Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0 (traducció al català)

Aquí al Brasil, en Rio de Janeiro, hi ha gent que parla d’una Revolució Global 2.0. És curiós: vaig partir de Barcelona en sec, deixant de sobte molt processos i fluxos col·lectius que s’havien desbocat després del 15 de març, deixant en suspensió una revolució que ara mateix visc des de la llunyania, i fa uns dies rebo un email a meva bústia amb aquest manifest, “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0”, que us tradueixo a continuació al català. Després del tall, de les foses a negres i d’una estranya el·lipsi de temps (d’aquesta estada d’estranger en Rio), els atzars de la vida i d’Internet m’han portat a rebre aquest escrit que sembla continuar a la perfecció amb els meus últims dies a Barcelona. Reflexions que encaixen en aquelles experiències viscudes, en aquell context… bé… en un context que sembla estar modificant-se a passes gegants -i electròniques- on el local i el global estableix noves dialèctiques, i els discursos de multiculturalitat, la interculturalitat, la diversitat i la diferència, ens porta a un nou procés de construcció global d’allò comú entre els pobles pobres del món. Per tot arreu la crisi ha sacsat i ha deixat veure les diferències reals entre les classes socials, entre una minoria rica i una majoria empobrida, i s’ha ampliat fins a límits insostenibles la separació i desafecció entre la gent i l’elit política i les seves institucions per al control, governança i gestió de la riquesa comú. Ja es tracti de règims en forma de dictadures com a l’Àfrica del Nord o de democràcies de representació parlamentària de les socialdemocràcies occidentals, els governs han decidit unilateralment -només en Islàndia s’ha preguntat a la gent què volia fer…- lligar definitivament els Estats als Mercats, nugant de cap i peus allò públic i empenyent-lo al forat negre sense fi de la crisi especulativa capitalista, immolació per dessagnament financer. Però, és clar, la primera sang a xuclar no és la dels banquers, ni la dels dirigents de Standard & Poor’s ni del FMI, ni la dels polítics: la sang a xuclar és la nostra, la del poble dempeus, els pobres precaritzats i els precaris empobrits, els exclosos i espoliats d’allò públic, del que havia de ser de tots i totes, però que ha acabat sent seu, tot seu. La revolució en joc sembla que busca reconstruir noves formes del comú i del col·lectiu des de noves posicions i relacions amb l’Estat, allò públic i la política.

Costa pensar el que està passant des de la pròpia (intra)història. No només està en crisi el model de l’Estat Social del Benestar. És com si el projecte modern que es va llançar des de la Revolució Francesa i la Il·lustració, el “període les llums” com se sol anomenar, hagi arribat a un punt de liquidació total per les seves contradiccions i limitacions internes. S’han de repensar radicalment els conceptes de sobirania, legitimitat, democràcia i Estat, conjugant-los amb les seves pràctiques dialèctiques. Vivim temps d’excepcionalitat revolucionària: no sabem representar la seva forma, però està passant, ens travessa i ens comunica amb l’altre, des de Barcelona a Rio de Janeiro, per arreu del món. Són nous temps i noves formes de solidaritat, de cooperació, de constitució del comú. L’escrit de fa uns mesos de Toni Negri i Judith Revel “El comú en rebel·lió” ja avançava algunes idees per aquesta perspectiva. Ara el “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0” analitza i madura idees viscudes durant l’actual situació revolucionària perquè siguin eines útils per avançar en la Revolució 2.0 que anem creant sobre la marxa, fora de camp de l’espectacle periodístic dels mass-mèdia. Bona lectura… i disculpes pels possibles “losts in translation”…

