El campament de Cinelândia desmantellat per la policia: #OcupaRio segueix avant

El campament de Cinelândia va ser atacat, amb nocturnitat, el dissabte a la matinada per la policia. Els que estaven allí dormint aleshores, van ser desperats del somni, identificats i expulsats de la plaça, reocupada policiament per les forces repressores. Els “moradores da rua” que estaven allí van aconseguir lliurar-se de ser enviats als temuts “abrigos” (infern de pseudo-asisstència social on cap sense sostre vol anar), excepte una dona i el seu fill que no van aconseguir fugir i sembla ser, segons les informacions, que van ser enviats a un “abrigo” a 2 hores de Cinelândia. Més informacions: http://ocupario.org/2011/12/04/remocao-do-ocupa-rio-cinelandia-nesta-manha-de-domingo-noticias-atualizadas/.

El moviment Ocupa Rio continua endavant, decidit a seguir reocupant la plaça diariàment amb activitats, propostes, idees, somnis i accions diverses, fluxos creatius d’humanitats col·lectives que obrin camins per noves formes de vida i cooperació social. Poden desallotjar les tendes de campanya i les barraques, però no poden desallotjar les idees, les energies i les intel·ligències col·lectives.

El moviment Ocupa Rio no és ni vol ser el 15M. Cada poble busca el seu propi dia, el seu propi moviment, la seva revolució. És clar, em ve a la memòria el 27 de maig i l’ “Operació Neteja”, en la qual Mr. Puig es va atrevir a desmantellar el camapament de Plaça Catalunya. Dia per recordar: rebel·lió ciutadana, trets, bales de goma, un helicòpter sobre nostre, resistència pacífica, desobediència a l’autoritat, repressió i violència brutal dels mossos, persecució i cacera dels mossos… Els mossos van fugir cames ajudeu-me i centenars de persones vam trencar el cordó policial i vam reocupar la plaça. S’havien emportat els nostres materials de “guerra”: els ordinadors, les barraques, la cuina, llibretes, cartells, pancartes… Però hores després, màgicament, el campament estava reconstruït i semblava que allí no hagués passat res. Si algú no s’hagués enterat de l’ “Operació Neteja” de Puig potser no notés res estrany, però tot era nou, tot recreat en un tres i no res. Aquell dia vam ser robats, amenaçats i colpejats, però vam guanyar per sempre més la Plaça Catalunya: aquell dia va quedar clara que la plaça era del poble, era nostra, i l’ocuparíem fins que volguéssem i quan volguéssem.

El moviment Ocupa Rio va traçant les històries col·lectives que es creuen en la plaça de Cinelândia. I així cada dia, fins la victòria, com va dir aquell… Però s’ha d’aprendre a calmar l’ansietat, a fer la revolució cada dia, sense presses i sense pauses… bé, i amb algunes pauses: si no podem assaborir els plaers, els gestos i les insurreccions de cada dia, com admirar com les milotxes volen pel cel a ritme de samba, la revolució, sens dubte, s’allunyarà de nosaltres.

Anuncis

Una estona amb Toni Negri, de visita als indignats de Cinelândia

Vaig anar a Cinelândia per viure de més a prop la ja anomenada per alguns mitjans “primavera carioca”. Queda més que comprovat que indignats hi ha a Barcelona, a Madrid, al mateix Wall Street, a Rio de Janeiro, arreu del món. En arribar-hi a la plaça, hi havia les barraques de costum, però amb molt més gent, càmeres i mitjans del normal. De seguida m’entero del que està passant: Antonio Negri és a la plaça per conèixer de prop el moviment #OcupaRio, el qual -recordo- va nèixer després del 15 d’octubre, dia d’acció mundial per un Canvi Global. Negri! Toni Negri! Antonio Negri!

