Història d’un bitllet de tornada maleït per Iberia

IberiaIberia àrea i descarada, res d’Iberia submergida i clandestina com cantaven Héroes del Silencio. Parlem d’una empresa multimilionària. Segons un informe de Barclays Capital, Iberia va facturar l’any passat 4.647 milions d’euros. He tractat d’imaginar quants diners són això, però em resulta impossible, ni comptant quants Cristianos Ronaldos i Messis s’hi podrien comprar! La crisi financera actual hauria de servir-nos per comprendre la diferència entre l’economia real, relacionada amb el treball viu i els diners efectius, i l’economia especulativa, relacionada amb els jocs borsàtils i els diners virtuals. És a dir, entre l’economia quotidiana dels homes i de les dones dempeus i l’economia financera dels bancs i dels rics especuladores que dominen les agències de qualificació i els mercats -ergo, també els governs (algú encara no se n’ha adonat a aquestes alçades de la pel·lícula?)-. Iberia forma part d’aquesta elit que governa el món sota l’ombra dels mercats. I una de les màximes d’aquestes megaempreses és el seu despotisme descarat de cara els clients pel seu afany sistèmic de guanyar més i més diners.

Ja vaig contar el xantatge que em va fer Iberia quan volia embarcar des d’Oporto per arribar a Rio: a pocs minuts de sortir el meu avió, la comercial d’Iberia, fent tasques de policia d’immigració del Brasil, es negava a deixar-me embarcar si no comprava un bitllet de tornada. De res va servir explicar-li que no sabia quan tornaria exactament, que era probable que la meva estada allà s’allargués -com efectivament així ha estat-, i que, com a major d’edat, assumia els possibles problemes que pogués tenir per entrar al Brasil sense bitllet de tornada. Desconec quins negocies té Iberia amb la Policia Federal d’Immigració del Brasil, però sens dubte, Iberia treballa per a ella: em va repetir que el visat de turista era de 3 mesos i que era “obligat” entrar al país amb un bitllet de tornada abans d’aquest període. És clar, la web d’Iberia no deia -ni diu- res d’això i no vaig tenir cap problema en comprar el bitllet simplement d’anada. I si prorrogue el meu visat? I si trobe una feina i puc quedar-m’hi més temps legalment? I si decideixo volar cap a Argentina o a altres mons, sense entrar en situació d’immigrant il·legal però sense intenció de tornar a Espanya? Ella m’ho va deixar clar: “això és el seu problema”. Però ella tenia una solució que oferir-me: “No hi ha cap problema en canviar el bitllet”, em va dir. Això sí, pagant una multa pel canvi. La banca sempre guanya. Vaig traure la meva targeta de crèdit, vaig pagar aquell vol que no pensava agafar i vaig pujar a l’avió amb la sensació d’haver estat estafat, d’haver estat víctima d’un xantatge amb la pressió del temps, acorralat per la situació: agafes o no agafes el vol, i si l’agafes, paga, que ja pagaràs de nou més tard per canviar-lo. És clar, en arribar al Brasil ningú em va demanar el bitllet de tornada. La Policia Federal d’Immigració no feia res. Ja havien fet el treball les companyies àrees com Iberia. I per si no estava ja prou content, la meva maleta s’havia perdut. Misteriosament, es va localitzar viatjant en un altre avió que volava cap a Salvador de Bahia. Fantàstic!

El temps ha passat i va arribar el moment de canviar el bitllet. La feina es va allargar aquí uns mesos més i vaig aconseguir prorrogar el visat 3 mesos més. Començava l’ “Operació Cancel·lació Vol d’Iberia”, llarg malson que intentaré relatar resumidament. Vaig trucar per telèfon a Iberia Brasil per cancel·lar el vol. Tot aparentment correcte. M’envien un correu electrònic per facilitar-los les meves dades personals i bancàries per cobrar el reemborsament. Veig que em demanen dades de compte bancari brasiler, els explico que no tinc compte brasiler i hi poso les meves dades bancàries catalanes.