Vivim en una situació revolucionària. La crisi es torna permanent, la governança imperial està en fallida, l’eix atlàntic presenta la cadena. Afirmar-ho no representa cap concessió a un pretès mecanicisme o a qualsevol tipus de determinisme ingenu. Són les pròpies lluites que demostren que la multitud productiva no vol viure més com en el passat, així com els patrons del capitalisme global tampoc poden ja existir com en el passat. Per això, el vell món s’està enderrocant. En els carrers d’Egipte, de Tunísia, d’Espanya, de Londres, de Jirau i de Rio de Janeiro, de Santiago de Xile, en les places i xarxes globals, la revolució qualifica la conjuntura i obre possibilitats extraordinàries en la crisi del capitalisme global iniciada entre 2007 i 2008 com a fallida de les hipoteques subprime i que avui es fa més profunda com a crisi de deute sobirà en la Unió Europea.

D’aquesta manera, la revolució torna a l’ordre del dia, encara que de forma diferent: ja no hi ha “palau d’hivern” per conquerir, centres neuràlgics del poder per ser apropiats. Per això parlem de revolució 2.0: ella s’articula a través de diferents tipus de xarxes -digitals i territorials- e irromp en els carrers i places de les metròpolis. En un món en el qual produir es converteix en un acte comú, la “revolució 2.0” és el context en el qual l’acte es reafirma, i actualitza la potència de generalització del desig comú.

La crisi és sistemàtica i permanent. La recurrència de bombolles mitjançant les quals la riquesa s’acumula i esclata indica una nova temporalitat de la crisi: ja no es tracta de cicles interns a la (ir)racionalitat de l’economia capitalista, sinó d’una temporalitat constituïda pels “mons” que tals bombolles contenen. La temporalitat de la crisi és definida en cada moment per les peculiaritats i per les paradoxes que travessen aquests “mons”, pel conflicte entre producció lliure i horitzontal del comú, per un costat, i la seva captura parasitària, per l’altre. En un biaix negatiu, les bombolles representen la forma que l’acumulació capitalista utilitza per a dividir i jerarquitzar el comú. En el positiu, són definides i requalificades per la difusió de les lluites.

La governança i el comú. En la crisi, i davant d’ella, la dreta i l’esquerra s’hi mesclen, pensant-la, per un costat, com una espècie de desviament de la norma, i usant-la com a ocasió per aplicar unànimement polítiques dites d’excepció, per l’altre. Durant la primera fase de la crisi van gastar bilions de dòlars per a socialitzar les pèrdues; ara desmantellen les últimes restes de l’estat del benestar amb el fi de forçar a la multitud de pobres i treballadors a carregar amb el cost. L’ “estat d’excepció” de les economies centrals s’uneix a les polítiques d’emergència dels països emergents, sotmetent la societat als interessos “superiors” del desenvolupament. Però, l’ “estat d’excepció” és també aquell decretat per la multitud en Londres.

Al·ludir la idea d’excepció, per tant, no vol dir caure en el catastrofisme, que només és una invitació a la inacció política, o fins i tot a reclamar la sobirania estatal com a fre a la pròpia excepció. Quan l’excepció es torna permanent, es torna normativa: i la governança es converteix en aquesta norma particular i no el poder tou, gestió i coneixements tècnics que se distingirien de la governança fundat en la violència. Diguem-ho, doncs, clarament: el model de la governança sobirana no ha acabat perquè s’hagués tornat millor, sinó simplement perquè les lluites el posaren en crisi. la governança és un sistema d’intervenció situat en la base on ja no és possible governar des de dalt cap abaix. Tot i així, aquestes intervencions alternen contínuament flexibilitat i violència (exactament com s’organitzen/preparen les Olimpíades de Londres i de Rio), amb el fi controlar i administrar allò que contínuament excedeix: el comú. la governança és, per tant, contínuament alimentat per la seva pròpia crisi: és exactament en aquest espai, determinat per les lluites, on s’obri de mode permanent la possibilitat de ruptura i subversió.