Antonio Negri és una de les figures més prolífiques de les últimes dècades pel que fa al pensament d’esquerres revolucionari i subversiu. Se’l reconeix com un dels grans continuadors marxistes de l’actualitat, però la seva heterodòxia fa difícil encasellar-lo amb l’etiqueta de simplement “marxista” o “postmarxista” (etiquetes fatídiques per a la literatura socialista revolucionària ja que va ser el mateix Karl Marx qui va dir allò de “jo no sóc marxista”…). És, sens dubte, un dels grans coneixedors i intèrprets d’avui en dia de les obres de Marx. Però també pot veure’s en els seus textos les influències de Foucault, de Deleuze, Guattari i tants altres… Jo el vaig conèixer fa uns 10 anys, quan el llibre “Imperio” va caure en les meves mans. Vaig descobrir la seva història personal marcada per la presó, les Brigades Roges, l’exili a França… Anys després, amb el llibre “Multitud”, em vaig convèncer de què aquell italià era capaç d’actualitzar el llegat de Marx al nostre context contemporani, amb conceptes i eines que permetien copsar les noves “revolucions invisibles” (com diria Hegel) que estaven produint-se ja aleshores. Des de les multituds antiglobalització de Seatle fins a les multituds 2.0 dels indignats Madrid i Barcelona.

Negri és aquí, a la plaça de Cinelândia. Quan escolto el seu nom, rastrejo la plaça amb la mirada, i, d’immediat, el reconec rodejat per un grupet de persones. Recordo que porto la vídeo-càmera damunt! Pot ser un bon moment per enregistrar! Història per recordar! De sobte, Negri s’allunya de la roda de l’assemblea. Està a uns 20 metes de distància parlant amb diverses persones. No sé ben bé què passa. Un jove informat ens explica el que està passant: Negri prefereix no parlar en la roda, ell ha vingut a escoltar-nos, a conèixer el moviment i les nostres veus. A l’instant marxen de l’escena càmeres, mitjans de comunicació, persones… Hi quedem unes 30 persones. Negri torna a la roda de l’assemblea acompanyat del Mario, un italià que està al moviment #OcupaRio i amb qui sembla tenir bona sintonia, i, des d’una discreta posició, escolta les intervencions dels indignats carioques que van prenent la paraula. Jo no puc evitar mirar de tant en tant cap a Negri. No puc traure’m del cap que allà mateix, escoltant com un més, està ell, una llegenda viva del pensament i l’acció revolucionària. Tinc temps per qüestionar-me sobre els meus propis mecanismes mitificadors, sobre els mecanismes mitficadors de la tradició i la literatura de l’esquerra radical revolucionària, sobre la mitomania -o idolatria- en general com un vici fetitxista més de la ideologia capitalista. El cas és que allí està, sense càmeres ni micròfons al seu voltant: simplement, una persona més entre la multitud.

Surto de la roda. No estic prestant gaire atenció. La presència de Negri m’inquieta per més que entengui que és una persona qualsevol que com tants altres està seguint l’assemblea. De sobte, Mario se m’apareix amb Negri al darrere: em pregunta si tinc la càmera. Contesto que sí. Gallina de piel i cor desbocat: Negri es presta a què li fem alguna pregunta ràpida. Sembla que l’hàgim raptat. Només estem els tres: Mario, Antonio (Negri) i jo. Moments de nerviosisme calmat. Busquem un lloc amb el mínim soroll possible per improvisar-hi una entrevista. La meva idea és que Mario faci les preguntes i jo només enregistri. El joc de llengües entre portuguès, italià, català i espanyol pot ser massa per a la carabassa. Però quan començo a escoltar-lo, m’empeny un desig alhora intens i sobri de compartir amb ell dubtes i preguntes em dóna a forces a parlar amb no sé quin idioma improvisat. Estic nerviós. Sento que no tinc la ment clara. Articulo preguntes al fil del seu discurs, arrossegant des del meu fons preguntes amb ombres, dubtes sobre l’estratègia i el futur del moviment que no m’atreveixo a esclarir. Però ell, miraculosament, m’escoltava amb el seus ulls clars i atens i m’entenia, o responia entenent el que jo volia dir, o hagués dit o no, o hagués expressat més o menys bé. Mentre l’escoltava, em transmetia sensacions de transparència, d’una comunicació fluïda, d’un enteniment fàcil i directe. Ficava llum i esclaria algunes ombres amb un parlar precís, pedagògic i sintètic. Evidentment, no tenia respostes per al que passarà en els pròxims mesos i anys amb aquestes noves formes de revoluciones de multituds 2.0 post15M, però ajudava a pensar amb claredat, lucidesa i somriures. Sí, Negri tenia un somriure lúcid, transparent, tendre, convençut i convincent. Una història per recordar i una entrevista per difondre. Els moviments continuen. Noves revolucions ens esperen demà.