Primer problema:

Iberia Brasil -per ordre del Banc Central del país- no pot fer cap reemborsament d’una operació que s’hagi fet amb euros. Gràcies per dir-m’ho ara! Em poso en contacte amb Iberia Madrid i els explico la situació: el meu vol està cancel·lat, però no puc cobrar el reemborsament. Ells, aparentment, no sabien res d’aquesta norma del Banco Central do Brasil. Tot té solució: “nosaltres li farem el reemborsament des d’aquí”. A veure si és veritat! Per fi sembla que, efectivament, estic prop de solucionar-ho…

Segon problema:

“Senyor, en el nostre sistema consta que el bitllet ha estat comprat en efectiu i el sistema només permet fer reemborsaments dels vols comprats amb targeta”, em diu un teleoperador. I jo: “Està clar que hi ha un error. No vaig pagant vols de 800 euros tirant de la meva cartera… Tinc el comprovant de la compra i me’n recordo perfectament que vaig fer la compra amb targeta”. Com si em pogués oblidar d’una compra de 800 euros! Com si em pogués oblidar d’aquella escena, del xantatge, de la violació econòmica perpetrada per la comercial d’Iberia d’Oporto!

Tercer problema:

Tractava de convèncer a alguna de les persones que m’atenien que hi havia un error al sistema i que s’havia de trobar alguna situació al meu cas. No podia deixar d’imaginar-me la dona que em va atendre en Oporto i pensar que ho havia fet a propòsit, que ella havia posat al sistema que el meu bitllet havia estat comprat amb efectiu només per posar-me més pals a la roda. Paranoies o no, em semblava molta coincidència. Durant uns dies vaig trucar diverses vegades. Vaig parlar amb diferents persones del Departament de Canvis i Cancel·lacions d’Iberia. Les trucades eren llargues i tenses, però acaben sense solució. Em coneixia el ritual: salutació, nom, localitzador del bitllet… Només podria cobrar el reemborsament en efectiu i estant a Europa. Els deia que no tinc molts diners i comptava amb aquests diners per viure i, arribat el moment, comprar un nou vol de tornada. I en cap moment podia comptar -perquè ningú me n’havia informat- que, després de cancel·lar el vol, pogués trobar-me amb tants problemes per cobrar el reemborsament!!! Per més trucades que hi fes i per més diferents que fossin les persones que m’atenien -més o menys amables, més o menys empàtiques, etc.-, totes acaben sense poder fer res: el sistema no ens deixa fer res. Un estranger en Rio ficat en un laberint kafkià i telefònic. Només em quedava una solució: aconseguir que una de les persones que m’atenien -les quals em van arribar a conèixer sobradament aquells dies…-, em passassin a un supervisor.

Quart problema:

Aconseguir parlar amb un supervisor dels “call centers” sempre és difícil. Per experiència sé que els teleoperadors s’hi neguen per sistema. I per experiència també sé que si realment vols una solució que no et donen els teleoperados, sol ser necessari parlar amb el supervisor. Després d’una conversa molt dura i d’advertir-me repetidament que el supervisor no podria fer res més per solucionar el meu cas, vaig aconseguir, per fi, parlar amb ell. Ja, encès en flama per tot el procés kafkià viscut -i que realment es remuntava al dia que em van obligar a comprar el maleït bitllet-, li vaig contar molt enfadat la meva situació, tots els passos fets, i de com, un client d’Iberia a l’estranger estava sofrint desmesuradament els “errors” de la companyia. El sistema d’informació feia aigües per tots els costats… El supervisor, suposo que alertat ja pels seus teleoperadors i pel meu crispat estat emocional -diria que fàcilment les flames arribaven a l’altre costat del telèfon…-, va entendre la meva situació i per fi va obrir la via de la solució. Per fi!!???

