Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0 (traducció al català)

Aquí al Brasil, en Rio de Janeiro, hi ha gent que parla d’una Revolució Global 2.0. És curiós: vaig partir de Barcelona en sec, deixant de sobte molt processos i fluxos col·lectius que s’havien desbocat després del 15 de març, deixant en suspensió una revolució que ara mateix visc des de la llunyania, i fa uns dies rebo un email a meva bústia amb aquest manifest, “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0”, que us tradueixo a continuació al català. Després del tall, de les foses a negres i d’una estranya el·lipsi de temps (d’aquesta estada d’estranger en Rio), els atzars de la vida i d’Internet m’han portat a rebre aquest escrit que sembla continuar a la perfecció amb els meus últims dies a Barcelona. Reflexions que encaixen en aquelles experiències viscudes, en aquell context… bé… en un context que sembla estar modificant-se a passes gegants -i electròniques- on el local i el global estableix noves dialèctiques, i els discursos de multiculturalitat, la interculturalitat, la diversitat i la diferència, ens porta a un nou procés de construcció global d’allò comú entre els pobles pobres del món. Per tot arreu la crisi ha sacsat i ha deixat veure les diferències reals entre les classes socials, entre una minoria rica i una majoria empobrida, i s’ha ampliat fins a límits insostenibles la separació i desafecció entre la gent i l’elit política i les seves institucions per al control, governança i gestió de la riquesa comú. Ja es tracti de règims en forma de dictadures com a l’Àfrica del Nord o de democràcies de representació parlamentària de les socialdemocràcies occidentals, els governs han decidit unilateralment -només en Islàndia s’ha preguntat a la gent què volia fer…- lligar definitivament els Estats als Mercats, nugant de cap i peus allò públic i empenyent-lo al forat negre sense fi de la crisi especulativa capitalista, immolació per dessagnament financer. Però, és clar, la primera sang a xuclar no és la dels banquers, ni la dels dirigents de Standard & Poor’s ni del FMI, ni la dels polítics: la sang a xuclar és la nostra, la del poble dempeus, els pobres precaritzats i els precaris empobrits, els exclosos i espoliats d’allò públic, del que havia de ser de tots i totes, però que ha acabat sent seu, tot seu. La revolució en joc sembla que busca reconstruir noves formes del comú i del col·lectiu des de noves posicions i relacions amb l’Estat, allò públic i la política.

Costa pensar el que està passant des de la pròpia (intra)història. No només està en crisi el model de l’Estat Social del Benestar. És com si el projecte modern que es va llançar des de la Revolució Francesa i la Il·lustració, el “període les llums” com se sol anomenar, hagi arribat a un punt de liquidació total per les seves contradiccions i limitacions internes. S’han de repensar radicalment els conceptes de sobirania, legitimitat, democràcia i Estat, conjugant-los amb les seves pràctiques dialèctiques. Vivim temps d’excepcionalitat revolucionària: no sabem representar la seva forma, però està passant, ens travessa i ens comunica amb l’altre, des de Barcelona a Rio de Janeiro, per arreu del món. Són nous temps i noves formes de solidaritat, de cooperació, de constitució del comú. L’escrit de fa uns mesos de Toni Negri i Judith Revel “El comú en rebel·lió” ja avançava algunes idees per aquesta perspectiva. Ara el “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0” analitza i madura idees viscudes durant l’actual situació revolucionària perquè siguin eines útils per avançar en la Revolució 2.0 que anem creant sobre la marxa, fora de camp de l’espectacle periodístic dels mass-mèdia. Bona lectura… i disculpes pels possibles “losts in translation”…

Vivim en una situació revolucionària. La crisi es torna permanent, la governança imperial està en fallida, l’eix atlàntic presenta la cadena. Afirmar-ho no representa cap concessió a un pretès mecanicisme o a qualsevol tipus de determinisme ingenu. Són les pròpies lluites que demostren que la multitud productiva no vol viure més com en el passat, així com els patrons del capitalisme global tampoc poden ja existir com en el passat. Per això, el vell món s’està enderrocant. En els carrers d’Egipte, de Tunísia, d’Espanya, de Londres, de Jirau i de Rio de Janeiro, de Santiago de Xile, en les places i xarxes globals, la revolució qualifica la conjuntura i obre possibilitats extraordinàries en la crisi del capitalisme global iniciada entre 2007 i 2008 com a fallida de les hipoteques subprime i que avui es fa més profunda com a crisi de deute sobirà en la Unió Europea.