[Per posar-hi subtítols, cliqueu al botó vermell “CC” a la part de sota de la finestra de reproducció del Youtube, i o bé podeu posar-hi els subtítols originals en portuguès o bé podeu escollir “traudir automàticament” els subtítols a l’idioma que vulgueu: català, castellà, anglès, etc.]

Octubre de turbulències mentre el povo brasileiro s’indigna

Dies de trasbalsos. De problemes amb Iberia. D’incidències. De robatoris. De petits accidents que a l’estranger s’hi fan grans. D’amors carioques. De nous intents d’aturar l’avanç del temps: sembla que ho aconsegueixi, però després els calendaris i els rellotges em posen al dia i a l’hora. De plomes guardades i llibretes tancades. Del mar gelat de l’Atlàntic. D’un cel de sol i plutges. De revoltes mundials: des de Barcelona a Rio de Janeiro. Des del 15M al 15O. Des del dia pel Canvi Global al #OcupaRio. De l’etern retorn d’un mateix.

Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0 (traducció al català)

Aquí al Brasil, en Rio de Janeiro, hi ha gent que parla d’una Revolució Global 2.0. És curiós: vaig partir de Barcelona en sec, deixant de sobte molt processos i fluxos col·lectius que s’havien desbocat després del 15 de març, deixant en suspensió una revolució que ara mateix visc des de la llunyania, i fa uns dies rebo un email a meva bústia amb aquest manifest, “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0”, que us tradueixo a continuació al català. Després del tall, de les foses a negres i d’una estranya el·lipsi de temps (d’aquesta estada d’estranger en Rio), els atzars de la vida i d’Internet m’han portat a rebre aquest escrit que sembla continuar a la perfecció amb els meus últims dies a Barcelona. Reflexions que encaixen en aquelles experiències viscudes, en aquell context… bé… en un context que sembla estar modificant-se a passes gegants -i electròniques- on el local i el global estableix noves dialèctiques, i els discursos de multiculturalitat, la interculturalitat, la diversitat i la diferència, ens porta a un nou procés de construcció global d’allò comú entre els pobles pobres del món. Per tot arreu la crisi ha sacsat i ha deixat veure les diferències reals entre les classes socials, entre una minoria rica i una majoria empobrida, i s’ha ampliat fins a límits insostenibles la separació i desafecció entre la gent i l’elit política i les seves institucions per al control, governança i gestió de la riquesa comú. Ja es tracti de règims en forma de dictadures com a l’Àfrica del Nord o de democràcies de representació parlamentària de les socialdemocràcies occidentals, els governs han decidit unilateralment -només en Islàndia s’ha preguntat a la gent què volia fer…- lligar definitivament els Estats als Mercats, nugant de cap i peus allò públic i empenyent-lo al forat negre sense fi de la crisi especulativa capitalista, immolació per dessagnament financer. Però, és clar, la primera sang a xuclar no és la dels banquers, ni la dels dirigents de Standard & Poor’s ni del FMI, ni la dels polítics: la sang a xuclar és la nostra, la del poble dempeus, els pobres precaritzats i els precaris empobrits, els exclosos i espoliats d’allò públic, del que havia de ser de tots i totes, però que ha acabat sent seu, tot seu. La revolució en joc sembla que busca reconstruir noves formes del comú i del col·lectiu des de noves posicions i relacions amb l’Estat, allò públic i la política.

