Visita a São Paulo (II): Memorial da Resistência, Dictadures i Comissions de la Veritat

La Câmara dos deputados del Brasil ha aprovat aquesta setmana la creació de la Comissió de la Veritat per tal d’esclarir violacions dels drets humans durant la Dictadura que va raptar la democràcia brasilera entre el 1964 i el 1985. M’he enterat revisant els diaris digitals de la premsa espanyola. Aquí en Rio no n’he sentit parlar ni he vist cap senyal que m’advertís d’aquesta notícia. No sé si es deu al poc entusiasme de la gent per aquest fet, si existeix aquí també una desafecció envers tot el que fa la classe política o si, simplement, com estranger que sóc en Rio, no m’entero de la missa la meitat. La veritat és que al turista se li ven el Brasil de la samba, les platges i les capirinhes. Res es diu sobre la Dictadura que hi va haver aquí fa menys de 3 dècades, ni, és clar, de les atrocitats, assassinats, tortures i violacions dels drets humans i polítics que van succeir aquí fa pocs anys. Bé coneixem el problema de la desmemòria, de l’oblit, de transicions democràtiques tèbies i perversions de les amnisties: estratègies de la dreta prodictadures i procolpistes per seguir avant amb total impunitat, fent com res hagués passat res i sense enfrontar-se a la justícia. La lluita per la memòria i per reclamar justícia pels crims de Dictadures passades -per més recents que siguin- és un moviment absolutament en contracorrent, enfrontat als mecanismes de la desmemòria de l’actualitat periodística dominant, amnèsia del bucle informatiu constant i repetitiu, amenaçat pels exèrcits colpistes i per interessos d’alts nivells que no volen que s’hi investigui i s’hi reclami justícia i responsabilitats. Per a mi va ser molt revelador la visita al Memorial da Resistência quan vaig viatjar a São Paulo.

Massa de manifestants amb una clara pancarta que diu "Abaix la dictadura, el poble al poder"La memòria és una forma de resistència. No es tracta només de justícia, sinó de posar llum allà on es vol que continuï a fosques, d’aturar la impunitat de certs comportaments, de reobrir la Història a la gent. Sense passat no es pot construir altres futurs possibles. l’Estat Espanyol n’és un exemple paradigmàtic: anys després de l’aixecament de Franco, de la Guerra Civil i de la Dictadura Franquista (1939-1975), continua prohibit investigar les morts durant la Dictadura i reclamar-hi justícia. Ha estat sonada l’acusació al jutge Baltasar Garzón per prevaricació per voler investigar crims del franquisme. El setge a Garzón el van portar a ser suspès pel Poder Judicial. Garzón sí podia investigar la Dictura de Pinochet a Xile, però no pot -ni ell ni ningú- atrevir-se a investigar el què va passar durant la Dictadura de Franco. La “Ley de la Memoria Histórica de España” del 2006 era un simple brindis al sol del govern de Zapatero, obligat per decència política a fer alguna cosa al respecte, però que ha suposat un avanç tan minso que resulta vergonyós, covard i indecent. Totalment insuficient, una llei de mínims per no molestar a ningú i fer creu que el govern “treballa” en aquest assumpte. La defensa avui de la “transició tèbia” i de l’estratègia de “no voler obrir ferides del passat” és un insult a la memòria, però, sobretot, és un obstacle colossal al progrés democràtic dels pobles de l’Estat. No hi ha cap dubte que els governs espanyols són còmplices de crims contra la humanitat i que legitimen la Dictadura amb la seva inacció. Encara que l’opinió pública prefabricada pels mass-mèdia no en parli, la sang continua rajant fora de camp, entre les ombres de l’espectacle periodístic. Quan es podrà investigar i demanar justícia pel que va ocórrer durant el Franquisme? No mai? Si pensem en Fraga, ministre de Franco i President de Galícia durant dècades, President d’Honor del Partit Popular, sembla que serà així… que els responsables polítics de la Dictadura i tots els seus botxins i torturadors moriran amb total impunitat, com si no haguessin trencat un plat. Com creure en un Estat d Dret que neix amb les ales tallades? Com creure en aquesta democràcia?