Cinquè problema:

La idea del supervisor per desencallar la situació tenia molt de sentit: “ens posarem en contacte amb l’oficina d’Oporto que li van vendre el bitllet i ells mateixos li enviaran el reemborsament des d’allí al seu compte bancari.” Sabia que això implicaria més temps, però ja estava prop de resoldre-ho i podria esperar uns dies més. Em creava certa desconfiança pensar que ara tot depengués d’aquella oficina d’Oporto on vaig comprar forçat el maleït bitllet de tornada. El fet d’imaginar que, finalment, el reemborsament i el cobrament de la multa fos realitzat per la mateixa dona que em va vendre el bitllet, aquella combinació perfecta per a Iberia de comercial carronyera i aspirant a policia d’immigració, era com la fi d’un malson, d’una història fantàstica difícil de creure. Fos com fos, dies després em va arribar la transfència al meu compte i va arribar la fi d’un relat d’algú que volia volar sense bitllet de tornada, es va enfrontar al sistema i va haver de pagar un preu molt alt per la llibertat de decidir quan tornar-hi. Extraguin les seves conclusios i la moralina, si és n’hi ha, o n’hi queda.

Anuncis

Compte amb Iberia: treballa per al Ministeri de Treball i Immigració de Brasil!

Aeroporto Internacional Dr. Francisco de Sá Carneiro d’Oporto, Portugal. Destí: Brasil, Rio de Janeiro. Faig la cua corresponent per facturar la maleta -a partir d’ara, la “mala-” i obtindre la targeta d’embarcament. No sabia ben bé perquè, però m’ensumava que no anava a ser fàcil, que hi hauria algun obstacle d’última hora que em posaria a prova de nou: desitjava massa volar, canviar d’horitzons i començar un nou cicle d’aventures lluny d’aquí, com perquè fos un simple tràmit. La sorpresa: la dona que m’atén amb cara de pocs amics em diu en portuguès alguna cosa que no entenc i sembla greu. Després de barrejar paraules en castellà, anglès i català, arribo a la fatídica conclusió: no em deixen embarcar i volar cap a Brasil perquè no tinc bitllet de tornada.

Comença una conversa irreconciliable. Ella és intransigent i té molt clar el que m’ha de dir. Sembla una policia secreta disfressada de treballadora de l’aeroport. Li intento explicar que m’he informat bé: he entrat a la pàgina del Consulat de Brasil i he llegit els requeriments per entrar-hi, i tenir-hi bitllet de tornada no era un requisit indispensable. En cap cas, ni des d’Iberia ni des de cap administració oficial, se m’havia informat que no podia volar sense bitllet de tornada. No sóc ingenu i sé que la llibertat de moviment i el dret de migrar d’un país a un altre és una lluita contínua. A l’Estat Espanyol coneixem molt bé la tancada de fronteres i les mesures solidàries de la repatriació forçosa i l’ingrés en els Centres d’Internament per a Estrangers (CIE), petits Guantánamos on són empresonats els-sense-papers pobres. A més, ara recorren per casa nostra i per tota Europa noves ideologies feixistes i xenòfobes que discriminen i impedien el pas als immigrants pobres que busquen un futur millor en les terres riques d’Europa. Amb la crisi, les revoltes àrabs i l’esclat de la maquinària de guerra repressiva, són molts els nord-africans que volen posar peu a Europa. I la Unió Europea, a l’alçada de la seva trajectòria infame, a petició dels governs de Berlusconi i Sarkozy, ha acordat modificar l’Acord de Schengen, el qual permetia la lliure circulació entre els territoris dels països cosigants de l’acord. És a dir, en temps de crisi, la llibertat de moviment encara s’escanya més. Tots els drets humans són retallats i més reprimits que mai, doncs la minoria dels de dalt tracta de salvar els seus privilegis oprimint a qualsevol preu a la majoria dels de baix. És la selva de la civilització capitalista. Precisament, l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans està dedicat a la llibertat de moviment:

Artículo 13

  1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.

  2. Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del propio, y a regresar a su país.