Costa pensar el que està passant des de la pròpia (intra)història. No només està en crisi el model de l’Estat Social del Benestar. És com si el projecte modern que es va llançar des de la Revolució Francesa i la Il·lustració, el “període les llums” com se sol anomenar, hagi arribat a un punt de liquidació total per les seves contradiccions i limitacions internes. S’han de repensar radicalment els conceptes de sobirania, legitimitat, democràcia i Estat, conjugant-los amb les seves pràctiques dialèctiques. Vivim temps d’excepcionalitat revolucionària: no sabem representar la seva forma, però està passant, ens travessa i ens comunica amb l’altre, des de Barcelona a Rio de Janeiro, per arreu del món. Són nous temps i noves formes de solidaritat, de cooperació, de constitució del comú. L’escrit de fa uns mesos de Toni Negri i Judith Revel “El comú en rebel·lió” ja avançava algunes idees per aquesta perspectiva. Ara el “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0” analitza i madura idees viscudes durant l’actual situació revolucionària perquè siguin eines útils per avançar en la Revolució 2.0 que anem creant sobre la marxa, fora de camp de l’espectacle periodístic dels mass-mèdia. Bona lectura… i disculpes pels possibles “losts in translation”…

Vivim en una situació revolucionària. La crisi es torna permanent, la governança imperial està en fallida, l’eix atlàntic presenta la cadena. Afirmar-ho no representa cap concessió a un pretès mecanicisme o a qualsevol tipus de determinisme ingenu. Són les pròpies lluites que demostren que la multitud productiva no vol viure més com en el passat, així com els patrons del capitalisme global tampoc poden ja existir com en el passat. Per això, el vell món s’està enderrocant. En els carrers d’Egipte, de Tunísia, d’Espanya, de Londres, de Jirau i de Rio de Janeiro, de Santiago de Xile, en les places i xarxes globals, la revolució qualifica la conjuntura i obre possibilitats extraordinàries en la crisi del capitalisme global iniciada entre 2007 i 2008 com a fallida de les hipoteques subprime i que avui es fa més profunda com a crisi de deute sobirà en la Unió Europea.

D’aquesta manera, la revolució torna a l’ordre del dia, encara que de forma diferent: ja no hi ha “palau d’hivern” per conquerir, centres neuràlgics del poder per ser apropiats. Per això parlem de revolució 2.0: ella s’articula a través de diferents tipus de xarxes -digitals i territorials- e irromp en els carrers i places de les metròpolis. En un món en el qual produir es converteix en un acte comú, la “revolució 2.0” és el context en el qual l’acte es reafirma, i actualitza la potència de generalització del desig comú.

La crisi és sistemàtica i permanent. La recurrència de bombolles mitjançant les quals la riquesa s’acumula i esclata indica una nova temporalitat de la crisi: ja no es tracta de cicles interns a la (ir)racionalitat de l’economia capitalista, sinó d’una temporalitat constituïda pels “mons” que tals bombolles contenen. La temporalitat de la crisi és definida en cada moment per les peculiaritats i per les paradoxes que travessen aquests “mons”, pel conflicte entre producció lliure i horitzontal del comú, per un costat, i la seva captura parasitària, per l’altre. En un biaix negatiu, les bombolles representen la forma que l’acumulació capitalista utilitza per a dividir i jerarquitzar el comú. En el positiu, són definides i requalificades per la difusió de les lluites.

