A gente pode xerocar aqui?

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims (de $R)

Una de les coses curioses que em va cridar l’antenció en les primeres setmanes d’estar a Rio va ser que aquí li diuen “xerox” a “fotocòpia”. Xerox és una de les empreses de màquines fotocopiadores i impressores més grans del món. Estaríem, doncs, davant d’un cas realment interessant de transvasament metonímic entre la marca (de la màquina) i la cosa, la fotocòpia. És a dir,  semblant a dir “danone” en comptes de “iogurt”, o “nocilla” en comptes del producte (crema de cacau, avellanes i sucre!). I així està reconegut pels diccionari, no és només qüestió d’argot de carrer.

Fins aquí més o menys normal. Però el punt surrealista és que els carrers i les botigues estan plens de cartells que anuncien on aconseguir “xerox” a bon preu. Xerox està per tot arreu, és omnipresent al Brasil, quasi tant com Petrobras, o el Banco Santander, però aquests són uns altres assumptes… Vagis per on vagis, és quasi impossible passar un dia per Rio sense que la paraula “xerox” t’assalti pels carrers. No se m’acudeix pensar en una forma publicitària més massiva, més integrada en la vida quotidiana de la gent, en el propi llenguatge popular. Desconec com s’ha produït aquest procés entre la marca (Xerox) i la cosa (fotocòpia). Potser va ser la primera marca que es va fer amb el mercat de les fotocopiadores al Brasil i, després de conquerir-lo, va obtenir el cinturó de campió i el títol honorífic de per vida d’associar la seva marca al producte. No sé com s’ho prenen les altres marques de la competència en el món de les fotocòpies i les impressions, o si ja n’han desistit i han abandonat el país, vençuts per la popularització de Xerox, o si, en una jugada encara més rocambolesca, les altres empreses de la competència -per exemple, Epson- també s’anuncien com a màquines per fer “xerox”! Em ve a la memòria l’animació Logorama, aquella en què el món és un tot d’infintes marques. I, és clar, també recordo el “No logo” de Noemi Klein, un assaig amb continguts útils per comprendre l’entorn en el que vivim.

Ja m’hi havia acostumat, fins que un dia se’m va arrimar una persona a la feina i em va preguntar: “A gente pode xerocar aquí?”. De primeres, em vaig quedar bocadabadat: Xerox també té un verb propi? Caram! Després, vaig reaccionar: “Pode, a gente pode xerocar aqui”.

Falsos amics entre portuguès, català i espanyol

Els que parlem el català i el castellà (també conegut com l’espanyol) quan ens endinsem en la llengua portuguesa ens trobem amb molts falsos amics. Però després d’unes quantes traïcions i d’alguns malentesos i algunes rialles, vas adquirint expriència i aprens a parlar i deixar-t’hi anar tot i estar envoltat d’aquestes “falses amistats”. Un “fals amic” se li diu a una paraula que s’assembla, ja sigui en l’escriptura o en la pronúncia, a una paraula de la teva llengua materna, però que, en realitat, en la nova llengua que estàs aprenent -el cas que ens ocupa aquí, el portuguès- vol dir una cosa diferent, de vegades totalment el contrari. Així doncs, cal estar molt atent a aquestes traïcions de les semblances dels mots.

Sorpèn una mica aquesta presència dels falsos amics. Entre el castellà i el català quasi no n’hi ha, o no en recordo pràcticament cap ara mateix. Alguns típics sí que em vénen al cap, com el mot català “cama”, que pot donar a la confusió a un catellano-parlant (entenent-la com “llit” en comptes de “pierna”). Sigui com sigui, l’enfrontament cara a cara amb els falsos amics és un pas crucial per parlar el portuguès i aconseguir comunicar-s’hi amb èxit. Sinó les teves paraules et poden estar traint constament! Tanmateix, considero que l’aprentatge dels falsos amics té un valor estratègic encara molt més productiu: com la majoria del lèxic del portuguès és similar a l’espanyol i el català, si s’aconsegueix atacar als falsos amics, podem tenir prou confiança com per tractar de “parlar endivinant”, pràctica habitual entre catalano-parlants i castellano-parlants en Brasil. Més d’un 90% de les vegades que no sabem com és una paraula i tractem d’endivinar-la, recorrent a la nostra llengua materna i a la intuïció (i no està de més mirar-se algun llibre de gramàtica…), l’encertem. La falta de confiança, la por per “no saber”, ens sol portar a no atrevir-nos a parlar, a dubtar si dir o no dir la paraula que tenim en la punta de llengua quan sempre sol ser “sí, és així”. Per tant, conèixer els falsos amics del portuguès pot ser una manera d’aprendre el lèxic a la inversa i de manera molt més “ràpida”: desbaratant les possibles traïcions de “falses amistats” quan abans, per així poder soltar-se amb el portuguès amb més confiança i seguretat. Encara que la vida està plena de sorpreses i traïcions, en el llenguatge i fora del llenguatge.