El treball de la diferència esdevé multitud. La revolució 2.0 és animada per una composició d’un tipus nou de treball viu, composta per pobres precaritzats i precaris empobrits. Es tractat d’un treball altament fragmentat, en el qual es combinen velles i noves formes de precarietat, reunint en la mateixa condició productiva als immigrants, als pobres d’aquelles àrees anomenades “subdesenvolupades” (de Tunísia, Egipte o Brasil) i al proletariat cognitiu i immaterials de les metròpolis “centrals” i “emergents”. En les lluites, en les xarxes i en les places, a aquesta vida de precarietat es contraposa la potència del fer multitud, això és una metamorfosi dels fragments en singularitats que cooperen entre si a partir de les pròpies diferències i les reinventen contínuament: dones, migrants, homes, indígenes, negres, mestissos, joves, homosexuals, lesbianes, transsexuals.

Les forces productives contenen les relacions de producció. Actualment s’inverteix la tradicional relació entre forces productives i relacions de producció: podem dir que són les pròpies forces productives les que contenen les relacions de producció, mentre el capital variable (és a dir, treball viu que coopera / o treball col·laboratiu en xarxa) incorpora el capital fix -les metròpolis i les seves places, la cultura i la naturalesa. El comú indica exactament aquesta dimensió relacional de les forces productives en tant que produccions de formes de vida (i de sabers) per mitjà de formes de vida (i sabers). Els pobres es tornen potències productives sense passar per les relacions salarials; els treballadors passen a ser plenament productius per si sols, en les xarxes i en les places.

De la relació salarial a la de dèbit-crèdit. Si en el capitalisme industrial les variables centrals eren el salari i el lucre, en el capitalisme cognitiu ho són la renda i el rendiment. En aquest règim d’acumulació el treball es torna relacional, “pol·linitzador”, immers en xarxes d’autovaloració. L’acumulació ocorre a posteriori, com a captura -financera- dels fluxos: el mecanisme fonamental de la captura consisteix en seguir pagant exclusivament els fragments de treball que es present sota la forma tradicional de feina (de les abelles obreres). Així, la pèrdua de salari directe i indirecte és “compensada”, paradoxalment, pel creixent recurs de l’endeutament. Lucre i salari es transformen aleshores en rendiment i renda. El tornar-se rendiment del lucre, a través del finançament, deixa veure la dimensió parasitària del capital, el qual, per extraure-hi el valor, acaba per matar les abelles pol·linitzadores del treball relacional. Davant d’aquest paràsit, per tal que el treball de la multitud reprodueixi les seves condicions comuns, el salari ha d’estendre’s pel temps de vida total; esdevenir renda, o sigui, una bio-renda que reconegui la dimensió productiva del treball relacional: “pol·linitzador”. El dret a declarar-se en fallida i a l’incompliment del deute per part de precaris i pobres, és a dir, negar-se a pagar el deute a bancs, firmes financeres i Estats, és una de les pràctiques a través de les quals la multitud es reapropia de la renda social i el treball passa a ser un esdevenir-renda.

De la dialèctica públic-privat al comú. Finalment ha passat el temps en què el socialisme podia córrer d’un capitalisme en agonia. I els anys de crisi mostraran que qualsevol recepta keynesiana o neo-keynesiana que busquen rellançar el cicle econòmic a través del govern públic en fallida. Els processos de finançament del benestar no poden ser afrontats i derrotats en el terreny públic, exactament perquè aquesta és l’articulació que permet que aquests processos funcionen. Per un altre costat, els subjectes de la revolta anglesa o de les perifèries franceses cada vegada només experimenten del benestar públic la funció de control, privats com són dels beneficis materials e de les promeses de progrés del capitalisme, de l’exhauriment definitiu de la percepció de l’escola i de la universitat com mecanismes d’ascens social -percepció hegemònica dels moviments de precaris i estudiants d’Europa, tant en les revoltes de Tunísia com del Nord d’Àfrica, aproximant i tornant comuna una classe mitjana empobrida i un proletariat la pobresa del qual és directament proporcional a la productivitat: pobres precaritzats i precaris empobrits.