La governança i el comú. En la crisi, i davant d’ella, la dreta i l’esquerra s’hi mesclen, pensant-la, per un costat, com una espècie de desviament de la norma, i usant-la com a ocasió per aplicar unànimement polítiques dites d’excepció, per l’altre. Durant la primera fase de la crisi van gastar bilions de dòlars per a socialitzar les pèrdues; ara desmantellen les últimes restes de l’estat del benestar amb el fi de forçar a la multitud de pobres i treballadors a carregar amb el cost. L’ “estat d’excepció” de les economies centrals s’uneix a les polítiques d’emergència dels països emergents, sotmetent la societat als interessos “superiors” del desenvolupament. Però, l’ “estat d’excepció” és també aquell decretat per la multitud en Londres.

Al·ludir la idea d’excepció, per tant, no vol dir caure en el catastrofisme, que només és una invitació a la inacció política, o fins i tot a reclamar la sobirania estatal com a fre a la pròpia excepció. Quan l’excepció es torna permanent, es torna normativa: i la governança es converteix en aquesta norma particular i no el poder tou, gestió i coneixements tècnics que se distingirien de la governança fundat en la violència. Diguem-ho, doncs, clarament: el model de la governança sobirana no ha acabat perquè s’hagués tornat millor, sinó simplement perquè les lluites el posaren en crisi. la governança és un sistema d’intervenció situat en la base on ja no és possible governar des de dalt cap abaix. Tot i així, aquestes intervencions alternen contínuament flexibilitat i violència (exactament com s’organitzen/preparen les Olimpíades de Londres i de Rio), amb el fi controlar i administrar allò que contínuament excedeix: el comú. la governança és, per tant, contínuament alimentat per la seva pròpia crisi: és exactament en aquest espai, determinat per les lluites, on s’obri de mode permanent la possibilitat de ruptura i subversió.

El treball de la diferència esdevé multitud. La revolució 2.0 és animada per una composició d’un tipus nou de treball viu, composta per pobres precaritzats i precaris empobrits. Es tractat d’un treball altament fragmentat, en el qual es combinen velles i noves formes de precarietat, reunint en la mateixa condició productiva als immigrants, als pobres d’aquelles àrees anomenades “subdesenvolupades” (de Tunísia, Egipte o Brasil) i al proletariat cognitiu i immaterials de les metròpolis “centrals” i “emergents”. En les lluites, en les xarxes i en les places, a aquesta vida de precarietat es contraposa la potència del fer multitud, això és una metamorfosi dels fragments en singularitats que cooperen entre si a partir de les pròpies diferències i les reinventen contínuament: dones, migrants, homes, indígenes, negres, mestissos, joves, homosexuals, lesbianes, transsexuals.

Les forces productives contenen les relacions de producció. Actualment s’inverteix la tradicional relació entre forces productives i relacions de producció: podem dir que són les pròpies forces productives les que contenen les relacions de producció, mentre el capital variable (és a dir, treball viu que coopera / o treball col·laboratiu en xarxa) incorpora el capital fix -les metròpolis i les seves places, la cultura i la naturalesa. El comú indica exactament aquesta dimensió relacional de les forces productives en tant que produccions de formes de vida (i de sabers) per mitjà de formes de vida (i sabers). Els pobres es tornen potències productives sense passar per les relacions salarials; els treballadors passen a ser plenament productius per si sols, en les xarxes i en les places.