He fet una petita llista dels falsos amics que m’han semblat més curiosos de moment:

  • brinco: arracada (cat) / pendiente (es) [pulo (pt): brinco (es)]
  • lenço: mocador (cat) / panñuelo (es) [tela (pt): llenç (cat)]
  • presunto: pernil (cat) / jamón (es) [suposto (pt): presunto (es)]
  • escritório: oficina (cat) / oficina (es)
  • oficina: taller (cat) / taller (es)
  • pronto: preparat (cat) / preparado (es)
  • polvo: pop (cat) / pulpo (es) [poeira (pt): polvo (es)]
  • apagar: esborrar (cat) / borrar (es)
  • ligar: trucar per telèfon (cat) / llamar por teléfono (es)
  • rato: ratolí (cat) / ratón (es)
  • aposentado: jubilat (cat) / jublidado (es)
  • salada: amanaida (cat) / ensalada (es) [salgada (pt): salada (cat)]
  • borracha: goma (cat) / goma (es) [bêbada (pt): borratxa (cat)]
  • sobrenome: cognom (cat) / apellido (es)
  • salto: taló (cat) / tacón (es)
  • loja: botiga (cat) / tienda (es)
  • cerca: tanca (cat) / valla (es) [perto (pt): cerca (es)]
  • copo: got (cat) / vaso (es)
  • acordar: despertar (cat) / despertar (es)
  • assinatura: signatura (cat) / firma (es)
  • pipa: milotxa (cat) / cometa (es)
  • calça: pantalons (cat) / pantalón (es)
  • bolso: butxaca (cat) / bolsillo (es)
  • bolsa: bossa (cat) / bolso (es)
  • sino: campana (cat) / campana (es)
  • pasta: carpeta (cat) / carpeta (es) [massa (pt): pasta (cat)]
  • carro: cotxe (cat) / coche (es)
  • casal: casament (cat) / casamiento (es)
  • fechar: tancar (cat) / cerrar (es)
  • pegar: agafar (cat) / coger (es)
  • motorista: conductor (cat) / conductor (es)
  • demissão: acomiadament (cat) / despido (es)
  • palco: escenari (cat) / escenario (es)
  • engraçado: graciós (cat) / gracioso (es)
  • vassoura: granera (cat) / escoba (es) [lixo (pt): basura (es)]
  • funda: fonda (cat) / honda (es)
  • sorvete: gelat (cat) / helado (es)
  • comprido: llarg (cat) / largo (es)
  • grávida: embarassada (cat) / embarazada (es)
  • embaraçada: avergonyida (cat) / avergonzada (es)

Samba a la Pedra do Sal

Brasil sol vincular-se a la samba. De fet, no es pot arribar a agafar el ritme del poble brasiler si no es té en compte la cultura afro-brasilera. La samba és un d’aquests tresors del mestissatge cultural entre africans i brasilers. Sembla ser que les arrels d’aquesta popular forma musical ens porten a Angola, i la paraula “samba”, vindria de la paraula “semba” en angoleny, que és un ritme religiós d’allà. Actualment, la percepció de la samba que ens arriba a Europa és un ritme i una dansa sensual de moviments de peus i malucs molt ràpids. Extremadament ràpids. Però la samba és molt més que això. És altament aconsellable que els estrangers en Rio de Janeiro puguin presenciar alguna “roda de samba”, si pot ser, a l’aire lliure. Les “rodes de samba” que tenen llocs a Pedra do Sal tots els dilluns i divendres són un espectacle altament recomanble que hauria d’estar en totes les agendes dels viatgers que passen per Rio. I, a més, gratuït (“de grassa”, com en diuen ells).

