La temptació de ser il·legal: la tragèdia de la Llei de Reciprocitat

Potser em quedaria més temps al Brasil, però em convertiria en il·legal. Ja sabem que els drets humans no s’acompleixen. Queden arraconats com una declaració d’intencions. No hi ha institucions ni mecanismes prou garantistes per fer acomplir els drets humans front als governs i a les elits del capital. La crisi global no és només d’ordre financer, del col·lapse del sistema especulatiu capitalista, sinó que és una crisi multidimensional que comprèn diferents ordres i àmbits de la coexistència en el planeta Terra -parlem de crisi ecològica, crisi energètica, crisi alimentària, crisi habitacional, crisi financera, crisi informativa, crisi de valors…-, la síntesi d’un món on no s’han pogut garantir els drets humans mínims per a la (digna) supervivència. Més val saber-ho i dir-ho. En aquest post us volia parlar de l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans, consagrat a la Llibertat de Moviment.

Aquest article diu que “tota persona té dret a circular lliurement”, però ja sabem que hi ha dos estereotips d’immigrants: els rics, simplement, estrangers “de pas”; i els pobres, immigrants il·legals sense papers que “vénen a robar i delinquir”. És clar, el color de la pell és un factor determinant per entrar en una classe o altra d’immigrant. Tot i que ja se sap: el color que mana és el color dels diners. Els immigrants sense papers dels països empobrits tenen molt difícil entrar a l’Estat Espanyol i romandre-hi. En les darreres dècades hi hagut moviments socials que han reivindicat el dret a la llibertat de moviment. Consignes com “Papers per tothom!” o “Cap persona és il·legal!” han estat molt presents en la lluita política dels moviments d’esquerres radicals. I la lluita continua: els immigrants continuen fugint de les “redades” de la policia, de la por de què els demanin els papers, de què siguin internats en els CIE (Centres d’Internament d’Estrangers), els nostres propis Guantánamos! Encara ens falta molt per poder circular lliurement pel món, sense por a les fronteres, sense por a ser il·legals, deportats o empresonats en un CIE.

El motiu més comú per la immigració és la necessitat, el somni d’una vida millor en terres estrangeres. Per això la majoria dels immigrants vénen de països empobrits, la majoria de l’anomenat “Tercer Món”, del qual fins ara també formava part el Brasil. Però són moments de canvi. Ara el Brasil es considera “potència emergent” i ja està entre les economies més fortes del món. En canvi, l’Estat Espanyol està passant una crisi sense llum al final del túnel i molts joves -i no tant joves- es veuen forçats a immigrar. És a dir, hi ha cert canvi de papers, canvi de cicle i d’hegemonies. Què passarà amb nosaltres?

Té lògica que un dels primers destins per als espanyols sigui Brasil: és un destí apetitós, de zones verdes frondoses, de platges espectaculars, de gent alegre, de samba i capirinhes, amb treball que surt de sota les pedres, que en els propers anys viurà el Mundial de Futbol, els Jocs Olímpics i la visita del Papa!!! Sens dubte, el món mira i encara mirarà molt més cap al Brasil. Però estarà obert aquest país als immigrants europeus que ara busquem desesperadament el seu empar? La resposta és depèn: en principi, no.

La prepotència occidental pot fer-nos creure que podem viatjar on vulguem i escollir on volem viure sense més: perquè nosaltres, és clar, ens sentim com “estrangers” de primera, no com “immigrants” de segona. Però els països del “Tercer Món” que tenen orgull, dignitat i memòria no obliden la nostra política d’immigració i el tracte que hem tingut amb els seus ciutadans. En aquest cas, el Brasil és exemplar: és famosa la Llei de Reciprocitat, la qual permet al Govern aplicar-nos la mateixa legislació amb la qual són tractats els seus ciutadans pels altres països. És a dir: responem amb la mateixa moneda. La Llei de Reciprocitat va ser creada per les deportacions i el tracte vexatori que sofrien els brasilers als EUA. Però, per descomptat, un dels següents països que va entrar en la llista negra va ser Espanya. Ja se sap com “ens les gastem” amb els immigrants sud-americans que no es diuen Messi o Ronaldo… Per sort, cultures com la brasilera no tenen tant de menyspreu cap als estrangers -rancors per la colonització a part….- i no ens tanquen en CIE, almenys de moment. Una estricta reciprocitat dels països del “Tercer Món” pot ser una via per denunciar la injustícia de la repressió del dret a a llibertat de moviment.

