La temptació de ser il·legal: la tragèdia de la Llei de Reciprocitat

Potser em quedaria més temps al Brasil, però em convertiria en il·legal. Ja sabem que els drets humans no s’acompleixen. Queden arraconats com una declaració d’intencions. No hi ha institucions ni mecanismes prou garantistes per fer acomplir els drets humans front als governs i a les elits del capital. La crisi global no és només d’ordre financer, del col·lapse del sistema especulatiu capitalista, sinó que és una crisi multidimensional que comprèn diferents ordres i àmbits de la coexistència en el planeta Terra -parlem de crisi ecològica, crisi energètica, crisi alimentària, crisi habitacional, crisi financera, crisi informativa, crisi de valors…-, la síntesi d’un món on no s’han pogut garantir els drets humans mínims per a la (digna) supervivència. Més val saber-ho i dir-ho. En aquest post us volia parlar de l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans, consagrat a la Llibertat de Moviment.

Aquest article diu que “tota persona té dret a circular lliurement”, però ja sabem que hi ha dos estereotips d’immigrants: els rics, simplement, estrangers “de pas”; i els pobres, immigrants il·legals sense papers que “vénen a robar i delinquir”. És clar, el color de la pell és un factor determinant per entrar en una classe o altra d’immigrant. Tot i que ja se sap: el color que mana és el color dels diners. Els immigrants sense papers dels països empobrits tenen molt difícil entrar a l’Estat Espanyol i romandre-hi. En les darreres dècades hi hagut moviments socials que han reivindicat el dret a la llibertat de moviment. Consignes com “Papers per tothom!” o “Cap persona és il·legal!” han estat molt presents en la lluita política dels moviments d’esquerres radicals. I la lluita continua: els immigrants continuen fugint de les “redades” de la policia, de la por de què els demanin els papers, de què siguin internats en els CIE (Centres d’Internament d’Estrangers), els nostres propis Guantánamos! Encara ens falta molt per poder circular lliurement pel món, sense por a les fronteres, sense por a ser il·legals, deportats o empresonats en un CIE.

El motiu més comú per la immigració és la necessitat, el somni d’una vida millor en terres estrangeres. Per això la majoria dels immigrants vénen de països empobrits, la majoria de l’anomenat “Tercer Món”, del qual fins ara també formava part el Brasil. Però són moments de canvi. Ara el Brasil es considera “potència emergent” i ja està entre les economies més fortes del món. En canvi, l’Estat Espanyol està passant una crisi sense llum al final del túnel i molts joves -i no tant joves- es veuen forçats a immigrar. És a dir, hi ha cert canvi de papers, canvi de cicle i d’hegemonies. Què passarà amb nosaltres?

Té lògica que un dels primers destins per als espanyols sigui Brasil: és un destí apetitós, de zones verdes frondoses, de platges espectaculars, de gent alegre, de samba i capirinhes, amb treball que surt de sota les pedres, que en els propers anys viurà el Mundial de Futbol, els Jocs Olímpics i la visita del Papa!!! Sens dubte, el món mira i encara mirarà molt més cap al Brasil. Però estarà obert aquest país als immigrants europeus que ara busquem desesperadament el seu empar? La resposta és depèn: en principi, no.

La prepotència occidental pot fer-nos creure que podem viatjar on vulguem i escollir on volem viure sense més: perquè nosaltres, és clar, ens sentim com “estrangers” de primera, no com “immigrants” de segona. Però els països del “Tercer Món” que tenen orgull, dignitat i memòria no obliden la nostra política d’immigració i el tracte que hem tingut amb els seus ciutadans. En aquest cas, el Brasil és exemplar: és famosa la Llei de Reciprocitat, la qual permet al Govern aplicar-nos la mateixa legislació amb la qual són tractats els seus ciutadans pels altres països. És a dir: responem amb la mateixa moneda. La Llei de Reciprocitat va ser creada per les deportacions i el tracte vexatori que sofrien els brasilers als EUA. Però, per descomptat, un dels següents països que va entrar en la llista negra va ser Espanya. Ja se sap com “ens les gastem” amb els immigrants sud-americans que no es diuen Messi o Ronaldo… Per sort, cultures com la brasilera no tenen tant de menyspreu cap als estrangers -rancors per la colonització a part….- i no ens tanquen en CIE, almenys de moment. Una estricta reciprocitat dels països del “Tercer Món” pot ser una via per denunciar la injustícia de la repressió del dret a a llibertat de moviment.

