Visita a São Paulo (I): pimeres impressions

Deixo escrites algunes de les impressions generals de la meva visita a São Paulo. Allí vaig ser acollit per Pako i Fabi, dos amics que em van guiar i acompanyar en la meva vista intensa i fugaç per aquesta immensa metròpolis brasilera. Faltaran 3 posts posterios dedicats al Memorial da Resistência, a la Pinacoteca i al Museu Paulista.

Arribada amb finestres entelades

L’autobús s’atura. Em desperto a l’acte, instint del viatger que dorm a l’aguait. Tothom sembla que també s’acaba de despertar. La gent es va aixecant dels seus seients i agafa les seves coses. Devem haver arribat a São Paulo. Miro per les finestres, però estan entelades. No es veu res a fora. Em sorprèn despertar-me en un lloc on pugui fer tant de fred com perquè les finestres estiguin tan entelades. Fa unes hores, en Rio, estàvem prop dels 30 graus. Sembla que entre el tancament i l’obertura d’ulls hàgem recorregut una distància immensa. De fet, són poc més de 400 km. Com sol fer un estranger quan està desorientat, interpreta les coses sobre la marxa, deduint i imitant els autòctons que sí saben per on va la cosa. Baixo dels últims. Efectivament, estem a São Paulo. I fa fred. Allí m’esperen Pako i Fabi.

Gratacels al centre financer de São Paulo

Gracels de Sao PauloVisita al centre financer de la ciutat. Em crida l’atenció la concentració de gratacels. Es una diferència que salta a la vista respecte a Rio. Encara no conec gens ni miqueta la ciutat, però aquests grans edificis determinen la fesomia superficial de la ciutat, l’imaginari que m’hi vaig construint d’ella. Per un moment aquestes arquitectures colossals em fan pensar en els gratacels de New York. I això sense haver-hi estat mai. Però són construccions de ja fa uns anys, unes dècades, i em fan recordar la Metròpolis de Superman, i, en certa manera, també la Metropolis de Fritz Lang, prova de què no cal haver-hi estat al llocs per imaginar-los. Les dues associacions em porten a les metròpolis, però imaginàries, com si el fet de la irrupció dels gratacels en la meva visita al Brasil tingués quelcom de fantàstic, d’irreal, d’artificial.

Vista des de molta altura de Sao Paulo
Vista de São Paulo des de dalt del Banespa

No sóc molt amic de les altures, però el Pako em recomana efusivament pujar a dalt de  l’edifici Banespa perquè pugui fer-me una mínima idea de la immensitat de la ciutat: des d’allà dalt es té una vista privilegiada des d’on es veuen files d’edificis sense fi. Així doncs, pugem 34 pisos fins arribar a dalt de la torre i… efectivament, una maror infinita d’edificis diminuts s’estén més enllà d’on arriba la vista miris on miris, donant la volta de 360º. És la fotografia de la Sâo Paulo metròpolis.

Homes-cartells publicitaris

foto en la qual es veu un home que porta un cartell groc que posa "Compro ouro"Novament, a peu de carrer, em crida l’atenció la presència d’homes que porten grans cartells publicitaris penjats pel davant i pel darrere. Estan dispersos pels carrers. Estan quiets, muts, com estàtues publicitàries. Els cossos degradats a mera publicitat comercial, materialment, explotats per la propaganda. “Compro Ouro” diu un dels homes-cartells.

Indigents dormint pel terra

Una de les coses que em colpeix de Paulo és la quantitats d’indigents que s’hi viuen pel carrer. Potser, pensant-ho des d’un altre punt de vista, sigui molt més positiu que es vegin que que no, com en altres llocs, com a Barcelona, que els amaguen sota la catifa o els expulsen del centre comercial perquè fan nosa i embruten el prestigi de la “marca Barcelona”. Un, amb el temps, per força, s’acostuma veure indigents pel carrer. És normal que tothom passi de llarg, com si allí no hi hagués ningú: els indigents a més de ser pobres i no tenir sostre, solen ser invisibles, l’últim estadi de l’exclusió social. El número d’indigents augmenta amb la crisi econòmica mundial, però ells no compten ni per ser-hi a les estadístiques.

Com us dic, encara que un no-sé-què encara em recorre de les entranyes al cap quan em trobo un indigent desmuntat al meu pas, crec que Barcelona m’ha ensenyat a tancar els punys i seguir avant amb certa normalitat. Però aquí a Sâo Paulo hi veig coses diferents: hi ha sense-sostres estirats per tot arreu, dormint a qualsevol lloc, a l’espai menys esperat, al mig de trams de pas, i sovint sota el sol. Aquesta col·locació caòtica de cossos dormint a deshora, com cadàvers, em feia més impactant la seva presència. Sobretot, perquè es convertien en obstacles de carn que la gent superava com si res, com si fossin uns elements més del mobiliari urbà que no fan aturar la marxa frenètica dels vianants. Una altra foto de la Sâo Paulo metròpolis.

