La temptació de ser il·legal: la tragèdia de la Llei de Reciprocitat

Potser em quedaria més temps al Brasil, però em convertiria en il·legal. Ja sabem que els drets humans no s’acompleixen. Queden arraconats com una declaració d’intencions. No hi ha institucions ni mecanismes prou garantistes per fer acomplir els drets humans front als governs i a les elits del capital. La crisi global no és només d’ordre financer, del col·lapse del sistema especulatiu capitalista, sinó que és una crisi multidimensional que comprèn diferents ordres i àmbits de la coexistència en el planeta Terra -parlem de crisi ecològica, crisi energètica, crisi alimentària, crisi habitacional, crisi financera, crisi informativa, crisi de valors…-, la síntesi d’un món on no s’han pogut garantir els drets humans mínims per a la (digna) supervivència. Més val saber-ho i dir-ho. En aquest post us volia parlar de l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans, consagrat a la Llibertat de Moviment.

Aquest article diu que “tota persona té dret a circular lliurement”, però ja sabem que hi ha dos estereotips d’immigrants: els rics, simplement, estrangers “de pas”; i els pobres, immigrants il·legals sense papers que “vénen a robar i delinquir”. És clar, el color de la pell és un factor determinant per entrar en una classe o altra d’immigrant. Tot i que ja se sap: el color que mana és el color dels diners. Els immigrants sense papers dels països empobrits tenen molt difícil entrar a l’Estat Espanyol i romandre-hi. En les darreres dècades hi hagut moviments socials que han reivindicat el dret a la llibertat de moviment. Consignes com “Papers per tothom!” o “Cap persona és il·legal!” han estat molt presents en la lluita política dels moviments d’esquerres radicals. I la lluita continua: els immigrants continuen fugint de les “redades” de la policia, de la por de què els demanin els papers, de què siguin internats en els CIE (Centres d’Internament d’Estrangers), els nostres propis Guantánamos! Encara ens falta molt per poder circular lliurement pel món, sense por a les fronteres, sense por a ser il·legals, deportats o empresonats en un CIE.

El motiu més comú per la immigració és la necessitat, el somni d’una vida millor en terres estrangeres. Per això la majoria dels immigrants vénen de països empobrits, la majoria de l’anomenat “Tercer Món”, del qual fins ara també formava part el Brasil. Però són moments de canvi. Ara el Brasil es considera “potència emergent” i ja està entre les economies més fortes del món. En canvi, l’Estat Espanyol està passant una crisi sense llum al final del túnel i molts joves -i no tant joves- es veuen forçats a immigrar. És a dir, hi ha cert canvi de papers, canvi de cicle i d’hegemonies. Què passarà amb nosaltres?

Té lògica que un dels primers destins per als espanyols sigui Brasil: és un destí apetitós, de zones verdes frondoses, de platges espectaculars, de gent alegre, de samba i capirinhes, amb treball que surt de sota les pedres, que en els propers anys viurà el Mundial de Futbol, els Jocs Olímpics i la visita del Papa!!! Sens dubte, el món mira i encara mirarà molt més cap al Brasil. Però estarà obert aquest país als immigrants europeus que ara busquem desesperadament el seu empar? La resposta és depèn: en principi, no.

La prepotència occidental pot fer-nos creure que podem viatjar on vulguem i escollir on volem viure sense més: perquè nosaltres, és clar, ens sentim com “estrangers” de primera, no com “immigrants” de segona. Però els països del “Tercer Món” que tenen orgull, dignitat i memòria no obliden la nostra política d’immigració i el tracte que hem tingut amb els seus ciutadans. En aquest cas, el Brasil és exemplar: és famosa la Llei de Reciprocitat, la qual permet al Govern aplicar-nos la mateixa legislació amb la qual són tractats els seus ciutadans pels altres països. És a dir: responem amb la mateixa moneda. La Llei de Reciprocitat va ser creada per les deportacions i el tracte vexatori que sofrien els brasilers als EUA. Però, per descomptat, un dels següents països que va entrar en la llista negra va ser Espanya. Ja se sap com “ens les gastem” amb els immigrants sud-americans que no es diuen Messi o Ronaldo… Per sort, cultures com la brasilera no tenen tant de menyspreu cap als estrangers -rancors per la colonització a part….- i no ens tanquen en CIE, almenys de moment. Una estricta reciprocitat dels països del “Tercer Món” pot ser una via per denunciar la injustícia de la repressió del dret a a llibertat de moviment.

Mentrestant, no em queda una altra opció que pensar en els pros i els contres de ser il·legal i de les dificultats per trobar feina sent europeu, doncs les empreses han de pagar-hi unes taxes molt altes i justificar el teu contractament. Ens queda molt per construir un món lliure, on tothom pugui viatjar i moure’s pel món lliurement. Que bo seria que els drets humans s’acompleixen! El món seria un altre! Aquest és el meu desig pel nou any!

Anuncis

A gente pode xerocar aqui?

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims (de $R)

Una de les coses curioses que em va cridar l’antenció en les primeres setmanes d’estar a Rio va ser que aquí li diuen “xerox” a “fotocòpia”. Xerox és una de les empreses de màquines fotocopiadores i impressores més grans del món. Estaríem, doncs, davant d’un cas realment interessant de transvasament metonímic entre la marca (de la màquina) i la cosa, la fotocòpia. És a dir,  semblant a dir “danone” en comptes de “iogurt”, o “nocilla” en comptes del producte (crema de cacau, avellanes i sucre!). I així està reconegut pels diccionari, no és només qüestió d’argot de carrer.