Mentrestant, no em queda una altra opció que pensar en els pros i els contres de ser il·legal i de les dificultats per trobar feina sent europeu, doncs les empreses han de pagar-hi unes taxes molt altes i justificar el teu contractament. Ens queda molt per construir un món lliure, on tothom pugui viatjar i moure’s pel món lliurement. Que bo seria que els drets humans s’acompleixen! El món seria un altre! Aquest és el meu desig pel nou any!

Història d’un bitllet de tornada maleït per Iberia

IberiaIberia àrea i descarada, res d’Iberia submergida i clandestina com cantaven Héroes del Silencio. Parlem d’una empresa multimilionària. Segons un informe de Barclays Capital, Iberia va facturar l’any passat 4.647 milions d’euros. He tractat d’imaginar quants diners són això, però em resulta impossible, ni comptant quants Cristianos Ronaldos i Messis s’hi podrien comprar! La crisi financera actual hauria de servir-nos per comprendre la diferència entre l’economia real, relacionada amb el treball viu i els diners efectius, i l’economia especulativa, relacionada amb els jocs borsàtils i els diners virtuals. És a dir, entre l’economia quotidiana dels homes i de les dones dempeus i l’economia financera dels bancs i dels rics especuladores que dominen les agències de qualificació i els mercats -ergo, també els governs (algú encara no se n’ha adonat a aquestes alçades de la pel·lícula?)-. Iberia forma part d’aquesta elit que governa el món sota l’ombra dels mercats. I una de les màximes d’aquestes megaempreses és el seu despotisme descarat de cara els clients pel seu afany sistèmic de guanyar més i més diners.

Ja vaig contar el xantatge que em va fer Iberia quan volia embarcar des d’Oporto per arribar a Rio: a pocs minuts de sortir el meu avió, la comercial d’Iberia, fent tasques de policia d’immigració del Brasil, es negava a deixar-me embarcar si no comprava un bitllet de tornada. De res va servir explicar-li que no sabia quan tornaria exactament, que era probable que la meva estada allà s’allargués -com efectivament així ha estat-, i que, com a major d’edat, assumia els possibles problemes que pogués tenir per entrar al Brasil sense bitllet de tornada. Desconec quins negocies té Iberia amb la Policia Federal d’Immigració del Brasil, però sens dubte, Iberia treballa per a ella: em va repetir que el visat de turista era de 3 mesos i que era “obligat” entrar al país amb un bitllet de tornada abans d’aquest període. És clar, la web d’Iberia no deia -ni diu- res d’això i no vaig tenir cap problema en comprar el bitllet simplement d’anada. I si prorrogue el meu visat? I si trobe una feina i puc quedar-m’hi més temps legalment? I si decideixo volar cap a Argentina o a altres mons, sense entrar en situació d’immigrant il·legal però sense intenció de tornar a Espanya? Ella m’ho va deixar clar: “això és el seu problema”. Però ella tenia una solució que oferir-me: “No hi ha cap problema en canviar el bitllet”, em va dir. Això sí, pagant una multa pel canvi. La banca sempre guanya. Vaig traure la meva targeta de crèdit, vaig pagar aquell vol que no pensava agafar i vaig pujar a l’avió amb la sensació d’haver estat estafat, d’haver estat víctima d’un xantatge amb la pressió del temps, acorralat per la situació: agafes o no agafes el vol, i si l’agafes, paga, que ja pagaràs de nou més tard per canviar-lo. És clar, en arribar al Brasil ningú em va demanar el bitllet de tornada. La Policia Federal d’Immigració no feia res. Ja havien fet el treball les companyies àrees com Iberia. I per si no estava ja prou content, la meva maleta s’havia perdut. Misteriosament, es va localitzar viatjant en un altre avió que volava cap a Salvador de Bahia. Fantàstic!

El temps ha passat i va arribar el moment de canviar el bitllet. La feina es va allargar aquí uns mesos més i vaig aconseguir prorrogar el visat 3 mesos més. Començava l’ “Operació Cancel·lació Vol d’Iberia”, llarg malson que intentaré relatar resumidament. Vaig trucar per telèfon a Iberia Brasil per cancel·lar el vol. Tot aparentment correcte. M’envien un correu electrònic per facilitar-los les meves dades personals i bancàries per cobrar el reemborsament. Veig que em demanen dades de compte bancari brasiler, els explico que no tinc compte brasiler i hi poso les meves dades bancàries catalanes.

