A gente pode xerocar aqui?

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims

Un cartell habitual pels carrers de Rio: xerox a a 10 cèntims (de $R)

Una de les coses curioses que em va cridar l’antenció en les primeres setmanes d’estar a Rio va ser que aquí li diuen “xerox” a “fotocòpia”. Xerox és una de les empreses de màquines fotocopiadores i impressores més grans del món. Estaríem, doncs, davant d’un cas realment interessant de transvasament metonímic entre la marca (de la màquina) i la cosa, la fotocòpia. És a dir,  semblant a dir “danone” en comptes de “iogurt”, o “nocilla” en comptes del producte (crema de cacau, avellanes i sucre!). I així està reconegut pels diccionari, no és només qüestió d’argot de carrer.

Fins aquí més o menys normal. Però el punt surrealista és que els carrers i les botigues estan plens de cartells que anuncien on aconseguir “xerox” a bon preu. Xerox està per tot arreu, és omnipresent al Brasil, quasi tant com Petrobras, o el Banco Santander, però aquests són uns altres assumptes… Vagis per on vagis, és quasi impossible passar un dia per Rio sense que la paraula “xerox” t’assalti pels carrers. No se m’acudeix pensar en una forma publicitària més massiva, més integrada en la vida quotidiana de la gent, en el propi llenguatge popular. Desconec com s’ha produït aquest procés entre la marca (Xerox) i la cosa (fotocòpia). Potser va ser la primera marca que es va fer amb el mercat de les fotocopiadores al Brasil i, després de conquerir-lo, va obtenir el cinturó de campió i el títol honorífic de per vida d’associar la seva marca al producte. No sé com s’ho prenen les altres marques de la competència en el món de les fotocòpies i les impressions, o si ja n’han desistit i han abandonat el país, vençuts per la popularització de Xerox, o si, en una jugada encara més rocambolesca, les altres empreses de la competència -per exemple, Epson- també s’anuncien com a màquines per fer “xerox”! Em ve a la memòria l’animació Logorama, aquella en què el món és un tot d’infintes marques. I, és clar, també recordo el “No logo” de Noemi Klein, un assaig amb continguts útils per comprendre l’entorn en el que vivim.

Ja m’hi havia acostumat, fins que un dia se’m va arrimar una persona a la feina i em va preguntar: “A gente pode xerocar aquí?”. De primeres, em vaig quedar bocadabadat: Xerox també té un verb propi? Caram! Després, vaig reaccionar: “Pode, a gente pode xerocar aqui”.

Anuncis

Una estona amb Toni Negri, de visita als indignats de Cinelândia

Vaig anar a Cinelândia per viure de més a prop la ja anomenada per alguns mitjans “primavera carioca”. Queda més que comprovat que indignats hi ha a Barcelona, a Madrid, al mateix Wall Street, a Rio de Janeiro, arreu del món. En arribar-hi a la plaça, hi havia les barraques de costum, però amb molt més gent, càmeres i mitjans del normal. De seguida m’entero del que està passant: Antonio Negri és a la plaça per conèixer de prop el moviment #OcupaRio, el qual -recordo- va nèixer després del 15 d’octubre, dia d’acció mundial per un Canvi Global. Negri! Toni Negri! Antonio Negri!

Antonio Negri és una de les figures més prolífiques de les últimes dècades pel que fa al pensament d’esquerres revolucionari i subversiu. Se’l reconeix com un dels grans continuadors marxistes de l’actualitat, però la seva heterodòxia fa difícil encasellar-lo amb l’etiqueta de simplement “marxista” o “postmarxista” (etiquetes fatídiques per a la literatura socialista revolucionària ja que va ser el mateix Karl Marx qui va dir allò de “jo no sóc marxista”…). És, sens dubte, un dels grans coneixedors i intèrprets d’avui en dia de les obres de Marx. Però també pot veure’s en els seus textos les influències de Foucault, de Deleuze, Guattari i tants altres… Jo el vaig conèixer fa uns 10 anys, quan el llibre “Imperio” va caure en les meves mans. Vaig descobrir la seva història personal marcada per la presó, les Brigades Roges, l’exili a França… Anys després, amb el llibre “Multitud”, em vaig convèncer de què aquell italià era capaç d’actualitzar el llegat de Marx al nostre context contemporani, amb conceptes i eines que permetien copsar les noves “revolucions invisibles” (com diria Hegel) que estaven produint-se ja aleshores. Des de les multituds antiglobalització de Seatle fins a les multituds 2.0 dels indignats Madrid i Barcelona.