Fins aquí més o menys normal. Però el punt surrealista és que els carrers i les botigues estan plens de cartells que anuncien on aconseguir “xerox” a bon preu. Xerox està per tot arreu, és omnipresent al Brasil, quasi tant com Petrobras, o el Banco Santander, però aquests són uns altres assumptes… Vagis per on vagis, és quasi impossible passar un dia per Rio sense que la paraula “xerox” t’assalti pels carrers. No se m’acudeix pensar en una forma publicitària més massiva, més integrada en la vida quotidiana de la gent, en el propi llenguatge popular. Desconec com s’ha produït aquest procés entre la marca (Xerox) i la cosa (fotocòpia). Potser va ser la primera marca que es va fer amb el mercat de les fotocopiadores al Brasil i, després de conquerir-lo, va obtenir el cinturó de campió i el títol honorífic de per vida d’associar la seva marca al producte. No sé com s’ho prenen les altres marques de la competència en el món de les fotocòpies i les impressions, o si ja n’han desistit i han abandonat el país, vençuts per la popularització de Xerox, o si, en una jugada encara més rocambolesca, les altres empreses de la competència -per exemple, Epson- també s’anuncien com a màquines per fer “xerox”! Em ve a la memòria l’animació Logorama, aquella en què el món és un tot d’infintes marques. I, és clar, també recordo el “No logo” de Noemi Klein, un assaig amb continguts útils per comprendre l’entorn en el que vivim.

Ja m’hi havia acostumat, fins que un dia se’m va arrimar una persona a la feina i em va preguntar: “A gente pode xerocar aquí?”. De primeres, em vaig quedar bocadabadat: Xerox també té un verb propi? Caram! Després, vaig reaccionar: “Pode, a gente pode xerocar aqui”.

Una estona amb Toni Negri, de visita als indignats de Cinelândia

Vaig anar a Cinelândia per viure de més a prop la ja anomenada per alguns mitjans “primavera carioca”. Queda més que comprovat que indignats hi ha a Barcelona, a Madrid, al mateix Wall Street, a Rio de Janeiro, arreu del món. En arribar-hi a la plaça, hi havia les barraques de costum, però amb molt més gent, càmeres i mitjans del normal. De seguida m’entero del que està passant: Antonio Negri és a la plaça per conèixer de prop el moviment #OcupaRio, el qual -recordo- va nèixer després del 15 d’octubre, dia d’acció mundial per un Canvi Global. Negri! Toni Negri! Antonio Negri!

Antonio Negri és una de les figures més prolífiques de les últimes dècades pel que fa al pensament d’esquerres revolucionari i subversiu. Se’l reconeix com un dels grans continuadors marxistes de l’actualitat, però la seva heterodòxia fa difícil encasellar-lo amb l’etiqueta de simplement “marxista” o “postmarxista” (etiquetes fatídiques per a la literatura socialista revolucionària ja que va ser el mateix Karl Marx qui va dir allò de “jo no sóc marxista”…). És, sens dubte, un dels grans coneixedors i intèrprets d’avui en dia de les obres de Marx. Però també pot veure’s en els seus textos les influències de Foucault, de Deleuze, Guattari i tants altres… Jo el vaig conèixer fa uns 10 anys, quan el llibre “Imperio” va caure en les meves mans. Vaig descobrir la seva història personal marcada per la presó, les Brigades Roges, l’exili a França… Anys després, amb el llibre “Multitud”, em vaig convèncer de què aquell italià era capaç d’actualitzar el llegat de Marx al nostre context contemporani, amb conceptes i eines que permetien copsar les noves “revolucions invisibles” (com diria Hegel) que estaven produint-se ja aleshores. Des de les multituds antiglobalització de Seatle fins a les multituds 2.0 dels indignats Madrid i Barcelona.

Negri és aquí, a la plaça de Cinelândia. Quan escolto el seu nom, rastrejo la plaça amb la mirada, i, d’immediat, el reconec rodejat per un grupet de persones. Recordo que porto la vídeo-càmera damunt! Pot ser un bon moment per enregistrar! Història per recordar! De sobte, Negri s’allunya de la roda de l’assemblea. Està a uns 20 metes de distància parlant amb diverses persones. No sé ben bé què passa. Un jove informat ens explica el que està passant: Negri prefereix no parlar en la roda, ell ha vingut a escoltar-nos, a conèixer el moviment i les nostres veus. A l’instant marxen de l’escena càmeres, mitjans de comunicació, persones… Hi quedem unes 30 persones. Negri torna a la roda de l’assemblea acompanyat del Mario, un italià que està al moviment #OcupaRio i amb qui sembla tenir bona sintonia, i, des d’una discreta posició, escolta les intervencions dels indignats carioques que van prenent la paraula. Jo no puc evitar mirar de tant en tant cap a Negri. No puc traure’m del cap que allà mateix, escoltant com un més, està ell, una llegenda viva del pensament i l’acció revolucionària. Tinc temps per qüestionar-me sobre els meus propis mecanismes mitificadors, sobre els mecanismes mitficadors de la tradició i la literatura de l’esquerra radical revolucionària, sobre la mitomania -o idolatria- en general com un vici fetitxista més de la ideologia capitalista. El cas és que allí està, sense càmeres ni micròfons al seu voltant: simplement, una persona més entre la multitud.