De la relació salarial a la de dèbit-crèdit. Si en el capitalisme industrial les variables centrals eren el salari i el lucre, en el capitalisme cognitiu ho són la renda i el rendiment. En aquest règim d’acumulació el treball es torna relacional, “pol·linitzador”, immers en xarxes d’autovaloració. L’acumulació ocorre a posteriori, com a captura -financera- dels fluxos: el mecanisme fonamental de la captura consisteix en seguir pagant exclusivament els fragments de treball que es present sota la forma tradicional de feina (de les abelles obreres). Així, la pèrdua de salari directe i indirecte és “compensada”, paradoxalment, pel creixent recurs de l’endeutament. Lucre i salari es transformen aleshores en rendiment i renda. El tornar-se rendiment del lucre, a través del finançament, deixa veure la dimensió parasitària del capital, el qual, per extraure-hi el valor, acaba per matar les abelles pol·linitzadores del treball relacional. Davant d’aquest paràsit, per tal que el treball de la multitud reprodueixi les seves condicions comuns, el salari ha d’estendre’s pel temps de vida total; esdevenir renda, o sigui, una bio-renda que reconegui la dimensió productiva del treball relacional: “pol·linitzador”. El dret a declarar-se en fallida i a l’incompliment del deute per part de precaris i pobres, és a dir, negar-se a pagar el deute a bancs, firmes financeres i Estats, és una de les pràctiques a través de les quals la multitud es reapropia de la renda social i el treball passa a ser un esdevenir-renda.

De la dialèctica públic-privat al comú. Finalment ha passat el temps en què el socialisme podia córrer d’un capitalisme en agonia. I els anys de crisi mostraran que qualsevol recepta keynesiana o neo-keynesiana que busquen rellançar el cicle econòmic a través del govern públic en fallida. Els processos de finançament del benestar no poden ser afrontats i derrotats en el terreny públic, exactament perquè aquesta és l’articulació que permet que aquests processos funcionen. Per un altre costat, els subjectes de la revolta anglesa o de les perifèries franceses cada vegada només experimenten del benestar públic la funció de control, privats com són dels beneficis materials e de les promeses de progrés del capitalisme, de l’exhauriment definitiu de la percepció de l’escola i de la universitat com mecanismes d’ascens social -percepció hegemònica dels moviments de precaris i estudiants d’Europa, tant en les revoltes de Tunísia com del Nord d’Àfrica, aproximant i tornant comuna una classe mitjana empobrida i un proletariat la pobresa del qual és directament proporcional a la productivitat: pobres precaritzats i precaris empobrits.

El repte se situa ara, immediatament, en el plan de la reapropiació de la riquesa social, i, després, de la seva constitució en riquesa comú; és a dir, en el pla de la construcció d’institucions del comú, enteses com creació de normativitat col·lectiva immanent a la cooperació social. No “illes felices” o espais d’utopia en el interior (o malgrat) de l’acumulació capitalista, sinó organització de l’autonomia col·lectiva i destrucció dels aparells de captura capitalista.

En suma, no queda ja res a defensar. Transformar les mobilitzacions en torn d’allò públic en organització del comú: són els camins que indiquen les acampades espanyoles i els moviments globals. Podem trobar traços importants en aquest laboratori extraordinari i productivament ambivalent en què es constituïren el Brasil i l’Amèrica Llatina de la dècada passada, en la relació oberta i tensa entre moviments i governança: com una xarxa, la cultura, els sabers, la universitat, els llocs d’habitatge i els espais metropolitans poden ser imaginats no com afirmació d’allò que no pertany a ningú, sinó com instrument d’autovaloració i autonomia de la potència cooperativa del treball viu? Com afirmació, per tant, d’allò que és produït per tots i que pertany a tots, o sigui, de la institucionalització del comú? Aquí es lliuren les batalles.

Ni brasilinització, ni europeïtzació: Sul, Sol, Sal! Com evocat per la poesia del modernisme comunista brasiler, la revolució 2.0 del Sud (de Tunísia, d’Egipte), es consolida en el Sol de les acampades espanyoles, per llavors retornar al Sud que se localitza en el interior del nord i revertebra els focs de la revolta en Anglaterra. En Londres, avui, com en París ahir, trobem les perifèries pos- i neo-colonials, fenomen que els sociòlegs anomenen el risc de “brasilinització del món”: El colonitzat continua sent el mal exemple als ulls del colonitzador. Però, vist des del Sud, la “brasilinització del Brasil” revela una doble paradoxa: ara que els jaciments del creixement global es troben en el Brasil, tal “brasilinització” és en realitat una “europeïtzació”. Aquests jaciments, no obstant, no hem de repetir l’expropiació i homologació colonials. Més enllà de la brasilinització i de l’europeïtzació, és en la multitud dels pobres -de les faveles de Rio de Janeiro i de les perifèries de Londres- que encontrarem la “Sal”: la metamorfosi del propi significat del desenvolupament.