El repte se situa ara, immediatament, en el plan de la reapropiació de la riquesa social, i, després, de la seva constitució en riquesa comú; és a dir, en el pla de la construcció d’institucions del comú, enteses com creació de normativitat col·lectiva immanent a la cooperació social. No “illes felices” o espais d’utopia en el interior (o malgrat) de l’acumulació capitalista, sinó organització de l’autonomia col·lectiva i destrucció dels aparells de captura capitalista.

En suma, no queda ja res a defensar. Transformar les mobilitzacions en torn d’allò públic en organització del comú: són els camins que indiquen les acampades espanyoles i els moviments globals. Podem trobar traços importants en aquest laboratori extraordinari i productivament ambivalent en què es constituïren el Brasil i l’Amèrica Llatina de la dècada passada, en la relació oberta i tensa entre moviments i governança: com una xarxa, la cultura, els sabers, la universitat, els llocs d’habitatge i els espais metropolitans poden ser imaginats no com afirmació d’allò que no pertany a ningú, sinó com instrument d’autovaloració i autonomia de la potència cooperativa del treball viu? Com afirmació, per tant, d’allò que és produït per tots i que pertany a tots, o sigui, de la institucionalització del comú? Aquí es lliuren les batalles.

Ni brasilinització, ni europeïtzació: Sul, Sol, Sal! Com evocat per la poesia del modernisme comunista brasiler, la revolució 2.0 del Sud (de Tunísia, d’Egipte), es consolida en el Sol de les acampades espanyoles, per llavors retornar al Sud que se localitza en el interior del nord i revertebra els focs de la revolta en Anglaterra. En Londres, avui, com en París ahir, trobem les perifèries pos- i neo-colonials, fenomen que els sociòlegs anomenen el risc de “brasilinització del món”: El colonitzat continua sent el mal exemple als ulls del colonitzador. Però, vist des del Sud, la “brasilinització del Brasil” revela una doble paradoxa: ara que els jaciments del creixement global es troben en el Brasil, tal “brasilinització” és en realitat una “europeïtzació”. Aquests jaciments, no obstant, no hem de repetir l’expropiació i homologació colonials. Més enllà de la brasilinització i de l’europeïtzació, és en la multitud dels pobres -de les faveles de Rio de Janeiro i de les perifèries de Londres- que encontrarem la “Sal”: la metamorfosi del propi significat del desenvolupament.

Els espais constituents del comú. La revolució 2.0 és irrepresentable: afirmen els moviments. La potència constituent de la multitud no ha de tornar-se forma de govern, perquè ella ja exprimeix immediatament les formes de vida en comú. L’ocupació dels espais metropolitans, espais centrals de la producció, no és un simple exercici extemporani de protesta, sinó una construcció de laboratoris de creació de formes de vida en comú, de reapropació de poders i d’una nova constitució. Però com pot aquesta potència constituent buidar i trencar la màquina de captura? Aquest és el punt. D’una cosa estem segur: és en el plan trasnacional que el procés constitucional és jugat. No hi ha esdevenir per a les lluites en les angoixes i en els límits dels Estats-Nació. Això ve sent dit des de les acampades espanyoles fins a Tunísia. I és per aquest motiu que -com indica la construcció d’una gran jornada de mobilització transnacional per al pròxim dia 15 d’octubre- els espais globals poden viure a través d’un procés constituent que s’encarna en els moviments del comú i en les experimentacions polítiques de la multitud. Per això també qualsevol intent d’enginyeria jurídica o econòmica, o de reproducció en escala continental de la crisi irreversible de la sobirania estarà morta al nàixer.