Surto de la roda. No estic prestant gaire atenció. La presència de Negri m’inquieta per més que entengui que és una persona qualsevol que com tants altres està seguint l’assemblea. De sobte, Mario se m’apareix amb Negri al darrere: em pregunta si tinc la càmera. Contesto que sí. Gallina de piel i cor desbocat: Negri es presta a què li fem alguna pregunta ràpida. Sembla que l’hàgim raptat. Només estem els tres: Mario, Antonio (Negri) i jo. Moments de nerviosisme calmat. Busquem un lloc amb el mínim soroll possible per improvisar-hi una entrevista. La meva idea és que Mario faci les preguntes i jo només enregistri. El joc de llengües entre portuguès, italià, català i espanyol pot ser massa per a la carabassa. Però quan començo a escoltar-lo, m’empeny un desig alhora intens i sobri de compartir amb ell dubtes i preguntes em dóna a forces a parlar amb no sé quin idioma improvisat. Estic nerviós. Sento que no tinc la ment clara. Articulo preguntes al fil del seu discurs, arrossegant des del meu fons preguntes amb ombres, dubtes sobre l’estratègia i el futur del moviment que no m’atreveixo a esclarir. Però ell, miraculosament, m’escoltava amb el seus ulls clars i atens i m’entenia, o responia entenent el que jo volia dir, o hagués dit o no, o hagués expressat més o menys bé. Mentre l’escoltava, em transmetia sensacions de transparència, d’una comunicació fluïda, d’un enteniment fàcil i directe. Ficava llum i esclaria algunes ombres amb un parlar precís, pedagògic i sintètic. Evidentment, no tenia respostes per al que passarà en els pròxims mesos i anys amb aquestes noves formes de revoluciones de multituds 2.0 post15M, però ajudava a pensar amb claredat, lucidesa i somriures. Sí, Negri tenia un somriure lúcid, transparent, tendre, convençut i convincent. Una història per recordar i una entrevista per difondre. Els moviments continuen. Noves revolucions ens esperen demà.

[Per posar-hi subtítols, cliqueu al botó vermell “CC” a la part de sota de la finestra de reproducció del Youtube, i o bé podeu posar-hi els subtítols originals en portuguès o bé podeu escollir “traudir automàticament” els subtítols a l’idioma que vulgueu: català, castellà, anglès, etc.]

Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0 (traducció al català)

Aquí al Brasil, en Rio de Janeiro, hi ha gent que parla d’una Revolució Global 2.0. És curiós: vaig partir de Barcelona en sec, deixant de sobte molt processos i fluxos col·lectius que s’havien desbocat després del 15 de març, deixant en suspensió una revolució que ara mateix visc des de la llunyania, i fa uns dies rebo un email a meva bústia amb aquest manifest, “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0”, que us tradueixo a continuació al català. Després del tall, de les foses a negres i d’una estranya el·lipsi de temps (d’aquesta estada d’estranger en Rio), els atzars de la vida i d’Internet m’han portat a rebre aquest escrit que sembla continuar a la perfecció amb els meus últims dies a Barcelona. Reflexions que encaixen en aquelles experiències viscudes, en aquell context… bé… en un context que sembla estar modificant-se a passes gegants -i electròniques- on el local i el global estableix noves dialèctiques, i els discursos de multiculturalitat, la interculturalitat, la diversitat i la diferència, ens porta a un nou procés de construcció global d’allò comú entre els pobles pobres del món. Per tot arreu la crisi ha sacsat i ha deixat veure les diferències reals entre les classes socials, entre una minoria rica i una majoria empobrida, i s’ha ampliat fins a límits insostenibles la separació i desafecció entre la gent i l’elit política i les seves institucions per al control, governança i gestió de la riquesa comú. Ja es tracti de règims en forma de dictadures com a l’Àfrica del Nord o de democràcies de representació parlamentària de les socialdemocràcies occidentals, els governs han decidit unilateralment -només en Islàndia s’ha preguntat a la gent què volia fer…- lligar definitivament els Estats als Mercats, nugant de cap i peus allò públic i empenyent-lo al forat negre sense fi de la crisi especulativa capitalista, immolació per dessagnament financer. Però, és clar, la primera sang a xuclar no és la dels banquers, ni la dels dirigents de Standard & Poor’s ni del FMI, ni la dels polítics: la sang a xuclar és la nostra, la del poble dempeus, els pobres precaritzats i els precaris empobrits, els exclosos i espoliats d’allò públic, del que havia de ser de tots i totes, però que ha acabat sent seu, tot seu. La revolució en joc sembla que busca reconstruir noves formes del comú i del col·lectiu des de noves posicions i relacions amb l’Estat, allò públic i la política.

Costa pensar el que està passant des de la pròpia (intra)història. No només està en crisi el model de l’Estat Social del Benestar. És com si el projecte modern que es va llançar des de la Revolució Francesa i la Il·lustració, el “període les llums” com se sol anomenar, hagi arribat a un punt de liquidació total per les seves contradiccions i limitacions internes. S’han de repensar radicalment els conceptes de sobirania, legitimitat, democràcia i Estat, conjugant-los amb les seves pràctiques dialèctiques. Vivim temps d’excepcionalitat revolucionària: no sabem representar la seva forma, però està passant, ens travessa i ens comunica amb l’altre, des de Barcelona a Rio de Janeiro, per arreu del món. Són nous temps i noves formes de solidaritat, de cooperació, de constitució del comú. L’escrit de fa uns mesos de Toni Negri i Judith Revel “El comú en rebel·lió” ja avançava algunes idees per aquesta perspectiva. Ara el “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0” analitza i madura idees viscudes durant l’actual situació revolucionària perquè siguin eines útils per avançar en la Revolució 2.0 que anem creant sobre la marxa, fora de camp de l’espectacle periodístic dels mass-mèdia. Bona lectura… i disculpes pels possibles “losts in translation”…

Vivim en una situació revolucionària. La crisi es torna permanent, la governança imperial està en fallida, l’eix atlàntic presenta la cadena. Afirmar-ho no representa cap concessió a un pretès mecanicisme o a qualsevol tipus de determinisme ingenu. Són les pròpies lluites que demostren que la multitud productiva no vol viure més com en el passat, així com els patrons del capitalisme global tampoc poden ja existir com en el passat. Per això, el vell món s’està enderrocant. En els carrers d’Egipte, de Tunísia, d’Espanya, de Londres, de Jirau i de Rio de Janeiro, de Santiago de Xile, en les places i xarxes globals, la revolució qualifica la conjuntura i obre possibilitats extraordinàries en la crisi del capitalisme global iniciada entre 2007 i 2008 com a fallida de les hipoteques subprime i que avui es fa més profunda com a crisi de deute sobirà en la Unió Europea.