Primer problema:

Iberia Brasil -per ordre del Banc Central del país- no pot fer cap reemborsament d’una operació que s’hagi fet amb euros. Gràcies per dir-m’ho ara! Em poso en contacte amb Iberia Madrid i els explico la situació: el meu vol està cancel·lat, però no puc cobrar el reemborsament. Ells, aparentment, no sabien res d’aquesta norma del Banco Central do Brasil. Tot té solució: “nosaltres li farem el reemborsament des d’aquí”. A veure si és veritat! Per fi sembla que, efectivament, estic prop de solucionar-ho…

Segon problema:

“Senyor, en el nostre sistema consta que el bitllet ha estat comprat en efectiu i el sistema només permet fer reemborsaments dels vols comprats amb targeta”, em diu un teleoperador. I jo: “Està clar que hi ha un error. No vaig pagant vols de 800 euros tirant de la meva cartera… Tinc el comprovant de la compra i me’n recordo perfectament que vaig fer la compra amb targeta”. Com si em pogués oblidar d’una compra de 800 euros! Com si em pogués oblidar d’aquella escena, del xantatge, de la violació econòmica perpetrada per la comercial d’Iberia d’Oporto!

Tercer problema:

Tractava de convèncer a alguna de les persones que m’atenien que hi havia un error al sistema i que s’havia de trobar alguna situació al meu cas. No podia deixar d’imaginar-me la dona que em va atendre en Oporto i pensar que ho havia fet a propòsit, que ella havia posat al sistema que el meu bitllet havia estat comprat amb efectiu només per posar-me més pals a la roda. Paranoies o no, em semblava molta coincidència. Durant uns dies vaig trucar diverses vegades. Vaig parlar amb diferents persones del Departament de Canvis i Cancel·lacions d’Iberia. Les trucades eren llargues i tenses, però acaben sense solució. Em coneixia el ritual: salutació, nom, localitzador del bitllet… Només podria cobrar el reemborsament en efectiu i estant a Europa. Els deia que no tinc molts diners i comptava amb aquests diners per viure i, arribat el moment, comprar un nou vol de tornada. I en cap moment podia comptar -perquè ningú me n’havia informat- que, després de cancel·lar el vol, pogués trobar-me amb tants problemes per cobrar el reemborsament!!! Per més trucades que hi fes i per més diferents que fossin les persones que m’atenien -més o menys amables, més o menys empàtiques, etc.-, totes acaben sense poder fer res: el sistema no ens deixa fer res. Un estranger en Rio ficat en un laberint kafkià i telefònic. Només em quedava una solució: aconseguir que una de les persones que m’atenien -les quals em van arribar a conèixer sobradament aquells dies…-, em passassin a un supervisor.

Quart problema:

Aconseguir parlar amb un supervisor dels “call centers” sempre és difícil. Per experiència sé que els teleoperadors s’hi neguen per sistema. I per experiència també sé que si realment vols una solució que no et donen els teleoperados, sol ser necessari parlar amb el supervisor. Després d’una conversa molt dura i d’advertir-me repetidament que el supervisor no podria fer res més per solucionar el meu cas, vaig aconseguir, per fi, parlar amb ell. Ja, encès en flama per tot el procés kafkià viscut -i que realment es remuntava al dia que em van obligar a comprar el maleït bitllet-, li vaig contar molt enfadat la meva situació, tots els passos fets, i de com, un client d’Iberia a l’estranger estava sofrint desmesuradament els “errors” de la companyia. El sistema d’informació feia aigües per tots els costats… El supervisor, suposo que alertat ja pels seus teleoperadors i pel meu crispat estat emocional -diria que fàcilment les flames arribaven a l’altre costat del telèfon…-, va entendre la meva situació i per fi va obrir la via de la solució. Per fi!!???