Mentrestant, no em queda una altra opció que pensar en els pros i els contres de ser il·legal i de les dificultats per trobar feina sent europeu, doncs les empreses han de pagar-hi unes taxes molt altes i justificar el teu contractament. Ens queda molt per construir un món lliure, on tothom pugui viatjar i moure’s pel món lliurement. Que bo seria que els drets humans s’acompleixen! El món seria un altre! Aquest és el meu desig pel nou any!

Compte amb Iberia: treballa per al Ministeri de Treball i Immigració de Brasil!

Aeroporto Internacional Dr. Francisco de Sá Carneiro d’Oporto, Portugal. Destí: Brasil, Rio de Janeiro. Faig la cua corresponent per facturar la maleta -a partir d’ara, la “mala-” i obtindre la targeta d’embarcament. No sabia ben bé perquè, però m’ensumava que no anava a ser fàcil, que hi hauria algun obstacle d’última hora que em posaria a prova de nou: desitjava massa volar, canviar d’horitzons i començar un nou cicle d’aventures lluny d’aquí, com perquè fos un simple tràmit. La sorpresa: la dona que m’atén amb cara de pocs amics em diu en portuguès alguna cosa que no entenc i sembla greu. Després de barrejar paraules en castellà, anglès i català, arribo a la fatídica conclusió: no em deixen embarcar i volar cap a Brasil perquè no tinc bitllet de tornada.

Comença una conversa irreconciliable. Ella és intransigent i té molt clar el que m’ha de dir. Sembla una policia secreta disfressada de treballadora de l’aeroport. Li intento explicar que m’he informat bé: he entrat a la pàgina del Consulat de Brasil i he llegit els requeriments per entrar-hi, i tenir-hi bitllet de tornada no era un requisit indispensable. En cap cas, ni des d’Iberia ni des de cap administració oficial, se m’havia informat que no podia volar sense bitllet de tornada. No sóc ingenu i sé que la llibertat de moviment i el dret de migrar d’un país a un altre és una lluita contínua. A l’Estat Espanyol coneixem molt bé la tancada de fronteres i les mesures solidàries de la repatriació forçosa i l’ingrés en els Centres d’Internament per a Estrangers (CIE), petits Guantánamos on són empresonats els-sense-papers pobres. A més, ara recorren per casa nostra i per tota Europa noves ideologies feixistes i xenòfobes que discriminen i impedien el pas als immigrants pobres que busquen un futur millor en les terres riques d’Europa. Amb la crisi, les revoltes àrabs i l’esclat de la maquinària de guerra repressiva, són molts els nord-africans que volen posar peu a Europa. I la Unió Europea, a l’alçada de la seva trajectòria infame, a petició dels governs de Berlusconi i Sarkozy, ha acordat modificar l’Acord de Schengen, el qual permetia la lliure circulació entre els territoris dels països cosigants de l’acord. És a dir, en temps de crisi, la llibertat de moviment encara s’escanya més. Tots els drets humans són retallats i més reprimits que mai, doncs la minoria dels de dalt tracta de salvar els seus privilegis oprimint a qualsevol preu a la majoria dels de baix. És la selva de la civilització capitalista. Precisament, l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans està dedicat a la llibertat de moviment:

Artículo 13

  1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.

  2. Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del propio, y a regresar a su país.