Els espais constituents del comú. La revolució 2.0 és irrepresentable: afirmen els moviments. La potència constituent de la multitud no ha de tornar-se forma de govern, perquè ella ja exprimeix immediatament les formes de vida en comú. L’ocupació dels espais metropolitans, espais centrals de la producció, no és un simple exercici extemporani de protesta, sinó una construcció de laboratoris de creació de formes de vida en comú, de reapropació de poders i d’una nova constitució. Però com pot aquesta potència constituent buidar i trencar la màquina de captura? Aquest és el punt. D’una cosa estem segur: és en el plan trasnacional que el procés constitucional és jugat. No hi ha esdevenir per a les lluites en les angoixes i en els límits dels Estats-Nació. Això ve sent dit des de les acampades espanyoles fins a Tunísia. I és per aquest motiu que -com indica la construcció d’una gran jornada de mobilització transnacional per al pròxim dia 15 d’octubre- els espais globals poden viure a través d’un procés constituent que s’encarna en els moviments del comú i en les experimentacions polítiques de la multitud. Per això també qualsevol intent d’enginyeria jurídica o econòmica, o de reproducció en escala continental de la crisi irreversible de la sobirania estarà morta al nàixer.

Quan en els anys recents començàvem a parlar de multitud, de pobres i del comú, de treball cognitiu i biopolítica, potser que encara no comprenguéssim amb precisió la potència del que estàvem dient: doncs les lluites avui expliquen i aprofundeixen en aquests termes. Són conceptes entesos com ferramentes polítiques. I serà en aquesta tendència que continuarem donant la nostra contribució per transformar la situació revolucionària en revolució, revolució 2.0: és l’únic camí plausible i possible per sortir de la crisi més enllà de la impotència i de la melancolia de les esquerres i contra la guerra als pobres creades per les dretes.”

Dia de la Independència del Brasil amb la cultura en vaga, els bombers acampats i indignats al carrer

Quadre "Independia ou Morte"

Quadre "Independência ou Morte", pintat per Pedro Américo el 1888.

El 7 de setembre del 1822 es proclamava la independència dels Estats Units del Brasil respecte la Coronoa Portuguesa. El procés de independència -datat entre 1821-1825- va ser curiós, ja que semblar ser que aquest va ser possible per la desobediència del príncep Pedro al seu pare, João VI, rei de l’Imperi Portugués. Quan ja el moviment independentista tenia més clar que mai que havia d’acabar amb l’absolutisme portuguès, el qual portava anys explotant les riqueses del Brasil i imposant unes altes taxes a la creixent burgesia local, el rei João VI va enviar una carta al seu fill exigint-li que tornés a Portugal. Pedro s’hi va negar i va recolzar el procés de la independència capitanejat per la aristocràcia rural del sud, reunits en el “partit brasiler”. Ja aleshores ja s’havia posat en marxa l’Assemblea Constituent i res faria marxar enrere al príncep Pedro. Es diu que va ser el dia 7 de setembre del 1822 quan Pedro va rebre la carta des de la cort portuguesa que anul·lava l’Assemblea Constituent del Brasil i li exigia el seu retorn a Portugal. Aquest, segons conta la Història, a la vora del riu Ipiranga, al crit de “Independència o mort!” va decidir trencar definitivament la relació colonial del Brasil amb la metròpoli potuguesa.Pocs mesos després Pedro era coronat rei del Brasil.