Compe amb els nens”

No es tracta pedofilia. El Papa i els seus acòlits no arriben a Brasil fins l’any que ve. Ni tampoc vull recordar l’aterradora pel·lícula de Chico Ibáñez Serrador ¿Quién mataría a un niño?. Tirant més cap al Brasil, la pel·lícula Cidade de Deus de Fernando Meirelles ens va deixar un personantge que fa por, Zé Pequeno, un nen de les faveles al qui no li tremola el polse a l’hora de prèmer el gallet d’una pistola. Tenir por d’un nen crea encara molta més por a tot. I desconcertació d’un món que pot ser més salvatge i violent del que som capaços de tolerar, sobretot si els executors són nens. Brasil és un país on hi ha molts nens al carrer buscant-se la vida. Nens orfes, nens pobres, nens rebels, nens repudiats, nens perduts que no trobem el camí de tornada i als quals no els arriba el “miracle econòmic” del Brasil.

Jo no m’hi vaig trobar per São Paulo amb cap Zé Pequeno encanonat-me amb una pistola, però sí se’m va acostar sigilosos per l’esquena un parell de nens mentre caminava turistament fent fotografies a tort i a dret. El Pako, més veterà en els carrers de São Paulo, em va advertir: “Compte amb els nens”. M’hi vaig girar i allí estaven, tot just al meu darrere. Em van dir no sé què que no vaig entendre mentre assenyalaven la càmera. Vaig sentir una mica de por; no tant d’ells, sinó de la situació.

Parc Ibirapuera

Quasi 1.600 m²de parc Entre tants quilòmetres d’asfalt fa falta una escapada dintre la ciutat, i el parc Ibirapuera és perfecte per això. T’endinses uns pocs metres i al cap d’uns segons, la ciutat desapareix darrere una vegetació froPla general en què es veu el parc amb diversos abresndosa i exhuberant. Resulta fantàstic admirar la flora tan variada que tenen els parcs del Brazil: són com jardins botànics però sense cartellets amb llatí informant de cada varietat. Hi ha gent passejant, fent esport, parelles fent-se petons i manyagues. Aquí la gespa s’hi pot trepitjar sense tenir mala consciència. Plou sovint i sempre està de fàbula. Ara, en ple hivern, està tot molt verd i molt viu. Costa imaginar com serà llavors a la primavera. Deu ser esplèndid. Verd intens. Flors de tots els colors. El temps s’atura mentre vaig caminant, admirant i imaginant.

A més, el parc conté uns quants museus en els quals pots passar-t’hi hores i hores, especialment en el Museu Afrobrasiler, un lloc -un tant caòtic- de visita obligatòria si es vol intentar comprendre una mica el sincretisme tan fascinant de la cultura brasilera. El Pako està meravellat: és la segona vegada que visita el museu i encara no l’ha pogut veure sencer. I coneixent-lo, ni anant-hi 10 vegades més se l’acabaria! El museu també em desperta ganes de saber més sobre la qüestió de l’esclavitud d’africans al Brasil. Està prohibit fer-hi fotografies, així que observem amb més atenció, fent el possible per retenir el que veiem. I, és clar, disparant d’amagat alguna fotografia esporàdica sense flaix. Desobediència fotogràfica.

Foto d'una estatueta en què uns negres africans carreguen algú

Temps d’espera, temps de transport

Si el temps al parc d’Ibirapuera semblava aturar-se, com si allí dintre la mesura en hores, minuts i segons no hi valgués, ara, mentre espererem l’arribada de l’ônibus, sembla que el temps recau sobre nosaltres com una llosa. I la velocitat amb què nosaltres percebim què passa el temps, no és el ritme de la realitat. Estem cansats i es fa de nit mentre esperem a la parada. Temps d’espera.

São Paulo té en comú amb Rio de Janeiro els llargs moments d’espera per als ônibus. De moment, pel que tinc ja vist, sembla que el transport públic no és una de les virtuts del país. De vegades, pots esperar-t’hi més d’una hora i no apareix. Preguntes a la gent si aquell autobús passa i et dieun que sí passa, però quan? Quan hi arribi, és clar! A més, les dues ciutats tenen unes xarxes de metro mínimes, amb molts pocs quilòemtres de línies. Tampoc hi ha apenes servei ferroviari al Brasil: perquè s’entengui, no hi ha tren entre São Paulo i Rio de Janeiro… ¿Us imagineu que no hi hagués tren entre Barcelona i Madrid? És com si tot estigués pensat per a l’ús individual del cotxe, per al consum massiu de benzina, per passar-hi moltes hores a la carretera. I em resulta estranya aquesta situació -o ben mirat, no tant…- ja que l’únic beneficiat de tot això només se m’acut que poden ser les empreses de cotxes i les petroleres.

Aquesta precària xarxa de comunicacions terrestres té importants efectes en la vida dels paulistes, sobretot si viuen a la periferèia, com la majoria dels no-rics: em conten que no és pràcticament impossible fer-hi dues gestions en un sol matí (per les llargues distàncies a recorrèr), que és difícil coincidir amb els amics (amb els quals fàcilment pots viure-hi a hores de distància) i que no és estrany que moltes persones es passin més de 6 hores diàries d’ônibus entre anar i tornar des de sa casa a São Paulo. A mi sí m’estranya tot plegat. Suposo que és un dels efectes de les grans metròpolis, unit a una estratègia que prioritiza l’ús de cotxes i el consum de petroli.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s