Jo tenia clar que no podia palar amb aquella dona sobre els drets humans i la meva llibertat a decidir quan tornaria de Brasil. Tampoc podia explicar-li la importància que tenia per a mi començar aquesta aventura a Rio de Janeiro sense tenir fixada d’avantmà la data de tornada. No podia acceptar de cap manera posar-hi data d’acabament a un somni que encara estava per començar, somni que ella, amb el seu tracte agre i el seu comportament policial, estava bloquejant. Li vaig ensenyar el meu contracte de treball i una carta que explicava clarament els motius laborals del meu viatge a Brasil, però ella no anava a cedir digués el que digués: sense bitllet de tornada no podria agafar l’avió. Farta de mi, m’envia a parlar amb la gent d’Iberia, la companyia a qui li he comprat el viatge.

Amb tota la discussió, ha passat el temps i ja falta poc perquè s’obrin les portes d’embarcament de l’avió que, en teoria, havia d’agafar-hi jo. El meu somni de volar a Brasil es va convertint en una malson kakfià. Tan a prop d’aconseguir-ho però alhora tan lluny. Em transporto carregant les males fins al taulell d’Iberia a l’aeroport. Li comento molest que sóc jo qui ha de prendre la decisió de si vull viatjar amb bitllet de tornada i assumeixo el risc de què les autoritats brasileres puguin prohibir-me l’accés al país. Estic convençut que ho tinc tot en regla i que m’hi deixaran entrar sense problemes. La dona d’Iberia, una altra amb cara de pocs amics, m’explica que això no és possible: des de sempre, per viatjar a Brasil cal tenir un bitllet de tornada; sinó, no s’hi pot anar, em diu taxativament. Primera notícia. Bé, la segona. la primera va ser la seva companya de facturació de males. Ella em diu que no s’hi pot fer res. Si vull agafar l’avió que surt en menys d’una hora, he de tenir bitllet de tornada. No hi ha discussió possible. Li pregunto que si aquesta qüestió és tan meridiana com és que Iberia permet comprat bitllets a Brasil sense tornada i per què en cap moment la companyia m’ha comunicat que no anava a poder viatjar a Brasil si no comprava el bitllet de tornada. No em contesta i torna a dir-me que no es pot entrar a Brasil sense bitllet de tornada. Intento tenir la sang freda i ser el més pragmàtic possible: hi ha alguna solució a tot aquesta trampa econòmico-legal? Sí, em respon ella: comprar el bitllet de tornada. Òbviament. I puc comprar-lo ara i aquí? I tant, em contesta ella més servicialment. Em pregunta per quin dia voldria el bitllet, tot i informant-me que pot ser més de 3 mesos després de la meva entrada a Brasil -no ho permeten les lleis d’immigració-. Tinc pressa. El temps passa i vull pujar a l’avió sí o sí: afagi el vol més tard possible, l’últim dia que pugui legalment. Li pregunto si podré modificar després la data de tornada… Sí, em contesta sibil·linament, però amb una penalització mínima de 180 euros. Li comento que penso canviar-ho només arribar a Brasil. Ella em diu que no tindré cap problema: això ja és cosa meva… Tot just en aquell moment, el datòfon acaba d’imprimir el rebut de pagament del meu bitllet de tornada. Comprenc amb resignació el que està passant: em sento violat -econòmicament parlant- i no puc fer-hi res per impedir-ho. Ella em torna la targeta de crèdit, arranca el tiquet, me’l dóna i em somriu hipòcritament: bon viatge a Brasil de part d’Iberia

Finalment, puc facturar la mala. La dona de facturació va observar el bitllet de tornada i em va dir que el tingués a mà, que me’l demanarien per entrar a Brasil. Mentida. Ningú em va demanar el bitllet de tornada ni cap agent d’immigració em va fer entrar a cap habitació fosca. Tot havia estat un colp més d’Iberia, un dels milers que comet cada dia als viatgers de somnis que cauen en les seves teranyines.

Per fi, estic a Rio de Janeiro. El somni s’ha fet realitat. Això sí, amb un bitllet de tornada per canviar i uns quants euros menys al compte. És el que té l’actual política d’immigració de les grans companyies àrees. La conxorxa amb els Governs i els Ministeris d’Immigració els serveixen d’excusa per traure’n el màxim profit econòmic: si pagues tot el que has de pagar, podràs viatjar al somni que vulguis. Iberia t’hi portarà gustosament.