Quan en els anys recents començàvem a parlar de multitud, de pobres i del comú, de treball cognitiu i biopolítica, potser que encara no comprenguéssim amb precisió la potència del que estàvem dient: doncs les lluites avui expliquen i aprofundeixen en aquests termes. Són conceptes entesos com ferramentes polítiques. I serà en aquesta tendència que continuarem donant la nostra contribució per transformar la situació revolucionària en revolució, revolució 2.0: és l’únic camí plausible i possible per sortir de la crisi més enllà de la impotència i de la melancolia de les esquerres i contra la guerra als pobres creades per les dretes.”

Visita a São Paulo (II): Memorial da Resistência, Dictadures i Comissions de la Veritat

La Câmara dos deputados del Brasil ha aprovat aquesta setmana la creació de la Comissió de la Veritat per tal d’esclarir violacions dels drets humans durant la Dictadura que va raptar la democràcia brasilera entre el 1964 i el 1985. M’he enterat revisant els diaris digitals de la premsa espanyola. Aquí en Rio no n’he sentit parlar ni he vist cap senyal que m’advertís d’aquesta notícia. No sé si es deu al poc entusiasme de la gent per aquest fet, si existeix aquí també una desafecció envers tot el que fa la classe política o si, simplement, com estranger que sóc en Rio, no m’entero de la missa la meitat. La veritat és que al turista se li ven el Brasil de la samba, les platges i les capirinhes. Res es diu sobre la Dictadura que hi va haver aquí fa menys de 3 dècades, ni, és clar, de les atrocitats, assassinats, tortures i violacions dels drets humans i polítics que van succeir aquí fa pocs anys. Bé coneixem el problema de la desmemòria, de l’oblit, de transicions democràtiques tèbies i perversions de les amnisties: estratègies de la dreta prodictadures i procolpistes per seguir avant amb total impunitat, fent com res hagués passat res i sense enfrontar-se a la justícia. La lluita per la memòria i per reclamar justícia pels crims de Dictadures passades -per més recents que siguin- és un moviment absolutament en contracorrent, enfrontat als mecanismes de la desmemòria de l’actualitat periodística dominant, amnèsia del bucle informatiu constant i repetitiu, amenaçat pels exèrcits colpistes i per interessos d’alts nivells que no volen que s’hi investigui i s’hi reclami justícia i responsabilitats. Per a mi va ser molt revelador la visita al Memorial da Resistência quan vaig viatjar a São Paulo.

Massa de manifestants amb una clara pancarta que diu "Abaix la dictadura, el poble al poder"La memòria és una forma de resistència. No es tracta només de justícia, sinó de posar llum allà on es vol que continuï a fosques, d’aturar la impunitat de certs comportaments, de reobrir la Història a la gent. Sense passat no es pot construir altres futurs possibles. l’Estat Espanyol n’és un exemple paradigmàtic: anys després de l’aixecament de Franco, de la Guerra Civil i de la Dictadura Franquista (1939-1975), continua prohibit investigar les morts durant la Dictadura i reclamar-hi justícia. Ha estat sonada l’acusació al jutge Baltasar Garzón per prevaricació per voler investigar crims del franquisme. El setge a Garzón el van portar a ser suspès pel Poder Judicial. Garzón sí podia investigar la Dictura de Pinochet a Xile, però no pot -ni ell ni ningú- atrevir-se a investigar el què va passar durant la Dictadura de Franco. La “Ley de la Memoria Histórica de España” del 2006 era un simple brindis al sol del govern de Zapatero, obligat per decència política a fer alguna cosa al respecte, però que ha suposat un avanç tan minso que resulta vergonyós, covard i indecent. Totalment insuficient, una llei de mínims per no molestar a ningú i fer creu que el govern “treballa” en aquest assumpte. La defensa avui de la “transició tèbia” i de l’estratègia de “no voler obrir ferides del passat” és un insult a la memòria, però, sobretot, és un obstacle colossal al progrés democràtic dels pobles de l’Estat. No hi ha cap dubte que els governs espanyols són còmplices de crims contra la humanitat i que legitimen la Dictadura amb la seva inacció. Encara que l’opinió pública prefabricada pels mass-mèdia no en parli, la sang continua rajant fora de camp, entre les ombres de l’espectacle periodístic. Quan es podrà investigar i demanar justícia pel que va ocórrer durant el Franquisme? No mai? Si pensem en Fraga, ministre de Franco i President de Galícia durant dècades, President d’Honor del Partit Popular, sembla que serà així… que els responsables polítics de la Dictadura i tots els seus botxins i torturadors moriran amb total impunitat, com si no haguessin trencat un plat. Com creure en un Estat d Dret que neix amb les ales tallades? Com creure en aquesta democràcia?