Hi ha molts llocs on fan concerts de samba. No n’hi ha tants on facin “rodes de samba”, on els músics, asseguts en forma de rotllana, toquen de seguit, sense parar, establint molta proximitat entre la gent. Les “rodes” a Pedra do Sal són màgiques: la gent se sap totes les cançons i balla i canta de forma entregada, donant a l’espectacle una força i una emotivitat col·lectiva que commou. Quan et fas anònim dintre d’aquella multitud “sambera”, no és difícil sentir-se carioca. Totohom està de bon rotllo, tothom somriu, tothom és partícip de la festa. Tot un ritual profà i popular, un exemple paradigmàtic del sincretisme tan fascinant del Brasil.

L’escenari és també molt especial. Les “rodes de samba” es posen just al peu d’una costera de pedra, on s’hi sol posar la gent. Aquesta costera té parts de pedra molt llisa i es fàcil relliscar fins avall de tot… però tot i haver ingerit algun cervesa, no hi ha perill d’accidents greus. Ho dic per experiència pròpia. El valor simbòlic de la Pedra do Sal és immens. Conten que allí va ser on es va “inventar” la samba. Allí a principis de segle XVI els negres africans s’hi van afincar buscant cases barates. Allà prop hi havia un mercat d’esclaus. No es pot comprendre la samba si no s’arrela al seu origen africà i al decurs de la cultura afro-brasilera de tots aquestes segles fins al dia d’avui. Queden pendents posts específics per investigar més a fons aquesta qüestió, part de la història oblidada per les actualitats periodístiques i de consum. De moment, anem escoltant i ballant una mica més de samba per sentir-la més endins. I deixar-s’hi dur.

Dia de la Independència del Brasil amb la cultura en vaga, els bombers acampats i indignats al carrer

Quadre "Independia ou Morte"

Quadre "Independência ou Morte", pintat per Pedro Américo el 1888.

El 7 de setembre del 1822 es proclamava la independència dels Estats Units del Brasil respecte la Coronoa Portuguesa. El procés de independència -datat entre 1821-1825- va ser curiós, ja que semblar ser que aquest va ser possible per la desobediència del príncep Pedro al seu pare, João VI, rei de l’Imperi Portugués. Quan ja el moviment independentista tenia més clar que mai que havia d’acabar amb l’absolutisme portuguès, el qual portava anys explotant les riqueses del Brasil i imposant unes altes taxes a la creixent burgesia local, el rei João VI va enviar una carta al seu fill exigint-li que tornés a Portugal. Pedro s’hi va negar i va recolzar el procés de la independència capitanejat per la aristocràcia rural del sud, reunits en el “partit brasiler”. Ja aleshores ja s’havia posat en marxa l’Assemblea Constituent i res faria marxar enrere al príncep Pedro. Es diu que va ser el dia 7 de setembre del 1822 quan Pedro va rebre la carta des de la cort portuguesa que anul·lava l’Assemblea Constituent del Brasil i li exigia el seu retorn a Portugal. Aquest, segons conta la Història, a la vora del riu Ipiranga, al crit de “Independència o mort!” va decidir trencar definitivament la relació colonial del Brasil amb la metròpoli potuguesa.Pocs mesos després Pedro era coronat rei del Brasil.

Aquesta és la Història de reis, prínceps, imperis i processos emancipatoris aristòcrates. La Història és la ciència total, la més fonamental, ja advertia Marx. Pot ser interessant relacionar briodialècticament aquell 7 de setembre del 1822 amb el dia d’avui, 7 de sembre del 2011, amb altres històries no tan aristòcrates que estan esdevenint ara mateix en Rio de Janeiro. Només cal sortir al carrer per adonar-se de què altres processos civils avancen a l’ombra de la Història Oficial.

Indignats brasilers contra la corrupció de la classe política

Avui els moviments contra la corrupció de la classe política omplen els carrers de 35 ciutats, en 20 Estats diferents. Alguns mitjans d’informació ja els bategen com “els indignats brasilers”. No s’apleguen darere de partits, la majoria són joves, utilitzen les xaxes socials 2.0 per organitzar i coordinar els moviments i dirigeixen les seves crítiques als governants: algunes característiques comuns sí poden trobar-se per anar configurant el nou subjecte revolucionari de l’ “indignat”, tot i que, és clar, cada moviment i cada territori té les seves especificitats.  Avui era el torn per a Brasilia i São Paulo. La marxa a Rio de Janeiro està convocada el 20 de setembre. Sols sóc un estranger que no fa ni 2 mesos que visc aquí, però trobo molt simbòlic que sigui aquest dia festiu l’escollit pels moviments socials per fer aquest esclat de ciutadania crítica en peu de guerra. En comptes de cants a la pàtria i d’exaltacions nacionalistes, irromp la força del “povo brasileiro” exigint la fi de la corrupció política. Em pregunto com serà aquest 11 de setembre a Barcelona…