D’aquesta manera, la revolució torna a l’ordre del dia, encara que de forma diferent: ja no hi ha “palau d’hivern” per conquerir, centres neuràlgics del poder per ser apropiats. Per això parlem de revolució 2.0: ella s’articula a través de diferents tipus de xarxes -digitals i territorials- e irromp en els carrers i places de les metròpolis. En un món en el qual produir es converteix en un acte comú, la “revolució 2.0” és el context en el qual l’acte es reafirma, i actualitza la potència de generalització del desig comú.

La crisi és sistemàtica i permanent. La recurrència de bombolles mitjançant les quals la riquesa s’acumula i esclata indica una nova temporalitat de la crisi: ja no es tracta de cicles interns a la (ir)racionalitat de l’economia capitalista, sinó d’una temporalitat constituïda pels “mons” que tals bombolles contenen. La temporalitat de la crisi és definida en cada moment per les peculiaritats i per les paradoxes que travessen aquests “mons”, pel conflicte entre producció lliure i horitzontal del comú, per un costat, i la seva captura parasitària, per l’altre. En un biaix negatiu, les bombolles representen la forma que l’acumulació capitalista utilitza per a dividir i jerarquitzar el comú. En el positiu, són definides i requalificades per la difusió de les lluites.

La governança i el comú. En la crisi, i davant d’ella, la dreta i l’esquerra s’hi mesclen, pensant-la, per un costat, com una espècie de desviament de la norma, i usant-la com a ocasió per aplicar unànimement polítiques dites d’excepció, per l’altre. Durant la primera fase de la crisi van gastar bilions de dòlars per a socialitzar les pèrdues; ara desmantellen les últimes restes de l’estat del benestar amb el fi de forçar a la multitud de pobres i treballadors a carregar amb el cost. L’ “estat d’excepció” de les economies centrals s’uneix a les polítiques d’emergència dels països emergents, sotmetent la societat als interessos “superiors” del desenvolupament. Però, l’ “estat d’excepció” és també aquell decretat per la multitud en Londres.

Al·ludir la idea d’excepció, per tant, no vol dir caure en el catastrofisme, que només és una invitació a la inacció política, o fins i tot a reclamar la sobirania estatal com a fre a la pròpia excepció. Quan l’excepció es torna permanent, es torna normativa: i la governança es converteix en aquesta norma particular i no el poder tou, gestió i coneixements tècnics que se distingirien de la governança fundat en la violència. Diguem-ho, doncs, clarament: el model de la governança sobirana no ha acabat perquè s’hagués tornat millor, sinó simplement perquè les lluites el posaren en crisi. la governança és un sistema d’intervenció situat en la base on ja no és possible governar des de dalt cap abaix. Tot i així, aquestes intervencions alternen contínuament flexibilitat i violència (exactament com s’organitzen/preparen les Olimpíades de Londres i de Rio), amb el fi controlar i administrar allò que contínuament excedeix: el comú. la governança és, per tant, contínuament alimentat per la seva pròpia crisi: és exactament en aquest espai, determinat per les lluites, on s’obri de mode permanent la possibilitat de ruptura i subversió.

El treball de la diferència esdevé multitud. La revolució 2.0 és animada per una composició d’un tipus nou de treball viu, composta per pobres precaritzats i precaris empobrits. Es tractat d’un treball altament fragmentat, en el qual es combinen velles i noves formes de precarietat, reunint en la mateixa condició productiva als immigrants, als pobres d’aquelles àrees anomenades “subdesenvolupades” (de Tunísia, Egipte o Brasil) i al proletariat cognitiu i immaterials de les metròpolis “centrals” i “emergents”. En les lluites, en les xarxes i en les places, a aquesta vida de precarietat es contraposa la potència del fer multitud, això és una metamorfosi dels fragments en singularitats que cooperen entre si a partir de les pròpies diferències i les reinventen contínuament: dones, migrants, homes, indígenes, negres, mestissos, joves, homosexuals, lesbianes, transsexuals.

Les forces productives contenen les relacions de producció. Actualment s’inverteix la tradicional relació entre forces productives i relacions de producció: podem dir que són les pròpies forces productives les que contenen les relacions de producció, mentre el capital variable (és a dir, treball viu que coopera / o treball col·laboratiu en xarxa) incorpora el capital fix -les metròpolis i les seves places, la cultura i la naturalesa. El comú indica exactament aquesta dimensió relacional de les forces productives en tant que produccions de formes de vida (i de sabers) per mitjà de formes de vida (i sabers). Els pobres es tornen potències productives sense passar per les relacions salarials; els treballadors passen a ser plenament productius per si sols, en les xarxes i en les places.