La creació de la Comissió de la Veritat per la Câmara dos deputados de Brasil no és la fi d’aquest procés de reclamació de memòria i justícia, però és un pas endavant, un pas que sembla molt més valent del que són capaços de fer els polítics espanyols. La Comissió podrà investigar crims i vulneracions dels drets humans comesos durant la Dictadura, inclosos els comesos fora de territori brasiler, en referència clara a l’Operació Condor. Aquesta operació va suposar la coordinació durant la dècada dels 1970 i 1980 entre diferents règims dictatorials de l’Amèrica Llatina -Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia- i la CIA: protagonistes de milers d’assassinats, tortures i desaparicions d’opositors. Hi ha motius per l’escepticisme: la nova comissió ha estat “pactada” amb l’oposició i l’exèrcit, i sembla ser que els torturadors seguirien protegits per la Llei d’Amnistia. A més, el mateix nom “Comissió de la Veritat” delata la intenció política de voler “finiquitar l’assumpte”, creant una comissió que amb 2 anys de temps té la missió de restablir la “Veritat”, un impossible flagrant que només s’explica per la incomoditat de la classe política dominant d’obrir la possibilitat a recuperar la memòria, la justícia i la democràcia perdudes i maltractades. Estem acostumats a què els polítics ens venguin la “Veritat”: ells la fabriquen, ells la certifiquen i ells la legitimen. La “Veritat” és un privilegi fetitx de les classes dominants: les veritats de les classes populars i dels exclosos subversius i revolucionaris estan ocultades per l’historicisme oficial. Pot ser que sigui un canvi important per a la Història del Brasil, però a aquestes alçades de la pel·lícula, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer” -recordant el company Ovidi Montllor- i ja no ens valen canvis en la Història Oficial, ja volem canviar la forma d’escriure la Història i fer-la nosaltres mateixos.

És molt trist el desconeixement que hi ha de la Dictadura del Brasil i de la lluita dels opositors. És una història que deuria ser coneguda, però els pobles del món hem estat massa separats els uns dels altres i els mecanismes de censura i control de la informació sempre han intentat silenciar i aïllar les lliutes contra les Dictadures. De fet, si hom pensa en el desconeixement i la desmemòria que hi ha a l’Estat Espanyol de la Dictadura Franquista, pot considerar-se normal que no es tingui ni la menor idea que al Brasil fins l’any 1985 hi havia una Dictadura. I aquesta desconeixença d’altres pobles que també han passat per processos similars és fatídica ja que els pobles sota dictadures som víctimes d’unes estratègies globals antidemocràtiques, perquè ens ajudaria a comprendre millor la lluita de classes i els límits democràtics dels “Estats moderns” en el decurs del segle XX, perquè la solidaritat dels pobles és una força il·limitada que encara avui, gràcies a les noves formes polítiques 2.0 d’Internet i les xarxes socials, estem explorant. Estem en una nova era de la informació i de la comunicació. També de la política, però això no s’atreveixen a dir-ho…

