A gente pode xerocar aqui?

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims (de $R)

Una de les coses curioses que em va cridar l’antenció en les primeres setmanes d’estar a Rio va ser que aquí li diuen “xerox” a “fotocòpia”. Xerox és una de les empreses de màquines fotocopiadores i impressores més grans del món. Estaríem, doncs, davant d’un cas realment interessant de transvasament metonímic entre la marca (de la màquina) i la cosa, la fotocòpia. És a dir,  semblant a dir “danone” en comptes de “iogurt”, o “nocilla” en comptes del producte (crema de cacau, avellanes i sucre!). I així està reconegut pels diccionari, no és només qüestió d’argot de carrer.

Fins aquí més o menys normal. Però el punt surrealista és que els carrers i les botigues estan plens de cartells que anuncien on aconseguir “xerox” a bon preu. Xerox està per tot arreu, és omnipresent al Brasil, quasi tant com Petrobras, o el Banco Santander, però aquests són uns altres assumptes… Vagis per on vagis, és quasi impossible passar un dia per Rio sense que la paraula “xerox” t’assalti pels carrers. No se m’acudeix pensar en una forma publicitària més massiva, més integrada en la vida quotidiana de la gent, en el propi llenguatge popular. Desconec com s’ha produït aquest procés entre la marca (Xerox) i la cosa (fotocòpia). Potser va ser la primera marca que es va fer amb el mercat de les fotocopiadores al Brasil i, després de conquerir-lo, va obtenir el cinturó de campió i el títol honorífic de per vida d’associar la seva marca al producte. No sé com s’ho prenen les altres marques de la competència en el món de les fotocòpies i les impressions, o si ja n’han desistit i han abandonat el país, vençuts per la popularització de Xerox, o si, en una jugada encara més rocambolesca, les altres empreses de la competència -per exemple, Epson- també s’anuncien com a màquines per fer “xerox”! Em ve a la memòria l’animació Logorama, aquella en què el món és un tot d’infintes marques. I, és clar, també recordo el “No logo” de Noemi Klein, un assaig amb continguts útils per comprendre l’entorn en el que vivim.

Ja m’hi havia acostumat, fins que un dia se’m va arrimar una persona a la feina i em va preguntar: “A gente pode xerocar aquí?”. De primeres, em vaig quedar bocadabadat: Xerox també té un verb propi? Caram! Després, vaig reaccionar: “Pode, a gente pode xerocar aqui”.

Anuncis