La creació de la Comissió de la Veritat per la Câmara dos deputados de Brasil no és la fi d’aquest procés de reclamació de memòria i justícia, però és un pas endavant, un pas que sembla molt més valent del que són capaços de fer els polítics espanyols. La Comissió podrà investigar crims i vulneracions dels drets humans comesos durant la Dictadura, inclosos els comesos fora de territori brasiler, en referència clara a l’Operació Condor. Aquesta operació va suposar la coordinació durant la dècada dels 1970 i 1980 entre diferents règims dictatorials de l’Amèrica Llatina -Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia- i la CIA: protagonistes de milers d’assassinats, tortures i desaparicions d’opositors. Hi ha motius per l’escepticisme: la nova comissió ha estat “pactada” amb l’oposició i l’exèrcit, i sembla ser que els torturadors seguirien protegits per la Llei d’Amnistia. A més, el mateix nom “Comissió de la Veritat” delata la intenció política de voler “finiquitar l’assumpte”, creant una comissió que amb 2 anys de temps té la missió de restablir la “Veritat”, un impossible flagrant que només s’explica per la incomoditat de la classe política dominant d’obrir la possibilitat a recuperar la memòria, la justícia i la democràcia perdudes i maltractades. Estem acostumats a què els polítics ens venguin la “Veritat”: ells la fabriquen, ells la certifiquen i ells la legitimen. La “Veritat” és un privilegi fetitx de les classes dominants: les veritats de les classes populars i dels exclosos subversius i revolucionaris estan ocultades per l’historicisme oficial. Pot ser que sigui un canvi important per a la Història del Brasil, però a aquestes alçades de la pel·lícula, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer” -recordant el company Ovidi Montllor- i ja no ens valen canvis en la Història Oficial, ja volem canviar la forma d’escriure la Història i fer-la nosaltres mateixos.

És molt trist el desconeixement que hi ha de la Dictadura del Brasil i de la lluita dels opositors. És una història que deuria ser coneguda, però els pobles del món hem estat massa separats els uns dels altres i els mecanismes de censura i control de la informació sempre han intentat silenciar i aïllar les lliutes contra les Dictadures. De fet, si hom pensa en el desconeixement i la desmemòria que hi ha a l’Estat Espanyol de la Dictadura Franquista, pot considerar-se normal que no es tingui ni la menor idea que al Brasil fins l’any 1985 hi havia una Dictadura. I aquesta desconeixença d’altres pobles que també han passat per processos similars és fatídica ja que els pobles sota dictadures som víctimes d’unes estratègies globals antidemocràtiques, perquè ens ajudaria a comprendre millor la lluita de classes i els límits democràtics dels “Estats moderns” en el decurs del segle XX, perquè la solidaritat dels pobles és una força il·limitada que encara avui, gràcies a les noves formes polítiques 2.0 d’Internet i les xarxes socials, estem explorant. Estem en una nova era de la informació i de la comunicació. També de la política, però això no s’atreveixen a dir-ho…

Fotografia de Iara Iavelberg, guerrillera morta el 1971

He començat a investigar sobre els anys de Dictadura al Brasil i he quedat corprès pels nombrosos casos de “morte sob tortura” (mort baix tortura). La repressió va ser molt dura, molt cruel, extremadament violenta. M’ha cridat l’atenció el paper fonamental que van tenir els estudiants en la lluita contra el règim, especialment la UNE (Unió Nacional dels Estudiants). També m’ha cridat molt l’atenció l’existència de guerrilles armades que s’enfrontaven obertament a la Dictadura: com la VPR (Vangurda Popular Revolucionária), el MR-8 (Movimento Revolucionário Oito de Outubro, nom, per cert, en homenatge al Che Guevara, mort en Bolívia el 8 d’octubre del 1967), o Guerrilha do Araguaia. L’exèrcit es va obstinar en assassinar tots els opositors, en aniquilar totalment totes les forces armades que s’oposaven a la Dictadura. Per descomptat, especialment odiats eren els comunistes. La por a les idees socialistes i comunistes era aleshores una constant en les raons que portaven als EUA -amb la CIA fent la feina bruta- i a les classes riques dels països d’Amèrica Llatina a encadenar dictadures. Em quedo amb ganes de conèixer més les figures de Zequinha Barreto, de Carlos Lamarca, Iara Iavelberg (guerrillers assassinats per agents de la Dictadura), João Goluart (President que va exiliar-se després del cop d’Estat) i tants altres… Queden també moments que després d’una primera lectura em semblen que caldria recordar: els incidents de “sexta-feira sangrante”, en els quals van morir 28 persones; la “manifestació dels 100 mil”; la “batalha na rua Maria Antonia” entre universtaris prorègim i contraris al règim; els casos de segrestos d’ambaixadors i cònsuls d’EUA, Japó, Alemania i Suïsa, als quals intercanviaven per l’alliberament de presos polítics; la mort de Lamarca, la seva història d’amor amb Iara Iavelberg; les vagues multitudinàries dels sectors de la metal·lúrgia a finals dels 70, d’on, per cert, prové l’expresident Lula…

Queden moltes coses per descobrir, per recuperar de la història recent del Brasil. La memòria d’aquelles resistències ha de ser un llegat per construir el Brasil d’avui. La democràcia sovint oblida els que han donat la vida per ella. Molts joves van morir sense arribar als 30 pels seus ideals de democràcia, socialisme i justícia social. On estàvem nosaltres? On estava la Comunitat Internacional aleshores? On estem ara?

Anuncis