Fotografia de Iara Iavelberg, guerrillera morta el 1971

He començat a investigar sobre els anys de Dictadura al Brasil i he quedat corprès pels nombrosos casos de “morte sob tortura” (mort baix tortura). La repressió va ser molt dura, molt cruel, extremadament violenta. M’ha cridat l’atenció el paper fonamental que van tenir els estudiants en la lluita contra el règim, especialment la UNE (Unió Nacional dels Estudiants). També m’ha cridat molt l’atenció l’existència de guerrilles armades que s’enfrontaven obertament a la Dictadura: com la VPR (Vangurda Popular Revolucionária), el MR-8 (Movimento Revolucionário Oito de Outubro, nom, per cert, en homenatge al Che Guevara, mort en Bolívia el 8 d’octubre del 1967), o Guerrilha do Araguaia. L’exèrcit es va obstinar en assassinar tots els opositors, en aniquilar totalment totes les forces armades que s’oposaven a la Dictadura. Per descomptat, especialment odiats eren els comunistes. La por a les idees socialistes i comunistes era aleshores una constant en les raons que portaven als EUA -amb la CIA fent la feina bruta- i a les classes riques dels països d’Amèrica Llatina a encadenar dictadures. Em quedo amb ganes de conèixer més les figures de Zequinha Barreto, de Carlos Lamarca, Iara Iavelberg (guerrillers assassinats per agents de la Dictadura), João Goluart (President que va exiliar-se després del cop d’Estat) i tants altres… Queden també moments que després d’una primera lectura em semblen que caldria recordar: els incidents de “sexta-feira sangrante”, en els quals van morir 28 persones; la “manifestació dels 100 mil”; la “batalha na rua Maria Antonia” entre universtaris prorègim i contraris al règim; els casos de segrestos d’ambaixadors i cònsuls d’EUA, Japó, Alemania i Suïsa, als quals intercanviaven per l’alliberament de presos polítics; la mort de Lamarca, la seva història d’amor amb Iara Iavelberg; les vagues multitudinàries dels sectors de la metal·lúrgia a finals dels 70, d’on, per cert, prové l’expresident Lula…

Queden moltes coses per descobrir, per recuperar de la història recent del Brasil. La memòria d’aquelles resistències ha de ser un llegat per construir el Brasil d’avui. La democràcia sovint oblida els que han donat la vida per ella. Molts joves van morir sense arribar als 30 pels seus ideals de democràcia, socialisme i justícia social. On estàvem nosaltres? On estava la Comunitat Internacional aleshores? On estem ara?

Dia de la Independència del Brasil amb la cultura en vaga, els bombers acampats i indignats al carrer

Quadre "Independia ou Morte"

Quadre "Independência ou Morte", pintat per Pedro Américo el 1888.

El 7 de setembre del 1822 es proclamava la independència dels Estats Units del Brasil respecte la Coronoa Portuguesa. El procés de independència -datat entre 1821-1825- va ser curiós, ja que semblar ser que aquest va ser possible per la desobediència del príncep Pedro al seu pare, João VI, rei de l’Imperi Portugués. Quan ja el moviment independentista tenia més clar que mai que havia d’acabar amb l’absolutisme portuguès, el qual portava anys explotant les riqueses del Brasil i imposant unes altes taxes a la creixent burgesia local, el rei João VI va enviar una carta al seu fill exigint-li que tornés a Portugal. Pedro s’hi va negar i va recolzar el procés de la independència capitanejat per la aristocràcia rural del sud, reunits en el “partit brasiler”. Ja aleshores ja s’havia posat en marxa l’Assemblea Constituent i res faria marxar enrere al príncep Pedro. Es diu que va ser el dia 7 de setembre del 1822 quan Pedro va rebre la carta des de la cort portuguesa que anul·lava l’Assemblea Constituent del Brasil i li exigia el seu retorn a Portugal. Aquest, segons conta la Història, a la vora del riu Ipiranga, al crit de “Independència o mort!” va decidir trencar definitivament la relació colonial del Brasil amb la metròpoli potuguesa.Pocs mesos després Pedro era coronat rei del Brasil.