De la relació salarial a la de dèbit-crèdit. Si en el capitalisme industrial les variables centrals eren el salari i el lucre, en el capitalisme cognitiu ho són la renda i el rendiment. En aquest règim d’acumulació el treball es torna relacional, “pol·linitzador”, immers en xarxes d’autovaloració. L’acumulació ocorre a posteriori, com a captura -financera- dels fluxos: el mecanisme fonamental de la captura consisteix en seguir pagant exclusivament els fragments de treball que es present sota la forma tradicional de feina (de les abelles obreres). Així, la pèrdua de salari directe i indirecte és “compensada”, paradoxalment, pel creixent recurs de l’endeutament. Lucre i salari es transformen aleshores en rendiment i renda. El tornar-se rendiment del lucre, a través del finançament, deixa veure la dimensió parasitària del capital, el qual, per extraure-hi el valor, acaba per matar les abelles pol·linitzadores del treball relacional. Davant d’aquest paràsit, per tal que el treball de la multitud reprodueixi les seves condicions comuns, el salari ha d’estendre’s pel temps de vida total; esdevenir renda, o sigui, una bio-renda que reconegui la dimensió productiva del treball relacional: “pol·linitzador”. El dret a declarar-se en fallida i a l’incompliment del deute per part de precaris i pobres, és a dir, negar-se a pagar el deute a bancs, firmes financeres i Estats, és una de les pràctiques a través de les quals la multitud es reapropia de la renda social i el treball passa a ser un esdevenir-renda.

De la dialèctica públic-privat al comú. Finalment ha passat el temps en què el socialisme podia córrer d’un capitalisme en agonia. I els anys de crisi mostraran que qualsevol recepta keynesiana o neo-keynesiana que busquen rellançar el cicle econòmic a través del govern públic en fallida. Els processos de finançament del benestar no poden ser afrontats i derrotats en el terreny públic, exactament perquè aquesta és l’articulació que permet que aquests processos funcionen. Per un altre costat, els subjectes de la revolta anglesa o de les perifèries franceses cada vegada només experimenten del benestar públic la funció de control, privats com són dels beneficis materials e de les promeses de progrés del capitalisme, de l’exhauriment definitiu de la percepció de l’escola i de la universitat com mecanismes d’ascens social -percepció hegemònica dels moviments de precaris i estudiants d’Europa, tant en les revoltes de Tunísia com del Nord d’Àfrica, aproximant i tornant comuna una classe mitjana empobrida i un proletariat la pobresa del qual és directament proporcional a la productivitat: pobres precaritzats i precaris empobrits.

El repte se situa ara, immediatament, en el plan de la reapropiació de la riquesa social, i, després, de la seva constitució en riquesa comú; és a dir, en el pla de la construcció d’institucions del comú, enteses com creació de normativitat col·lectiva immanent a la cooperació social. No “illes felices” o espais d’utopia en el interior (o malgrat) de l’acumulació capitalista, sinó organització de l’autonomia col·lectiva i destrucció dels aparells de captura capitalista.

En suma, no queda ja res a defensar. Transformar les mobilitzacions en torn d’allò públic en organització del comú: són els camins que indiquen les acampades espanyoles i els moviments globals. Podem trobar traços importants en aquest laboratori extraordinari i productivament ambivalent en què es constituïren el Brasil i l’Amèrica Llatina de la dècada passada, en la relació oberta i tensa entre moviments i governança: com una xarxa, la cultura, els sabers, la universitat, els llocs d’habitatge i els espais metropolitans poden ser imaginats no com afirmació d’allò que no pertany a ningú, sinó com instrument d’autovaloració i autonomia de la potència cooperativa del treball viu? Com afirmació, per tant, d’allò que és produït per tots i que pertany a tots, o sigui, de la institucionalització del comú? Aquí es lliuren les batalles.

Ni brasilinització, ni europeïtzació: Sul, Sol, Sal! Com evocat per la poesia del modernisme comunista brasiler, la revolució 2.0 del Sud (de Tunísia, d’Egipte), es consolida en el Sol de les acampades espanyoles, per llavors retornar al Sud que se localitza en el interior del nord i revertebra els focs de la revolta en Anglaterra. En Londres, avui, com en París ahir, trobem les perifèries pos- i neo-colonials, fenomen que els sociòlegs anomenen el risc de “brasilinització del món”: El colonitzat continua sent el mal exemple als ulls del colonitzador. Però, vist des del Sud, la “brasilinització del Brasil” revela una doble paradoxa: ara que els jaciments del creixement global es troben en el Brasil, tal “brasilinització” és en realitat una “europeïtzació”. Aquests jaciments, no obstant, no hem de repetir l’expropiació i homologació colonials. Més enllà de la brasilinització i de l’europeïtzació, és en la multitud dels pobres -de les faveles de Rio de Janeiro i de les perifèries de Londres- que encontrarem la “Sal”: la metamorfosi del propi significat del desenvolupament.

Els espais constituents del comú. La revolució 2.0 és irrepresentable: afirmen els moviments. La potència constituent de la multitud no ha de tornar-se forma de govern, perquè ella ja exprimeix immediatament les formes de vida en comú. L’ocupació dels espais metropolitans, espais centrals de la producció, no és un simple exercici extemporani de protesta, sinó una construcció de laboratoris de creació de formes de vida en comú, de reapropació de poders i d’una nova constitució. Però com pot aquesta potència constituent buidar i trencar la màquina de captura? Aquest és el punt. D’una cosa estem segur: és en el plan trasnacional que el procés constitucional és jugat. No hi ha esdevenir per a les lluites en les angoixes i en els límits dels Estats-Nació. Això ve sent dit des de les acampades espanyoles fins a Tunísia. I és per aquest motiu que -com indica la construcció d’una gran jornada de mobilització transnacional per al pròxim dia 15 d’octubre- els espais globals poden viure a través d’un procés constituent que s’encarna en els moviments del comú i en les experimentacions polítiques de la multitud. Per això també qualsevol intent d’enginyeria jurídica o econòmica, o de reproducció en escala continental de la crisi irreversible de la sobirania estarà morta al nàixer.