D’aquesta manera, la revolució torna a l’ordre del dia, encara que de forma diferent: ja no hi ha “palau d’hivern” per conquerir, centres neuràlgics del poder per ser apropiats. Per això parlem de revolució 2.0: ella s’articula a través de diferents tipus de xarxes -digitals i territorials- e irromp en els carrers i places de les metròpolis. En un món en el qual produir es converteix en un acte comú, la “revolució 2.0” és el context en el qual l’acte es reafirma, i actualitza la potència de generalització del desig comú.

La crisi és sistemàtica i permanent. La recurrència de bombolles mitjançant les quals la riquesa s’acumula i esclata indica una nova temporalitat de la crisi: ja no es tracta de cicles interns a la (ir)racionalitat de l’economia capitalista, sinó d’una temporalitat constituïda pels “mons” que tals bombolles contenen. La temporalitat de la crisi és definida en cada moment per les peculiaritats i per les paradoxes que travessen aquests “mons”, pel conflicte entre producció lliure i horitzontal del comú, per un costat, i la seva captura parasitària, per l’altre. En un biaix negatiu, les bombolles representen la forma que l’acumulació capitalista utilitza per a dividir i jerarquitzar el comú. En el positiu, són definides i requalificades per la difusió de les lluites.

La governança i el comú. En la crisi, i davant d’ella, la dreta i l’esquerra s’hi mesclen, pensant-la, per un costat, com una espècie de desviament de la norma, i usant-la com a ocasió per aplicar unànimement polítiques dites d’excepció, per l’altre. Durant la primera fase de la crisi van gastar bilions de dòlars per a socialitzar les pèrdues; ara desmantellen les últimes restes de l’estat del benestar amb el fi de forçar a la multitud de pobres i treballadors a carregar amb el cost. L’ “estat d’excepció” de les economies centrals s’uneix a les polítiques d’emergència dels països emergents, sotmetent la societat als interessos “superiors” del desenvolupament. Però, l’ “estat d’excepció” és també aquell decretat per la multitud en Londres.

Al·ludir la idea d’excepció, per tant, no vol dir caure en el catastrofisme, que només és una invitació a la inacció política, o fins i tot a reclamar la sobirania estatal com a fre a la pròpia excepció. Quan l’excepció es torna permanent, es torna normativa: i la governança es converteix en aquesta norma particular i no el poder tou, gestió i coneixements tècnics que se distingirien de la governança fundat en la violència. Diguem-ho, doncs, clarament: el model de la governança sobirana no ha acabat perquè s’hagués tornat millor, sinó simplement perquè les lluites el posaren en crisi. la governança és un sistema d’intervenció situat en la base on ja no és possible governar des de dalt cap abaix. Tot i així, aquestes intervencions alternen contínuament flexibilitat i violència (exactament com s’organitzen/preparen les Olimpíades de Londres i de Rio), amb el fi controlar i administrar allò que contínuament excedeix: el comú. la governança és, per tant, contínuament alimentat per la seva pròpia crisi: és exactament en aquest espai, determinat per les lluites, on s’obri de mode permanent la possibilitat de ruptura i subversió.

El treball de la diferència esdevé multitud. La revolució 2.0 és animada per una composició d’un tipus nou de treball viu, composta per pobres precaritzats i precaris empobrits. Es tractat d’un treball altament fragmentat, en el qual es combinen velles i noves formes de precarietat, reunint en la mateixa condició productiva als immigrants, als pobres d’aquelles àrees anomenades “subdesenvolupades” (de Tunísia, Egipte o Brasil) i al proletariat cognitiu i immaterials de les metròpolis “centrals” i “emergents”. En les lluites, en les xarxes i en les places, a aquesta vida de precarietat es contraposa la potència del fer multitud, això és una metamorfosi dels fragments en singularitats que cooperen entre si a partir de les pròpies diferències i les reinventen contínuament: dones, migrants, homes, indígenes, negres, mestissos, joves, homosexuals, lesbianes, transsexuals.

Les forces productives contenen les relacions de producció. Actualment s’inverteix la tradicional relació entre forces productives i relacions de producció: podem dir que són les pròpies forces productives les que contenen les relacions de producció, mentre el capital variable (és a dir, treball viu que coopera / o treball col·laboratiu en xarxa) incorpora el capital fix -les metròpolis i les seves places, la cultura i la naturalesa. El comú indica exactament aquesta dimensió relacional de les forces productives en tant que produccions de formes de vida (i de sabers) per mitjà de formes de vida (i sabers). Els pobres es tornen potències productives sense passar per les relacions salarials; els treballadors passen a ser plenament productius per si sols, en les xarxes i en les places.

