torna de les seves aventures diürnes -visites turístiques, estones de platja, recerques infructuoses de pis, cursos d’estiu, treballs, etc.- i, després d’una dutxa, s’agraeix la calidesa d’una conversa i la frescor d’una beguda. En el minibar del Misti m’he pres les meves primeres caipirinhes al Brasil. De moment, les prefereixo amb dosi extra de sucre.

Els primers dies aquí he parlat poc portuguès. Sorprenentment -o no-, hi ha molta gent que parla espanyol. La majoria dels recepcionistes del hostel són argentins. I, és clar, el cuiner també és argentí. Per moments costa fer-se a la idea que estic a Rio de Janeiro i no a Buenos Aires, però una de les coses que estimes quan surts del teu país és que aprecies des d’un altre punt de vista més mestís la qüestió de la interculturalitat entre pobles, i les separacions i les distàncies entre ciutats, llengües i cultures es redueix enormement, tant que sembla que tot un món pugui cabre en el saló del Misti.