Cinquè problema:

La idea del supervisor per desencallar la situació tenia molt de sentit: “ens posarem en contacte amb l’oficina d’Oporto que li van vendre el bitllet i ells mateixos li enviaran el reemborsament des d’allí al seu compte bancari.” Sabia que això implicaria més temps, però ja estava prop de resoldre-ho i podria esperar uns dies més. Em creava certa desconfiança pensar que ara tot depengués d’aquella oficina d’Oporto on vaig comprar forçat el maleït bitllet de tornada. El fet d’imaginar que, finalment, el reemborsament i el cobrament de la multa fos realitzat per la mateixa dona que em va vendre el bitllet, aquella combinació perfecta per a Iberia de comercial carronyera i aspirant a policia d’immigració, era com la fi d’un malson, d’una història fantàstica difícil de creure. Fos com fos, dies després em va arribar la transfència al meu compte i va arribar la fi d’un relat d’algú que volia volar sense bitllet de tornada, es va enfrontar al sistema i va haver de pagar un preu molt alt per la llibertat de decidir quan tornar-hi. Extraguin les seves conclusios i la moralina, si és n’hi ha, o n’hi queda.

El campament de Cinelândia desmantellat per la policia: #OcupaRio segueix avant

El campament de Cinelândia va ser atacat, amb nocturnitat, el dissabte a la matinada per la policia. Els que estaven allí dormint aleshores, van ser desperats del somni, identificats i expulsats de la plaça, reocupada policiament per les forces repressores. Els “moradores da rua” que estaven allí van aconseguir lliurar-se de ser enviats als temuts “abrigos” (infern de pseudo-asisstència social on cap sense sostre vol anar), excepte una dona i el seu fill que no van aconseguir fugir i sembla ser, segons les informacions, que van ser enviats a un “abrigo” a 2 hores de Cinelândia. Més informacions: http://ocupario.org/2011/12/04/remocao-do-ocupa-rio-cinelandia-nesta-manha-de-domingo-noticias-atualizadas/.

El moviment Ocupa Rio continua endavant, decidit a seguir reocupant la plaça diariàment amb activitats, propostes, idees, somnis i accions diverses, fluxos creatius d’humanitats col·lectives que obrin camins per noves formes de vida i cooperació social. Poden desallotjar les tendes de campanya i les barraques, però no poden desallotjar les idees, les energies i les intel·ligències col·lectives.

El moviment Ocupa Rio no és ni vol ser el 15M. Cada poble busca el seu propi dia, el seu propi moviment, la seva revolució. És clar, em ve a la memòria el 27 de maig i l’ “Operació Neteja”, en la qual Mr. Puig es va atrevir a desmantellar el camapament de Plaça Catalunya. Dia per recordar: rebel·lió ciutadana, trets, bales de goma, un helicòpter sobre nostre, resistència pacífica, desobediència a l’autoritat, repressió i violència brutal dels mossos, persecució i cacera dels mossos… Els mossos van fugir cames ajudeu-me i centenars de persones vam trencar el cordó policial i vam reocupar la plaça. S’havien emportat els nostres materials de “guerra”: els ordinadors, les barraques, la cuina, llibretes, cartells, pancartes… Però hores després, màgicament, el campament estava reconstruït i semblava que allí no hagués passat res. Si algú no s’hagués enterat de l’ “Operació Neteja” de Puig potser no notés res estrany, però tot era nou, tot recreat en un tres i no res. Aquell dia vam ser robats, amenaçats i colpejats, però vam guanyar per sempre més la Plaça Catalunya: aquell dia va quedar clara que la plaça era del poble, era nostra, i l’ocuparíem fins que volguéssem i quan volguéssem.

El moviment Ocupa Rio va traçant les històries col·lectives que es creuen en la plaça de Cinelândia. I així cada dia, fins la victòria, com va dir aquell… Però s’ha d’aprendre a calmar l’ansietat, a fer la revolució cada dia, sense presses i sense pauses… bé, i amb algunes pauses: si no podem assaborir els plaers, els gestos i les insurreccions de cada dia, com admirar com les milotxes volen pel cel a ritme de samba, la revolució, sens dubte, s’allunyarà de nosaltres.

A gente pode xerocar aqui?

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims (de $R)

Una de les coses curioses que em va cridar l’antenció en les primeres setmanes d’estar a Rio va ser que aquí li diuen “xerox” a “fotocòpia”. Xerox és una de les empreses de màquines fotocopiadores i impressores més grans del món. Estaríem, doncs, davant d’un cas realment interessant de transvasament metonímic entre la marca (de la màquina) i la cosa, la fotocòpia. És a dir,  semblant a dir “danone” en comptes de “iogurt”, o “nocilla” en comptes del producte (crema de cacau, avellanes i sucre!). I així està reconegut pels diccionari, no és només qüestió d’argot de carrer.