Negri és aquí, a la plaça de Cinelândia. Quan escolto el seu nom, rastrejo la plaça amb la mirada, i, d’immediat, el reconec rodejat per un grupet de persones. Recordo que porto la vídeo-càmera damunt! Pot ser un bon moment per enregistrar! Història per recordar! De sobte, Negri s’allunya de la roda de l’assemblea. Està a uns 20 metes de distància parlant amb diverses persones. No sé ben bé què passa. Un jove informat ens explica el que està passant: Negri prefereix no parlar en la roda, ell ha vingut a escoltar-nos, a conèixer el moviment i les nostres veus. A l’instant marxen de l’escena càmeres, mitjans de comunicació, persones… Hi quedem unes 30 persones. Negri torna a la roda de l’assemblea acompanyat del Mario, un italià que està al moviment #OcupaRio i amb qui sembla tenir bona sintonia, i, des d’una discreta posició, escolta les intervencions dels indignats carioques que van prenent la paraula. Jo no puc evitar mirar de tant en tant cap a Negri. No puc traure’m del cap que allà mateix, escoltant com un més, està ell, una llegenda viva del pensament i l’acció revolucionària. Tinc temps per qüestionar-me sobre els meus propis mecanismes mitificadors, sobre els mecanismes mitficadors de la tradició i la literatura de l’esquerra radical revolucionària, sobre la mitomania -o idolatria- en general com un vici fetitxista més de la ideologia capitalista. El cas és que allí està, sense càmeres ni micròfons al seu voltant: simplement, una persona més entre la multitud.

Surto de la roda. No estic prestant gaire atenció. La presència de Negri m’inquieta per més que entengui que és una persona qualsevol que com tants altres està seguint l’assemblea. De sobte, Mario se m’apareix amb Negri al darrere: em pregunta si tinc la càmera. Contesto que sí. Gallina de piel i cor desbocat: Negri es presta a què li fem alguna pregunta ràpida. Sembla que l’hàgim raptat. Només estem els tres: Mario, Antonio (Negri) i jo. Moments de nerviosisme calmat. Busquem un lloc amb el mínim soroll possible per improvisar-hi una entrevista. La meva idea és que Mario faci les preguntes i jo només enregistri. El joc de llengües entre portuguès, italià, català i espanyol pot ser massa per a la carabassa. Però quan començo a escoltar-lo, m’empeny un desig alhora intens i sobri de compartir amb ell dubtes i preguntes em dóna a forces a parlar amb no sé quin idioma improvisat. Estic nerviós. Sento que no tinc la ment clara. Articulo preguntes al fil del seu discurs, arrossegant des del meu fons preguntes amb ombres, dubtes sobre l’estratègia i el futur del moviment que no m’atreveixo a esclarir. Però ell, miraculosament, m’escoltava amb el seus ulls clars i atens i m’entenia, o responia entenent el que jo volia dir, o hagués dit o no, o hagués expressat més o menys bé. Mentre l’escoltava, em transmetia sensacions de transparència, d’una comunicació fluïda, d’un enteniment fàcil i directe. Ficava llum i esclaria algunes ombres amb un parlar precís, pedagògic i sintètic. Evidentment, no tenia respostes per al que passarà en els pròxims mesos i anys amb aquestes noves formes de revoluciones de multituds 2.0 post15M, però ajudava a pensar amb claredat, lucidesa i somriures. Sí, Negri tenia un somriure lúcid, transparent, tendre, convençut i convincent. Una història per recordar i una entrevista per difondre. Els moviments continuen. Noves revolucions ens esperen demà.

[Per posar-hi subtítols, cliqueu al botó vermell “CC” a la part de sota de la finestra de reproducció del Youtube, i o bé podeu posar-hi els subtítols originals en portuguès o bé podeu escollir “traudir automàticament” els subtítols a l’idioma que vulgueu: català, castellà, anglès, etc.]