Quan en els anys recents començàvem a parlar de multitud, de pobres i del comú, de treball cognitiu i biopolítica, potser que encara no comprenguéssim amb precisió la potència del que estàvem dient: doncs les lluites avui expliquen i aprofundeixen en aquests termes. Són conceptes entesos com ferramentes polítiques. I serà en aquesta tendència que continuarem donant la nostra contribució per transformar la situació revolucionària en revolució, revolució 2.0: és l’únic camí plausible i possible per sortir de la crisi més enllà de la impotència i de la melancolia de les esquerres i contra la guerra als pobres creades per les dretes.”

Dia de la Independència del Brasil amb la cultura en vaga, els bombers acampats i indignats al carrer

Quadre "Independia ou Morte"

Quadre "Independência ou Morte", pintat per Pedro Américo el 1888.

El 7 de setembre del 1822 es proclamava la independència dels Estats Units del Brasil respecte la Coronoa Portuguesa. El procés de independència -datat entre 1821-1825- va ser curiós, ja que semblar ser que aquest va ser possible per la desobediència del príncep Pedro al seu pare, João VI, rei de l’Imperi Portugués. Quan ja el moviment independentista tenia més clar que mai que havia d’acabar amb l’absolutisme portuguès, el qual portava anys explotant les riqueses del Brasil i imposant unes altes taxes a la creixent burgesia local, el rei João VI va enviar una carta al seu fill exigint-li que tornés a Portugal. Pedro s’hi va negar i va recolzar el procés de la independència capitanejat per la aristocràcia rural del sud, reunits en el “partit brasiler”. Ja aleshores ja s’havia posat en marxa l’Assemblea Constituent i res faria marxar enrere al príncep Pedro. Es diu que va ser el dia 7 de setembre del 1822 quan Pedro va rebre la carta des de la cort portuguesa que anul·lava l’Assemblea Constituent del Brasil i li exigia el seu retorn a Portugal. Aquest, segons conta la Història, a la vora del riu Ipiranga, al crit de “Independència o mort!” va decidir trencar definitivament la relació colonial del Brasil amb la metròpoli potuguesa.Pocs mesos després Pedro era coronat rei del Brasil.

Aquesta és la Història de reis, prínceps, imperis i processos emancipatoris aristòcrates. La Història és la ciència total, la més fonamental, ja advertia Marx. Pot ser interessant relacionar briodialècticament aquell 7 de setembre del 1822 amb el dia d’avui, 7 de sembre del 2011, amb altres històries no tan aristòcrates que estan esdevenint ara mateix en Rio de Janeiro. Només cal sortir al carrer per adonar-se de què altres processos civils avancen a l’ombra de la Història Oficial.

Indignats brasilers contra la corrupció de la classe política

Avui els moviments contra la corrupció de la classe política omplen els carrers de 35 ciutats, en 20 Estats diferents. Alguns mitjans d’informació ja els bategen com “els indignats brasilers”. No s’apleguen darere de partits, la majoria són joves, utilitzen les xaxes socials 2.0 per organitzar i coordinar els moviments i dirigeixen les seves crítiques als governants: algunes característiques comuns sí poden trobar-se per anar configurant el nou subjecte revolucionari de l’ “indignat”, tot i que, és clar, cada moviment i cada territori té les seves especificitats.  Avui era el torn per a Brasilia i São Paulo. La marxa a Rio de Janeiro està convocada el 20 de setembre. Sols sóc un estranger que no fa ni 2 mesos que visc aquí, però trobo molt simbòlic que sigui aquest dia festiu l’escollit pels moviments socials per fer aquest esclat de ciutadania crítica en peu de guerra. En comptes de cants a la pàtria i d’exaltacions nacionalistes, irromp la força del “povo brasileiro” exigint la fi de la corrupció política. Em pregunto com serà aquest 11 de setembre a Barcelona…

Bombers acampats

Camino pel centre de Rio buscant restes de manifestacions. Són quasi les 5 de la tarda i hi ha poques persones pel carrer. De sobte, m’hi trobo unes tendes acampades en la plaça de davant del Palau de Tiradentes, on té la seu l’Assembleia Leglislativa do Rio (Alerj). D’immediat recordo les acampades dels indignats d’arreu de l’Estat Espanyol, les de Plaza del Sol i Plaça Catalunya, i crec haver trobat amb un grupet d’indignats brasilers que segueixen la metodologia que nosaltres vam utilizar fa uns mesos enrere.

M’acosto una mica més… I, sí, són indignats, bomers indignats. Trobo una adreça: www.sosbombeiros.com. Porten dies acampats de la Alerj, ben a prop de l’estàtua de Tirandentes. Sembla que és un moviment molt fort, però se m’escapa saber d’on surt exactament aquest moviment i què és pel que lluita. Veig que demanen salaris justos i “dignitat”. I no deixo de sorprendre’m: aquí en Rio hi ha unes persones que acampen per dignitat, però no es prou per encendre la guspira que va encendre el moviment del 15-M. Potse sigui perquè, precisament, ells són bombers?