Aquesta és la Història de reis, prínceps, imperis i processos emancipatoris aristòcrates. La Història és la ciència total, la més fonamental, ja advertia Marx. Pot ser interessant relacionar briodialècticament aquell 7 de setembre del 1822 amb el dia d’avui, 7 de sembre del 2011, amb altres històries no tan aristòcrates que estan esdevenint ara mateix en Rio de Janeiro. Només cal sortir al carrer per adonar-se de què altres processos civils avancen a l’ombra de la Història Oficial.

Indignats brasilers contra la corrupció de la classe política

Avui els moviments contra la corrupció de la classe política omplen els carrers de 35 ciutats, en 20 Estats diferents. Alguns mitjans d’informació ja els bategen com “els indignats brasilers”. No s’apleguen darere de partits, la majoria són joves, utilitzen les xaxes socials 2.0 per organitzar i coordinar els moviments i dirigeixen les seves crítiques als governants: algunes característiques comuns sí poden trobar-se per anar configurant el nou subjecte revolucionari de l’ “indignat”, tot i que, és clar, cada moviment i cada territori té les seves especificitats.  Avui era el torn per a Brasilia i São Paulo. La marxa a Rio de Janeiro està convocada el 20 de setembre. Sols sóc un estranger que no fa ni 2 mesos que visc aquí, però trobo molt simbòlic que sigui aquest dia festiu l’escollit pels moviments socials per fer aquest esclat de ciutadania crítica en peu de guerra. En comptes de cants a la pàtria i d’exaltacions nacionalistes, irromp la força del “povo brasileiro” exigint la fi de la corrupció política. Em pregunto com serà aquest 11 de setembre a Barcelona…

Bombers acampats

Camino pel centre de Rio buscant restes de manifestacions. Són quasi les 5 de la tarda i hi ha poques persones pel carrer. De sobte, m’hi trobo unes tendes acampades en la plaça de davant del Palau de Tiradentes, on té la seu l’Assembleia Leglislativa do Rio (Alerj). D’immediat recordo les acampades dels indignats d’arreu de l’Estat Espanyol, les de Plaza del Sol i Plaça Catalunya, i crec haver trobat amb un grupet d’indignats brasilers que segueixen la metodologia que nosaltres vam utilizar fa uns mesos enrere.

M’acosto una mica més… I, sí, són indignats, bomers indignats. Trobo una adreça: www.sosbombeiros.com. Porten dies acampats de la Alerj, ben a prop de l’estàtua de Tirandentes. Sembla que és un moviment molt fort, però se m’escapa saber d’on surt exactament aquest moviment i què és pel que lluita. Veig que demanen salaris justos i “dignitat”. I no deixo de sorprendre’m: aquí en Rio hi ha unes persones que acampen per dignitat, però no es prou per encendre la guspira que va encendre el moviment del 15-M. Potse sigui perquè, precisament, ells són bombers?

Cultura em greve

Continuo caminant pel centre de la ciutat i veig uns cartells que em criden l’anteció: “Cultura em grave” (Cultura en vaga). Jo no en sabia res. De fet, aquest dia de la independència en el qual m’he aventurat pel centre m’està servint per descobrir moltes coses que estan passant a la ciutat sense que jo me n’adoni. Així, doncs, “la cultura estè de vaga” en Rio, i jo sense saber-ho. Investigant per Internet, decobreixo que estan en vaga indefinida des del 22 d’agost. Els servidors de cultura reclamen al Ministeri de Cultura que acompleixi els acords signats el 2007, que pagui el que els deu i altres qüestions.

En fi, un dia de la Independència poc nacionalista i de molt moviment popular. Crec que és important recordar la Història, però sobretot és clau saber com s’escriu i qui l’escriu. És el moment d’escriure les nostres històries amb formes innovadores que trencaran el discurs hegemònic de la Història i ens portarà als presents i futurs que vulguem. Les noves classes aristocràtiques ja no poden fer res. Els pobles del món estem enxarxats, online 24 hores al dia, 365 dies a l’any.