Bombers acampats

Camino pel centre de Rio buscant restes de manifestacions. Són quasi les 5 de la tarda i hi ha poques persones pel carrer. De sobte, m’hi trobo unes tendes acampades en la plaça de davant del Palau de Tiradentes, on té la seu l’Assembleia Leglislativa do Rio (Alerj). D’immediat recordo les acampades dels indignats d’arreu de l’Estat Espanyol, les de Plaza del Sol i Plaça Catalunya, i crec haver trobat amb un grupet d’indignats brasilers que segueixen la metodologia que nosaltres vam utilizar fa uns mesos enrere.

M’acosto una mica més… I, sí, són indignats, bomers indignats. Trobo una adreça: www.sosbombeiros.com. Porten dies acampats de la Alerj, ben a prop de l’estàtua de Tirandentes. Sembla que és un moviment molt fort, però se m’escapa saber d’on surt exactament aquest moviment i què és pel que lluita. Veig que demanen salaris justos i “dignitat”. I no deixo de sorprendre’m: aquí en Rio hi ha unes persones que acampen per dignitat, però no es prou per encendre la guspira que va encendre el moviment del 15-M. Potse sigui perquè, precisament, ells són bombers?

Cultura em greve

Continuo caminant pel centre de la ciutat i veig uns cartells que em criden l’anteció: “Cultura em grave” (Cultura en vaga). Jo no en sabia res. De fet, aquest dia de la independència en el qual m’he aventurat pel centre m’està servint per descobrir moltes coses que estan passant a la ciutat sense que jo me n’adoni. Així, doncs, “la cultura estè de vaga” en Rio, i jo sense saber-ho. Investigant per Internet, decobreixo que estan en vaga indefinida des del 22 d’agost. Els servidors de cultura reclamen al Ministeri de Cultura que acompleixi els acords signats el 2007, que pagui el que els deu i altres qüestions.

En fi, un dia de la Independència poc nacionalista i de molt moviment popular. Crec que és important recordar la Història, però sobretot és clau saber com s’escriu i qui l’escriu. És el moment d’escriure les nostres històries amb formes innovadores que trencaran el discurs hegemònic de la Història i ens portarà als presents i futurs que vulguem. Les noves classes aristocràtiques ja no poden fer res. Els pobles del món estem enxarxats, online 24 hores al dia, 365 dies a l’any.

Cap de setmana de turisme!

Primer cap de setmana amb ganes de fer turisme per Rio. Entre setmana treballo, així que tenia molt clar que volia aprofitar aquest cap de setmana per conèixer més la ciutat i els seus punts turístics d’ “obligada visita”. Havia viatjat a Rio sense guies turístiques ni informació prèvia de cap tipus. Tan sols havia tingut temps de fer una ullada per la Wikipedia. Per sort, allotjar-se al Misti és garantia de què no t’hi faltarà informació: pots preguntar als recepcionistes-djs o a qualsevol altre hoste, que segur que són capaços d’ajudar-te a elaborar el teu pla turístic en un tres i no res. Així ho vaig fer. I després de recollir un bon grapat de recomanacions, vaig fer-me la motxilla i vaig sortir a descobrir noves cares de Rio.

Cristo Redentor i el Corcovado

El Cristo és una de les icones més representatives de Rio i per extensió de tot el Brasil. Per ignorància meva, crec que no l’havia vist fins arribar aquí. I ara, curiosament, cada vegada que veig una persona amb els braços estesos en forma de creu, em ve automàticament la imatge del Cristo del Corcovado. Es tracta d’una estàtua d’uns 30 metres de color blanc de Crist amb els braços oberts, estesos en forma de creu. La gràcia està en què està al cim del Corcovado, una muntanyeta que pertany a la Floresta de Tijuca, i està a una alçada d’uns 700 metres. Com ja he comentat en algun post anterior, Rio és una ciutat rodejada pel mar i muntanyetes -“morros” els diuen- i el Corcovado n’és una d’elles, no de la part de la costa, sinó tirant cap a l’interior, on s’estén la immensa i frondosa Floresta de Tijuca.