Cultura em greve

Continuo caminant pel centre de la ciutat i veig uns cartells que em criden l’anteció: “Cultura em grave” (Cultura en vaga). Jo no en sabia res. De fet, aquest dia de la independència en el qual m’he aventurat pel centre m’està servint per descobrir moltes coses que estan passant a la ciutat sense que jo me n’adoni. Així, doncs, “la cultura estè de vaga” en Rio, i jo sense saber-ho. Investigant per Internet, decobreixo que estan en vaga indefinida des del 22 d’agost. Els servidors de cultura reclamen al Ministeri de Cultura que acompleixi els acords signats el 2007, que pagui el que els deu i altres qüestions.

En fi, un dia de la Independència poc nacionalista i de molt moviment popular. Crec que és important recordar la Història, però sobretot és clau saber com s’escriu i qui l’escriu. És el moment d’escriure les nostres històries amb formes innovadores que trencaran el discurs hegemònic de la Història i ens portarà als presents i futurs que vulguem. Les noves classes aristocràtiques ja no poden fer res. Els pobles del món estem enxarxats, online 24 hores al dia, 365 dies a l’any.

Visita a São Paulo (I): pimeres impressions

Deixo escrites algunes de les impressions generals de la meva visita a São Paulo. Allí vaig ser acollit per Pako i Fabi, dos amics que em van guiar i acompanyar en la meva vista intensa i fugaç per aquesta immensa metròpolis brasilera. Faltaran 3 posts posterios dedicats al Memorial da Resistência, a la Pinacoteca i al Museu Paulista.

Arribada amb finestres entelades

L’autobús s’atura. Em desperto a l’acte, instint del viatger que dorm a l’aguait. Tothom sembla que també s’acaba de despertar. La gent es va aixecant dels seus seients i agafa les seves coses. Devem haver arribat a São Paulo. Miro per les finestres, però estan entelades. No es veu res a fora. Em sorprèn despertar-me en un lloc on pugui fer tant de fred com perquè les finestres estiguin tan entelades. Fa unes hores, en Rio, estàvem prop dels 30 graus. Sembla que entre el tancament i l’obertura d’ulls hàgem recorregut una distància immensa. De fet, són poc més de 400 km. Com sol fer un estranger quan està desorientat, interpreta les coses sobre la marxa, deduint i imitant els autòctons que sí saben per on va la cosa. Baixo dels últims. Efectivament, estem a São Paulo. I fa fred. Allí m’esperen Pako i Fabi.

Gratacels al centre financer de São Paulo

Gracels de Sao PauloVisita al centre financer de la ciutat. Em crida l’atenció la concentració de gratacels. Es una diferència que salta a la vista respecte a Rio. Encara no conec gens ni miqueta la ciutat, però aquests grans edificis determinen la fesomia superficial de la ciutat, l’imaginari que m’hi vaig construint d’ella. Per un moment aquestes arquitectures colossals em fan pensar en els gratacels de New York. I això sense haver-hi estat mai. Però són construccions de ja fa uns anys, unes dècades, i em fan recordar la Metròpolis de Superman, i, en certa manera, també la Metropolis de Fritz Lang, prova de què no cal haver-hi estat al llocs per imaginar-los. Les dues associacions em porten a les metròpolis, però imaginàries, com si el fet de la irrupció dels gratacels en la meva visita al Brasil tingués quelcom de fantàstic, d’irreal, d’artificial.

Vista des de molta altura de Sao Paulo
Vista de São Paulo des de dalt del Banespa

No sóc molt amic de les altures, però el Pako em recomana efusivament pujar a dalt de  l’edifici Banespa perquè pugui fer-me una mínima idea de la immensitat de la ciutat: des d’allà dalt es té una vista privilegiada des d’on es veuen files d’edificis sense fi. Així doncs, pugem 34 pisos fins arribar a dalt de la torre i… efectivament, una maror infinita d’edificis diminuts s’estén més enllà d’on arriba la vista miris on miris, donant la volta de 360º. És la fotografia de la Sâo Paulo metròpolis.

Homes-cartells publicitaris

foto en la qual es veu un home que porta un cartell groc que posa "Compro ouro"Novament, a peu de carrer, em crida l’atenció la presència d’homes que porten grans cartells publicitaris penjats pel davant i pel darrere. Estan dispersos pels carrers. Estan quiets, muts, com estàtues publicitàries. Els cossos degradats a mera publicitat comercial, materialment, explotats per la propaganda. “Compro Ouro” diu un dels homes-cartells.

Indigents dormint pel terra

Una de les coses que em colpeix de Paulo és la quantitats d’indigents que s’hi viuen pel carrer. Potser, pensant-ho des d’un altre punt de vista, sigui molt més positiu que es vegin que que no, com en altres llocs, com a Barcelona, que els amaguen sota la catifa o els expulsen del centre comercial perquè fan nosa i embruten el prestigi de la “marca Barcelona”. Un, amb el temps, per força, s’acostuma veure indigents pel carrer. És normal que tothom passi de llarg, com si allí no hi hagués ningú: els indigents a més de ser pobres i no tenir sostre, solen ser invisibles, l’últim estadi de l’exclusió social. El número d’indigents augmenta amb la crisi econòmica mundial, però ells no compten ni per ser-hi a les estadístiques.

Com us dic, encara que un no-sé-què encara em recorre de les entranyes al cap quan em trobo un indigent desmuntat al meu pas, crec que Barcelona m’ha ensenyat a tancar els punys i seguir avant amb certa normalitat. Però aquí a Sâo Paulo hi veig coses diferents: hi ha sense-sostres estirats per tot arreu, dormint a qualsevol lloc, a l’espai menys esperat, al mig de trams de pas, i sovint sota el sol. Aquesta col·locació caòtica de cossos dormint a deshora, com cadàvers, em feia més impactant la seva presència. Sobretot, perquè es convertien en obstacles de carn que la gent superava com si res, com si fossin uns elements més del mobiliari urbà que no fan aturar la marxa frenètica dels vianants. Una altra foto de la Sâo Paulo metròpolis.