De la relació salarial a la de dèbit-crèdit. Si en el capitalisme industrial les variables centrals eren el salari i el lucre, en el capitalisme cognitiu ho són la renda i el rendiment. En aquest règim d’acumulació el treball es torna relacional, “pol·linitzador”, immers en xarxes d’autovaloració. L’acumulació ocorre a posteriori, com a captura -financera- dels fluxos: el mecanisme fonamental de la captura consisteix en seguir pagant exclusivament els fragments de treball que es present sota la forma tradicional de feina (de les abelles obreres). Així, la pèrdua de salari directe i indirecte és “compensada”, paradoxalment, pel creixent recurs de l’endeutament. Lucre i salari es transformen aleshores en rendiment i renda. El tornar-se rendiment del lucre, a través del finançament, deixa veure la dimensió parasitària del capital, el qual, per extraure-hi el valor, acaba per matar les abelles pol·linitzadores del treball relacional. Davant d’aquest paràsit, per tal que el treball de la multitud reprodueixi les seves condicions comuns, el salari ha d’estendre’s pel temps de vida total; esdevenir renda, o sigui, una bio-renda que reconegui la dimensió productiva del treball relacional: “pol·linitzador”. El dret a declarar-se en fallida i a l’incompliment del deute per part de precaris i pobres, és a dir, negar-se a pagar el deute a bancs, firmes financeres i Estats, és una de les pràctiques a través de les quals la multitud es reapropia de la renda social i el treball passa a ser un esdevenir-renda.

De la dialèctica públic-privat al comú. Finalment ha passat el temps en què el socialisme podia córrer d’un capitalisme en agonia. I els anys de crisi mostraran que qualsevol recepta keynesiana o neo-keynesiana que busquen rellançar el cicle econòmic a través del govern públic en fallida. Els processos de finançament del benestar no poden ser afrontats i derrotats en el terreny públic, exactament perquè aquesta és l’articulació que permet que aquests processos funcionen. Per un altre costat, els subjectes de la revolta anglesa o de les perifèries franceses cada vegada només experimenten del benestar públic la funció de control, privats com són dels beneficis materials e de les promeses de progrés del capitalisme, de l’exhauriment definitiu de la percepció de l’escola i de la universitat com mecanismes d’ascens social -percepció hegemònica dels moviments de precaris i estudiants d’Europa, tant en les revoltes de Tunísia com del Nord d’Àfrica, aproximant i tornant comuna una classe mitjana empobrida i un proletariat la pobresa del qual és directament proporcional a la productivitat: pobres precaritzats i precaris empobrits.

El repte se situa ara, immediatament, en el plan de la reapropiació de la riquesa social, i, després, de la seva constitució en riquesa comú; és a dir, en el pla de la construcció d’institucions del comú, enteses com creació de normativitat col·lectiva immanent a la cooperació social. No “illes felices” o espais d’utopia en el interior (o malgrat) de l’acumulació capitalista, sinó organització de l’autonomia col·lectiva i destrucció dels aparells de captura capitalista.

En suma, no queda ja res a defensar. Transformar les mobilitzacions en torn d’allò públic en organització del comú: són els camins que indiquen les acampades espanyoles i els moviments globals. Podem trobar traços importants en aquest laboratori extraordinari i productivament ambivalent en què es constituïren el Brasil i l’Amèrica Llatina de la dècada passada, en la relació oberta i tensa entre moviments i governança: com una xarxa, la cultura, els sabers, la universitat, els llocs d’habitatge i els espais metropolitans poden ser imaginats no com afirmació d’allò que no pertany a ningú, sinó com instrument d’autovaloració i autonomia de la potència cooperativa del treball viu? Com afirmació, per tant, d’allò que és produït per tots i que pertany a tots, o sigui, de la institucionalització del comú? Aquí es lliuren les batalles.

Ni brasilinització, ni europeïtzació: Sul, Sol, Sal! Com evocat per la poesia del modernisme comunista brasiler, la revolució 2.0 del Sud (de Tunísia, d’Egipte), es consolida en el Sol de les acampades espanyoles, per llavors retornar al Sud que se localitza en el interior del nord i revertebra els focs de la revolta en Anglaterra. En Londres, avui, com en París ahir, trobem les perifèries pos- i neo-colonials, fenomen que els sociòlegs anomenen el risc de “brasilinització del món”: El colonitzat continua sent el mal exemple als ulls del colonitzador. Però, vist des del Sud, la “brasilinització del Brasil” revela una doble paradoxa: ara que els jaciments del creixement global es troben en el Brasil, tal “brasilinització” és en realitat una “europeïtzació”. Aquests jaciments, no obstant, no hem de repetir l’expropiació i homologació colonials. Més enllà de la brasilinització i de l’europeïtzació, és en la multitud dels pobres -de les faveles de Rio de Janeiro i de les perifèries de Londres- que encontrarem la “Sal”: la metamorfosi del propi significat del desenvolupament.