Fins aquí més o menys normal. Però el punt surrealista és que els carrers i les botigues estan plens de cartells que anuncien on aconseguir “xerox” a bon preu. Xerox està per tot arreu, és omnipresent al Brasil, quasi tant com Petrobras, o el Banco Santander, però aquests són uns altres assumptes… Vagis per on vagis, és quasi impossible passar un dia per Rio sense que la paraula “xerox” t’assalti pels carrers. No se m’acudeix pensar en una forma publicitària més massiva, més integrada en la vida quotidiana de la gent, en el propi llenguatge popular. Desconec com s’ha produït aquest procés entre la marca (Xerox) i la cosa (fotocòpia). Potser va ser la primera marca que es va fer amb el mercat de les fotocopiadores al Brasil i, després de conquerir-lo, va obtenir el cinturó de campió i el títol honorífic de per vida d’associar la seva marca al producte. No sé com s’ho prenen les altres marques de la competència en el món de les fotocòpies i les impressions, o si ja n’han desistit i han abandonat el país, vençuts per la popularització de Xerox, o si, en una jugada encara més rocambolesca, les altres empreses de la competència -per exemple, Epson- també s’anuncien com a màquines per fer “xerox”! Em ve a la memòria l’animació Logorama, aquella en què el món és un tot d’infintes marques. I, és clar, també recordo el “No logo” de Noemi Klein, un assaig amb continguts útils per comprendre l’entorn en el que vivim.

Ja m’hi havia acostumat, fins que un dia se’m va arrimar una persona a la feina i em va preguntar: “A gente pode xerocar aquí?”. De primeres, em vaig quedar bocadabadat: Xerox també té un verb propi? Caram! Després, vaig reaccionar: “Pode, a gente pode xerocar aqui”.

Una estona amb Toni Negri, de visita als indignats de Cinelândia

Vaig anar a Cinelândia per viure de més a prop la ja anomenada per alguns mitjans “primavera carioca”. Queda més que comprovat que indignats hi ha a Barcelona, a Madrid, al mateix Wall Street, a Rio de Janeiro, arreu del món. En arribar-hi a la plaça, hi havia les barraques de costum, però amb molt més gent, càmeres i mitjans del normal. De seguida m’entero del que està passant: Antonio Negri és a la plaça per conèixer de prop el moviment #OcupaRio, el qual -recordo- va nèixer després del 15 d’octubre, dia d’acció mundial per un Canvi Global. Negri! Toni Negri! Antonio Negri!

Antonio Negri és una de les figures més prolífiques de les últimes dècades pel que fa al pensament d’esquerres revolucionari i subversiu. Se’l reconeix com un dels grans continuadors marxistes de l’actualitat, però la seva heterodòxia fa difícil encasellar-lo amb l’etiqueta de simplement “marxista” o “postmarxista” (etiquetes fatídiques per a la literatura socialista revolucionària ja que va ser el mateix Karl Marx qui va dir allò de “jo no sóc marxista”…). És, sens dubte, un dels grans coneixedors i intèrprets d’avui en dia de les obres de Marx. Però també pot veure’s en els seus textos les influències de Foucault, de Deleuze, Guattari i tants altres… Jo el vaig conèixer fa uns 10 anys, quan el llibre “Imperio” va caure en les meves mans. Vaig descobrir la seva història personal marcada per la presó, les Brigades Roges, l’exili a França… Anys després, amb el llibre “Multitud”, em vaig convèncer de què aquell italià era capaç d’actualitzar el llegat de Marx al nostre context contemporani, amb conceptes i eines que permetien copsar les noves “revolucions invisibles” (com diria Hegel) que estaven produint-se ja aleshores. Des de les multituds antiglobalització de Seatle fins a les multituds 2.0 dels indignats Madrid i Barcelona.