Compe amb els nens”

No es tracta pedofilia. El Papa i els seus acòlits no arriben a Brasil fins l’any que ve. Ni tampoc vull recordar l’aterradora pel·lícula de Chico Ibáñez Serrador ¿Quién mataría a un niño?. Tirant més cap al Brasil, la pel·lícula Cidade de Deus de Fernando Meirelles ens va deixar un personantge que fa por, Zé Pequeno, un nen de les faveles al qui no li tremola el polse a l’hora de prèmer el gallet d’una pistola. Tenir por d’un nen crea encara molta més por a tot. I desconcertació d’un món que pot ser més salvatge i violent del que som capaços de tolerar, sobretot si els executors són nens. Brasil és un país on hi ha molts nens al carrer buscant-se la vida. Nens orfes, nens pobres, nens rebels, nens repudiats, nens perduts que no trobem el camí de tornada i als quals no els arriba el “miracle econòmic” del Brasil.

Jo no m’hi vaig trobar per São Paulo amb cap Zé Pequeno encanonat-me amb una pistola, però sí se’m va acostar sigilosos per l’esquena un parell de nens mentre caminava turistament fent fotografies a tort i a dret. El Pako, més veterà en els carrers de São Paulo, em va advertir: “Compte amb els nens”. M’hi vaig girar i allí estaven, tot just al meu darrere. Em van dir no sé què que no vaig entendre mentre assenyalaven la càmera. Vaig sentir una mica de por; no tant d’ells, sinó de la situació.

Parc Ibirapuera

Quasi 1.600 m²de parc Entre tants quilòmetres d’asfalt fa falta una escapada dintre la ciutat, i el parc Ibirapuera és perfecte per això. T’endinses uns pocs metres i al cap d’uns segons, la ciutat desapareix darrere una vegetació froPla general en què es veu el parc amb diversos abresndosa i exhuberant. Resulta fantàstic admirar la flora tan variada que tenen els parcs del Brazil: són com jardins botànics però sense cartellets amb llatí informant de cada varietat. Hi ha gent passejant, fent esport, parelles fent-se petons i manyagues. Aquí la gespa s’hi pot trepitjar sense tenir mala consciència. Plou sovint i sempre està de fàbula. Ara, en ple hivern, està tot molt verd i molt viu. Costa imaginar com serà llavors a la primavera. Deu ser esplèndid. Verd intens. Flors de tots els colors. El temps s’atura mentre vaig caminant, admirant i imaginant.

A més, el parc conté uns quants museus en els quals pots passar-t’hi hores i hores, especialment en el Museu Afrobrasiler, un lloc -un tant caòtic- de visita obligatòria si es vol intentar comprendre una mica el sincretisme tan fascinant de la cultura brasilera. El Pako està meravellat: és la segona vegada que visita el museu i encara no l’ha pogut veure sencer. I coneixent-lo, ni anant-hi 10 vegades més se l’acabaria! El museu també em desperta ganes de saber més sobre la qüestió de l’esclavitud d’africans al Brasil. Està prohibit fer-hi fotografies, així que observem amb més atenció, fent el possible per retenir el que veiem. I, és clar, disparant d’amagat alguna fotografia esporàdica sense flaix. Desobediència fotogràfica.

Foto d'una estatueta en què uns negres africans carreguen algú

Temps d’espera, temps de transport

Si el temps al parc d’Ibirapuera semblava aturar-se, com si allí dintre la mesura en hores, minuts i segons no hi valgués, ara, mentre espererem l’arribada de l’ônibus, sembla que el temps recau sobre nosaltres com una llosa. I la velocitat amb què nosaltres percebim què passa el temps, no és el ritme de la realitat. Estem cansats i es fa de nit mentre esperem a la parada. Temps d’espera.

São Paulo té en comú amb Rio de Janeiro els llargs moments d’espera per als ônibus. De moment, pel que tinc ja vist, sembla que el transport públic no és una de les virtuts del país. De vegades, pots esperar-t’hi més d’una hora i no apareix. Preguntes a la gent si aquell autobús passa i et dieun que sí passa, però quan? Quan hi arribi, és clar! A més, les dues ciutats tenen unes xarxes de metro mínimes, amb molts pocs quilòemtres de línies. Tampoc hi ha apenes servei ferroviari al Brasil: perquè s’entengui, no hi ha tren entre São Paulo i Rio de Janeiro… ¿Us imagineu que no hi hagués tren entre Barcelona i Madrid? És com si tot estigués pensat per a l’ús individual del cotxe, per al consum massiu de benzina, per passar-hi moltes hores a la carretera. I em resulta estranya aquesta situació -o ben mirat, no tant…- ja que l’únic beneficiat de tot això només se m’acut que poden ser les empreses de cotxes i les petroleres.

Aquesta precària xarxa de comunicacions terrestres té importants efectes en la vida dels paulistes, sobretot si viuen a la periferèia, com la majoria dels no-rics: em conten que no és pràcticament impossible fer-hi dues gestions en un sol matí (per les llargues distàncies a recorrèr), que és difícil coincidir amb els amics (amb els quals fàcilment pots viure-hi a hores de distància) i que no és estrany que moltes persones es passin més de 6 hores diàries d’ônibus entre anar i tornar des de sa casa a São Paulo. A mi sí m’estranya tot plegat. Suposo que és un dels efectes de les grans metròpolis, unit a una estratègia que prioritiza l’ús de cotxes i el consum de petroli.