Jo tenia clar que no podia palar amb aquella dona sobre els drets humans i la meva llibertat a decidir quan tornaria de Brasil. Tampoc podia explicar-li la importància que tenia per a mi començar aquesta aventura a Rio de Janeiro sense tenir fixada d’avantmà la data de tornada. No podia acceptar de cap manera posar-hi data d’acabament a un somni que encara estava per començar, somni que ella, amb el seu tracte agre i el seu comportament policial, estava bloquejant. Li vaig ensenyar el meu contracte de treball i una carta que explicava clarament els motius laborals del meu viatge a Brasil, però ella no anava a cedir digués el que digués: sense bitllet de tornada no podria agafar l’avió. Farta de mi, m’envia a parlar amb la gent d’Iberia, la companyia a qui li he comprat el viatge.

Amb tota la discussió, ha passat el temps i ja falta poc perquè s’obrin les portes d’embarcament de l’avió que, en teoria, havia d’agafar-hi jo. El meu somni de volar a Brasil es va convertint en una malson kakfià. Tan a prop d’aconseguir-ho però alhora tan lluny. Em transporto carregant les males fins al taulell d’Iberia a l’aeroport. Li comento molest que sóc jo qui ha de prendre la decisió de si vull viatjar amb bitllet de tornada i assumeixo el risc de què les autoritats brasileres puguin prohibir-me l’accés al país. Estic convençut que ho tinc tot en regla i que m’hi deixaran entrar sense problemes. La dona d’Iberia, una altra amb cara de pocs amics, m’explica que això no és possible: des de sempre, per viatjar a Brasil cal tenir un bitllet de tornada; sinó, no s’hi pot anar, em diu taxativament. Primera notícia. Bé, la segona. la primera va ser la seva companya de facturació de males. Ella em diu que no s’hi pot fer res. Si vull agafar l’avió que surt en menys d’una hora, he de tenir bitllet de tornada. No hi ha discussió possible. Li pregunto que si aquesta qüestió és tan meridiana com és que Iberia permet comprat bitllets a Brasil sense tornada i per què en cap moment la companyia m’ha comunicat que no anava a poder viatjar a Brasil si no comprava el bitllet de tornada. No em contesta i torna a dir-me que no es pot entrar a Brasil sense bitllet de tornada. Intento tenir la sang freda i ser el més pragmàtic possible: hi ha alguna solució a tot aquesta trampa econòmico-legal? Sí, em respon ella: comprar el bitllet de tornada. Òbviament. I puc comprar-lo ara i aquí? I tant, em contesta ella més servicialment. Em pregunta per quin dia voldria el bitllet, tot i informant-me que pot ser més de 3 mesos després de la meva entrada a Brasil -no ho permeten les lleis d’immigració-. Tinc pressa. El temps passa i vull pujar a l’avió sí o sí: afagi el vol més tard possible, l’últim dia que pugui legalment. Li pregunto si podré modificar després la data de tornada… Sí, em contesta sibil·linament, però amb una penalització mínima de 180 euros. Li comento que penso canviar-ho només arribar a Brasil. Ella em diu que no tindré cap problema: això ja és cosa meva… Tot just en aquell moment, el datòfon acaba d’imprimir el rebut de pagament del meu bitllet de tornada. Comprenc amb resignació el que està passant: em sento violat -econòmicament parlant- i no puc fer-hi res per impedir-ho. Ella em torna la targeta de crèdit, arranca el tiquet, me’l dóna i em somriu hipòcritament: bon viatge a Brasil de part d’Iberia

Finalment, puc facturar la mala. La dona de facturació va observar el bitllet de tornada i em va dir que el tingués a mà, que me’l demanarien per entrar a Brasil. Mentida. Ningú em va demanar el bitllet de tornada ni cap agent d’immigració em va fer entrar a cap habitació fosca. Tot havia estat un colp més d’Iberia, un dels milers que comet cada dia als viatgers de somnis que cauen en les seves teranyines.

Per fi, estic a Rio de Janeiro. El somni s’ha fet realitat. Això sí, amb un bitllet de tornada per canviar i uns quants euros menys al compte. És el que té l’actual política d’immigració de les grans companyies àrees. La conxorxa amb els Governs i els Ministeris d’Immigració els serveixen d’excusa per traure’n el màxim profit econòmic: si pagues tot el que has de pagar, podràs viatjar al somni que vulguis. Iberia t’hi portarà gustosament.