Aquesta és la Història de reis, prínceps, imperis i processos emancipatoris aristòcrates. La Història és la ciència total, la més fonamental, ja advertia Marx. Pot ser interessant relacionar briodialècticament aquell 7 de setembre del 1822 amb el dia d’avui, 7 de sembre del 2011, amb altres històries no tan aristòcrates que estan esdevenint ara mateix en Rio de Janeiro. Només cal sortir al carrer per adonar-se de què altres processos civils avancen a l’ombra de la Història Oficial.

Indignats brasilers contra la corrupció de la classe política

Avui els moviments contra la corrupció de la classe política omplen els carrers de 35 ciutats, en 20 Estats diferents. Alguns mitjans d’informació ja els bategen com “els indignats brasilers”. No s’apleguen darere de partits, la majoria són joves, utilitzen les xaxes socials 2.0 per organitzar i coordinar els moviments i dirigeixen les seves crítiques als governants: algunes característiques comuns sí poden trobar-se per anar configurant el nou subjecte revolucionari de l’ “indignat”, tot i que, és clar, cada moviment i cada territori té les seves especificitats.  Avui era el torn per a Brasilia i São Paulo. La marxa a Rio de Janeiro està convocada el 20 de setembre. Sols sóc un estranger que no fa ni 2 mesos que visc aquí, però trobo molt simbòlic que sigui aquest dia festiu l’escollit pels moviments socials per fer aquest esclat de ciutadania crítica en peu de guerra. En comptes de cants a la pàtria i d’exaltacions nacionalistes, irromp la força del “povo brasileiro” exigint la fi de la corrupció política. Em pregunto com serà aquest 11 de setembre a Barcelona…

Bombers acampats

Camino pel centre de Rio buscant restes de manifestacions. Són quasi les 5 de la tarda i hi ha poques persones pel carrer. De sobte, m’hi trobo unes tendes acampades en la plaça de davant del Palau de Tiradentes, on té la seu l’Assembleia Leglislativa do Rio (Alerj). D’immediat recordo les acampades dels indignats d’arreu de l’Estat Espanyol, les de Plaza del Sol i Plaça Catalunya, i crec haver trobat amb un grupet d’indignats brasilers que segueixen la metodologia que nosaltres vam utilizar fa uns mesos enrere.

M’acosto una mica més… I, sí, són indignats, bomers indignats. Trobo una adreça: www.sosbombeiros.com. Porten dies acampats de la Alerj, ben a prop de l’estàtua de Tirandentes. Sembla que és un moviment molt fort, però se m’escapa saber d’on surt exactament aquest moviment i què és pel que lluita. Veig que demanen salaris justos i “dignitat”. I no deixo de sorprendre’m: aquí en Rio hi ha unes persones que acampen per dignitat, però no es prou per encendre la guspira que va encendre el moviment del 15-M. Potse sigui perquè, precisament, ells són bombers?

Cultura em greve

Continuo caminant pel centre de la ciutat i veig uns cartells que em criden l’anteció: “Cultura em grave” (Cultura en vaga). Jo no en sabia res. De fet, aquest dia de la independència en el qual m’he aventurat pel centre m’està servint per descobrir moltes coses que estan passant a la ciutat sense que jo me n’adoni. Així, doncs, “la cultura estè de vaga” en Rio, i jo sense saber-ho. Investigant per Internet, decobreixo que estan en vaga indefinida des del 22 d’agost. Els servidors de cultura reclamen al Ministeri de Cultura que acompleixi els acords signats el 2007, que pagui el que els deu i altres qüestions.

En fi, un dia de la Independència poc nacionalista i de molt moviment popular. Crec que és important recordar la Història, però sobretot és clau saber com s’escriu i qui l’escriu. És el moment d’escriure les nostres històries amb formes innovadores que trencaran el discurs hegemònic de la Història i ens portarà als presents i futurs que vulguem. Les noves classes aristocràtiques ja no poden fer res. Els pobles del món estem enxarxats, online 24 hores al dia, 365 dies a l’any.