Per arribar-hi s’ha d’agafar un entranyable trenet-cremallera a la falda de la muntanya. Allí anàvem les hordes de turistes amb les càmeres disparant-se a tort i a dret. Uns minutets travessant la floresta, pujant al cim. De sobte, veig per la finestra un nen queFoto del Criso Redentor de Rio de Janeiro corre de lluny i sembla voler aproximar-se al trenet, però abans de què hi arribi, ja hem passat de llarg i jo l’he perdut de vista. Potser és un nen d’alguna favela de per aquí, penso… Arribem al final del trajecte. Pujo unes escales fins arribar als peus del Crist. La vista és espectacular: es veu Rio, el mar, els morros que l’envolten. És difícil caminar sense espatllar cap fotografia. Ni Catherine Zeta-Jones en els seus bons temps de La Trampa -enfundada en aquell vestit cenyit de cuir- podria evitar sortir en alguna foto com a “turista accidental”. Faig les fotos de rigor. És curiós: el Cristo no m’impressiona tant, no és tan immens com sembla des de baix. 30 metres? No m’ho semblen. No vull dir que sigui poca cosa, però si es posés a Pau Gasol al cim amb els braços estesos en forma de creu potser hi faria un efecte similar. Sense comptar, és clar, el sacríleg de l’assumpte.

Miro durant minuts una ciutat miniaturitzada per la perspectiva que quasi desconec totalment. El paisatge, la naturalesa que envolta la ciutat és el que més m’encanta. De fet, tinc ganes i curiositat per endinsar-me en la Floresta, el que també anomenen oficialment el Parc Nacional da Tijuca, i no de tornar a la ciutat. Ara que estic fora, a dalt del Corvocado, m’adono de tot el Brasil salvatge que m’estic perdent tancat a Rio. Però no hi ha cap camí per on deixar-me anar, tan sols l’estació on arriba el trenet-cremallera. Hi pujo i torno cap abaix. Amén.

El Jardí Botànic

Com m’hi vaig quedar amb ganes de més naturalesa i no sé encara com escapar-meVista general del Jardí Botànic de Rio de Janeiro, on s'hi veu un llac, arbres i muntanyes al fons per la Floresta de Tijuca, vaig decidir anar al Parc Botànic, una altra de les recomanacions en boca d’altres estrangers que visiten la ciutat. Qui no es consola és perquè no vol: no és salvatge, però per una estona pots deixar d’escoltar cotxes i veure edificis, i, a canvi, pots conèixer una mica més la flora diversa i fantàstica de Brasil.

El parc és molt gran. He pogut passejar tranquil·lament, admirant els arbres, els jardins, les flors, alguna cascadeta amb l’aigua baixant a esglaons. Per moments, el camp de visió estava ple de vegetació i m’hi sentia com si estigués en un altre lloc, un lloc idíl·lic lluny de les ciutats i del seu trànsit estressant. He vist arbres ben estranys que no sabia que existien. M’he quedat enamorat fotografiant flors de tots els colors. I, com si fos un nen petit, he corregut per veure amb els ulls ben oberts uns monets la mar de graciosos que feien tenir molt mola llet. Per si de cas, no m’hi he acostat.

Mono-esquirol en el Jardí Botànic de Rio de Janiero

Platja d’Ipanema

Abans d’arribar a Rio coneixia els equips de futbol de la ciutat, el Flamingo -on ara hi juga Ronaldinho-, el Botafogo i el Fluminense, les platges de Copacabana i Ipanema i poc més. Em feia especialment gràcia anar a la platja d’Ipanema. Qui no coneix la música de “La Garota de Ipanema”? Tenia curiositat per veure alguna cosa bonica i plena de gràcia, alguna noia que, amb el seu dolç balanceig, camini cap al mar.

Efectivament, quan passes uns minuts a la platja d’Ipanema, veus passar moltes coses boniques que entren i surten del mar. No em costa comprendre per què Jobim i Vinícius de Moraes van composar aquesta cançó.

Les platges de Rio, com a platges, sense comptar “as coisas lindas que passam por lá”, no és que siguin res de l’altre món. L’aigua sí és una altra cosa: neta, transparent, fresca. He pogut fer el meu bateig en l’Atlàntic. M’hi he capbussat i fet unes ràpides braçades abans de quedar-m’hi congelat. Després he marxat sol, “sozinho” com diuen aquí, cap a casa cantinorejant la cançó de “La Gaorta d’Ipanema”. Una mica de nostàlgia romàntica després de veure passar tanta bellesa morena passar pel meu costat….