Negri és aquí, a la plaça de Cinelândia. Quan escolto el seu nom, rastrejo la plaça amb la mirada, i, d’immediat, el reconec rodejat per un grupet de persones. Recordo que porto la vídeo-càmera damunt! Pot ser un bon moment per enregistrar! Història per recordar! De sobte, Negri s’allunya de la roda de l’assemblea. Està a uns 20 metes de distància parlant amb diverses persones. No sé ben bé què passa. Un jove informat ens explica el que està passant: Negri prefereix no parlar en la roda, ell ha vingut a escoltar-nos, a conèixer el moviment i les nostres veus. A l’instant marxen de l’escena càmeres, mitjans de comunicació, persones… Hi quedem unes 30 persones. Negri torna a la roda de l’assemblea acompanyat del Mario, un italià que està al moviment #OcupaRio i amb qui sembla tenir bona sintonia, i, des d’una discreta posició, escolta les intervencions dels indignats carioques que van prenent la paraula. Jo no puc evitar mirar de tant en tant cap a Negri. No puc traure’m del cap que allà mateix, escoltant com un més, està ell, una llegenda viva del pensament i l’acció revolucionària. Tinc temps per qüestionar-me sobre els meus propis mecanismes mitificadors, sobre els mecanismes mitficadors de la tradició i la literatura de l’esquerra radical revolucionària, sobre la mitomania -o idolatria- en general com un vici fetitxista més de la ideologia capitalista. El cas és que allí està, sense càmeres ni micròfons al seu voltant: simplement, una persona més entre la multitud.

Surto de la roda. No estic prestant gaire atenció. La presència de Negri m’inquieta per més que entengui que és una persona qualsevol que com tants altres està seguint l’assemblea. De sobte, Mario se m’apareix amb Negri al darrere: em pregunta si tinc la càmera. Contesto que sí. Gallina de piel i cor desbocat: Negri es presta a què li fem alguna pregunta ràpida. Sembla que l’hàgim raptat. Només estem els tres: Mario, Antonio (Negri) i jo. Moments de nerviosisme calmat. Busquem un lloc amb el mínim soroll possible per improvisar-hi una entrevista. La meva idea és que Mario faci les preguntes i jo només enregistri. El joc de llengües entre portuguès, italià, català i espanyol pot ser massa per a la carabassa. Però quan començo a escoltar-lo, m’empeny un desig alhora intens i sobri de compartir amb ell dubtes i preguntes em dóna a forces a parlar amb no sé quin idioma improvisat. Estic nerviós. Sento que no tinc la ment clara. Articulo preguntes al fil del seu discurs, arrossegant des del meu fons preguntes amb ombres, dubtes sobre l’estratègia i el futur del moviment que no m’atreveixo a esclarir. Però ell, miraculosament, m’escoltava amb el seus ulls clars i atens i m’entenia, o responia entenent el que jo volia dir, o hagués dit o no, o hagués expressat més o menys bé. Mentre l’escoltava, em transmetia sensacions de transparència, d’una comunicació fluïda, d’un enteniment fàcil i directe. Ficava llum i esclaria algunes ombres amb un parlar precís, pedagògic i sintètic. Evidentment, no tenia respostes per al que passarà en els pròxims mesos i anys amb aquestes noves formes de revoluciones de multituds 2.0 post15M, però ajudava a pensar amb claredat, lucidesa i somriures. Sí, Negri tenia un somriure lúcid, transparent, tendre, convençut i convincent. Una història per recordar i una entrevista per difondre. Els moviments continuen. Noves revolucions ens esperen demà.

[Per posar-hi subtítols, cliqueu al botó vermell “CC” a la part de sota de la finestra de reproducció del Youtube, i o bé podeu posar-hi els subtítols originals en portuguès o bé podeu escollir “traudir automàticament” els subtítols a l’idioma que vulgueu: català, castellà, anglès, etc.]

Octubre de turbulències mentre el povo brasileiro s’indigna

Dies de trasbalsos. De problemes amb Iberia. D’incidències. De robatoris. De petits accidents que a l’estranger s’hi fan grans. D’amors carioques. De nous intents d’aturar l’avanç del temps: sembla que ho aconsegueixi, però després els calendaris i els rellotges em posen al dia i a l’hora. De plomes guardades i llibretes tancades. Del mar gelat de l’Atlàntic. D’un cel de sol i plutges. De revoltes mundials: des de Barcelona a Rio de Janeiro. Des del 15M al 15O. Des del dia pel Canvi Global al #OcupaRio. De l’etern retorn d’un mateix.