Els espais constituents del comú. La revolució 2.0 és irrepresentable: afirmen els moviments. La potència constituent de la multitud no ha de tornar-se forma de govern, perquè ella ja exprimeix immediatament les formes de vida en comú. L’ocupació dels espais metropolitans, espais centrals de la producció, no és un simple exercici extemporani de protesta, sinó una construcció de laboratoris de creació de formes de vida en comú, de reapropació de poders i d’una nova constitució. Però com pot aquesta potència constituent buidar i trencar la màquina de captura? Aquest és el punt. D’una cosa estem segur: és en el plan trasnacional que el procés constitucional és jugat. No hi ha esdevenir per a les lluites en les angoixes i en els límits dels Estats-Nació. Això ve sent dit des de les acampades espanyoles fins a Tunísia. I és per aquest motiu que -com indica la construcció d’una gran jornada de mobilització transnacional per al pròxim dia 15 d’octubre- els espais globals poden viure a través d’un procés constituent que s’encarna en els moviments del comú i en les experimentacions polítiques de la multitud. Per això també qualsevol intent d’enginyeria jurídica o econòmica, o de reproducció en escala continental de la crisi irreversible de la sobirania estarà morta al nàixer.

Quan en els anys recents començàvem a parlar de multitud, de pobres i del comú, de treball cognitiu i biopolítica, potser que encara no comprenguéssim amb precisió la potència del que estàvem dient: doncs les lluites avui expliquen i aprofundeixen en aquests termes. Són conceptes entesos com ferramentes polítiques. I serà en aquesta tendència que continuarem donant la nostra contribució per transformar la situació revolucionària en revolució, revolució 2.0: és l’únic camí plausible i possible per sortir de la crisi més enllà de la impotència i de la melancolia de les esquerres i contra la guerra als pobres creades per les dretes.”

Anuncis

2 pensaments sobre “Manifest Uninõmade Global: Revolução 2.0 (traducció al català)

  1. És evident que alguna cosa està passant al món. Que alguna cosa s’està movent. Això es quedarà com un record, com en el maig del 68? Què ha de passar perquè els governants tinguen en compte aquests moviments i la maquinària del sistema no els passe per damunt?

    Ja t’ho he dit alguna vegada. Vas tindre raó quan el tema de la bambolla immobiliària, que precedia a la crisi i al paper que jugaven els bancs.

    Això no lleva perquè seguim intentant fer compatible les idees amb el treball -precari 😦 – tant manual com creatiu per a la subsistència material.

    Que passes un bon dia!

  2. Al Jub, vols dir que només queda un record del Maig del 68? No perquè una revolta no arribi a dalt de tot i prengui el poder per realitzar grans reformes estructurals no vol dir que no hagi mogut moltes altres coses… Entre les macropolítiques i les revolucions molars estan les micropolítiques i les revolucions moleculars. Hem après a fer la política difusa, nocturna, invisible, lluites i subversions quotidianes que qualsevol dia poden sorgir com un 15M.

    I no és que tingués accés a informació privilegiada quan ja advertia de la bombolla immobiliària i de la crisi que ens vindria a sobre… Això fa anys que ho sabem i ho dèiem fins la sacietat. Però no ens volien escoltar, com no ens volen escoltar ara. Per cert, on estan els responsables de la crisi? A la presó, no? jejeje Ho oblidem tot i com els burros només veiem el que tenim davant, l’opinió pública fabricada per l’elit política i els mass-mèdia hegemònics que ens embolcalla i satura amb embrolls parcials que impossibiliten la comprensió global i radical de tot el que està passant.

    Hem après que per a ells no valen les raons ni les idees, ni les alternatives. Els partits hegemònics han evidenciat sense vergonya ni pudor del costat de qui estan… I no saben què fer, ni idea, excepte reflotar bancs i caixes amb diners públics, retallar despesa pública, ajustar el dèficit i conservar l’status quo i el seu rol i estatus privilegiat.

    Anirem trobant i inventant treballs…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s