Ah, porque estou tão sozinho
Ah, porque tudo é tão triste
Ah, a beleza que existe
A beleza que não é só minha
Que também passa sozinha Posta de sol des de la platja de Ipanema

Ah, se ela soubesse
Que quando ela passa
O mundo inteirinho se enche de graça
E fica mais lindo
Por causa do amor

Por causa do amor“…

(Traducció: Ah, perquè estic tan solet?/Ah, perquè tot és tan trist?/Ah, la bellesa que existix,/la bellesa que no és sols meva,/que també passa soleta./Ah, si ella sabés/ que quan ella passa, el món senceret s’ompli de gràcia i s’hi posa més bonic. Per motiu de l’amor…)

Brasil, la terra on cada dia és una “feira”

Havia vist la paraula “feira” (fira) escrit en alguns cartells i anuncis en portuguès, però no sabia a què s’hi referia. De quines fires parlen per tot arreu?, pensava sense encara haver donat amb la solució. Ho considerava normal. Els brasileres ja tenen fama de ser una cultura alegre i festiva, de la qual el Carnaval és la seva màxima expressió. El fet d’haver vist la paraula “feira” precedida pel que semblaven adjectius ordinals -segunda, terça, quarta…- tampoc va ser una pista prou bona per a mi. Quan un viatja milers de quilòmetres i es posa a viure, de sobte, entre una cultura i una llengua que no coneix, és normal que estigui desorientat i que no sàpiga ni en el dia que viu. És el que em passava a mi.

No ha estat fins que he hagut de portar la roba bruta a la bugaderia que ho comprès tot. A l’hora de posar-nos d’acord amb quin dia havia de passar a recollir la roba rentada i assecada -sense planxar, que hi sortia massa car…-, ha tornat a sortir la “feira”. L’home no parava de repetir “quinta-feira”. I jo pensava: i torna-li la trompa al xic! És que aquests brasilers sempre estan de festa i fins i tot posar-hi una rentadora els és un problema? Però mentre intentàvem entendre’ns, el dependent de la bugaderia ha dit una pista clau: “depois de amanhã”. Començava a lligar caps: depois de amanhã ha ser per força el nostre despús-demá, pensava. Per tant, segons els meus càlculs això era dijous. Li deia dijous provant sort en castellà, català i anglès, però el bon home no semblava estar d’acord amb que fos dijous i seguia insistint-hi: quinta-feira. Quan ja semblava que més o menys ens enteníem -perquè havia comprès que per demà no podia ser i per divendres ja em semblava molt de temps per rentar i assecar la roba-, però no coincidíem en com dir-li al dia, un home més jove assegut a una taula llunyana, al fons de la bugaderia, ha dit alguna cosa barrejant les paraules “jueves” i “quinta-feria” en la mateixa frase. Ja ho tenia clar. Per fi! Para quinta-feira, el jueves, he dit ja definitivament. I m’ha respost somrient, content d’haver aclarit l’embolic del dia. Simplement, el nostre dijous és la seva quinta-feira.

Fins aleshores jo seguia comptant els dies “a la romana” -dilluns, dimarts, dimecres..-, quan aquí els compten per fires -segunda-feira, terça-feria, quarta-feria…-. Com els anglesos, comencen la setmana en diumenge. És a dir: el diumenge és domingo (o prima-feira); el dilluns, segunda-feira; el dimarts, terça-feira; el dimecres, quarta-feira; el dijous, quinta-feira; divendres, sexta-feira; i dissabte, sábado (o septima-feira).

Pel que he pogut investigar, en el portuguès antic els dies de la setmana sí seguien el patró romànic que seguim nosaltres, però un emperador portuguès va decidir canviar-ho com a senyal de poder i d’independència. Sigui com sigui, en el Brasil d’avui cada dia és una fira i m’encanta aquesta manera d’encarar l’aventura quotidiana. No us sembla motivador aixecar-se cada matí sabent que hi comença una nova fira? Jo des de que ho visc així, tinc millor despertar: ja no començo dies normals, dies avorrits i clàssics “a la romana”, sinó que començo dies per farcir de novetats, aprenentatges, descobertes, festes i alegries. Intentat fer de cada dia una fira quotidiana que m’ompli de vida i d’energia. I és que “si la vida és un carnaval”, com diu la cançó de Celia Cruz, cada dia ha de ser una fira. Costa aprendre a ballar amb la pressió dels mercats, dels diners, però quan deixes entrar dintre teu el ritme de la cançó, ja t’hi vas soltant… “No hay que llorar, que la vida es un carnaval y las penas se van cantando”…