La doble inversió geopolítica de Rio: aquí la revolució popular vindrà del nord i dels de dalt

El món pot dividir-se entre les regions del Nord i les del Sud, entre països desenvolupats i no desenvolupats, entre el Primer Món i el Tercer Món. Aquesta divisió general és inexacta per mesurar el grau de desenvolupament i de pobresa dels diferents indrets, però sí serveix per problematitzar les relacions entre uns i altres; per exemple, la relació entre les potències occidentals del Nord i els països de l’Àfrica i l’Amèrica del Sud. Aquesta pot ser una relació entre metròpolis i colònia -actualitzable a l’era del postcolonialisme i neocolonianisme econòmic global-, entre explotadors i explotats, entre protagonistes i extres exclosos en el macrorelat periodístic hegemònic, etc. Aquesta relació entre Nord i Sud ens parla de les desigualtats econòmiques, de la injustícia social, de l’explotació de l’altre i d’altres territoris per interessos capitalistes occidentals, al cap i a la fi, de l’exclusió violenta de l’altre -el pobre, el sudaca, l’africà, l’indígena, el salvatge- en tots els àmbits de la vida social. És una relació de poder, de dominació i exclusió.

Sorprèn en conèixer Rio que aquesta està clarament diferenciada entre les àrees nord i sud de la ciutat, la Zona Sul i la Zona Norte. Invertint les coordenades globals, aquí la regió del nord vindria a ser la més empobrida, i la la del sud, la més enriquida. Perquè ens entenguem, a la Zona Sul queda Santa Teresa, Lapa, Botafogo, Copacabana, Ipanema, Leblon, els barris més rics de la ciutat. En aquests barris viu la gent de classe mitjana-alta i la de classe alta i és el lloc habitual d’estada per als europeus que passen per Rio. És clar, viure en aquests zones és molt car, inaccessible per a la majoria. A l’altre extrem, a la part nord de la ciutat, s’estén una regió molt més empobrida, més deteriorada, més abandonada, un micromón de persones més empobrides que es veuen apartades a la perifèria nord de la ciutat. És clar, viure en aquests barris és molt més barat i assequible, però diuen que són barris molt perillosos, dels que aconsellen que no trepitgis sol. Jo he de confessar que encara no he traspassat la barrera imaginària del Centre que dóna entrada a Zona Norte, com si fos una zona de perill que es manté, per a mi, estranger recent arribat a Rio, misteriosa, desconeguda i temuda. És com si una part immensa de la ciutat quedés vetada, exclosa dels fluxos de la vida i del treball que van des del Centre a la Zona Sul.

Favela en Rio

A la part de dalt de la imatge es veu una favela en un morro de Zona Sul

Però a més de la inversió de la relació nord-sud, en Rio, també es dóna una segona inversió curiosa: aquí, els de dalt són els empobrits, les classes baixes que viuen en faveles en els morros -muntanyetes- de la ciutat; i els de baix són els enriquits, les classes altes que viuen en apartaments de luxe. El terme “els de baix” habitual en la literatura marxista per referir-se a les classes populars del proletariat, en oposició als de dalt, les classes altes de la burgesia, en Rio té una especificitat geopolítica en l’organització urbanística de la ciutat: el mercat immobiliari ha anat expandint-se a preu d’or -a què us sona això?-, amb un brutal procés de gentrificació dels barris, forçant a la gent amb menys recursos a pujar a les muntanyes, a les altures, allà on el mercat urbanístic no ha pogut fer seu el territori, territoris abruptes i irregulars que han fet seus les faveles. Quasi tots els morros que s’alcen al llarg de la ciutat estan habitats per faveles. N’hi ha centenars!!! El Rio de les faveles és un Rio molt diferent al representat al turista, al que es ven fora a l’estranger. Però un cop vius la ciutat per dintre, te n’adones immediatament de la importància de les faveles. Segons dades oficials del Instituto Municipal de Urbanismo Pereira Passos, més d’un 20% dels habitants de Rio viuen en faveles. És a dir, d’una població de 6.300.000 persones, més de 1.260.000 hi viuen en faveles. I a aquestes xifres hi hauríem d’afegir els sense-sostre i altres moltes persones que viuen en condicions precàries molt dures. Una cara del “micracle econòmic” de Brasil que no sol aparèixer als mass-mèdia.

Per tant, la situació actual urbanística de la ciutat de Rio imposa un ordre de coordinades geopolítiques que dóna una nova dimensió i un joc dialèctic particular entre les coordenades globals del món del nord i del sud, entre la jerarquia de classes dels de dalt i dels de baix. Ens trobem dins d’un propi sistema local de relacions de poder, de dominació i exclusió, amb les seves coordenades pròpies, que té també la seva relació amb les coordenades i les polítiques mundials. Però, per descomptat, un persona que viu a Zona Zul, a Leblon per exemple, tot i que pertanyi al Món del Sur, poc o res té a veure amb els empobrits que hom sol imaginar quan pensa en Amèrica del Sud, els quals aquí són escombrats al nord o a les faveles dels morros de la ciutat. Es demostra una vegada més que la diferència entre Nord i Sud, entre Primer i Tercer Món, és un maniqueisme massa simple per explicar la realitat econòmica i l’organització en classes de cada país. El que semblar car -i pot semblar irònic- és que la imminent revolució popular a Rio vindrà del nord i des de dalt.

Rimbaud en Rio de Janeiro

Suposo que, en part, he vingut fins a Rio perquè necessitava escapar-m’hi. De qui o de què? No ho sé ben bé. De vegades un, simplement, necessita moure’s, canviar d’horitzons, soltar llastre, alleugerir l’equipatge, sentir-se més lliure i lleuger en el dia a dia. Sens dubte, el recurs de l’escapada -com si fóssim Houdinis- de la nostra rutina, dóna a la vida una altra dimensió i amplia i trastoca la perspectiva de les coses: de sobte, per art de màgia, apareixes a milers de quilòmetres de casa teva, a un lloc on no coneixes ningú i on tot és (quasi) nou i diferent. S’obre un període d’excepcionalitat per a les aventures, els somnis i les noves experiències.

Foto d'un home portant una màscara de Rimbaud a la platja

Fotografia de David Wojnarowicz de la col·leció "Rimbaud in New York"

Però costa fugir d’un mateix: l’ombra ens acompanya encara que no la veiem, i en el revolt menys pensat, pot tornar-te de cop el passat. És el que em va passar a mi fa uns dies com un brusc sotrac. No només em tornava de cop el passat del qual volia fugir gustosament, sinó que també vaig tornar a sentir la monstruositat de la meva identitat original, la qual amagava sota les robes exòtiques d’un estranger semiturista, Per a mi, la màscara que em va fer preguntar-me de nou de qui i de què fugia va ser la d’Arthur Rimbaud. La seva figura ha creuat la meva vida des dels 14 anys, quan vaig descobrir els seus llibres entre els prestatges de la biblioteca de casa i els vaig devorar amb fruïció. La seva presència en forma de versos lliures s’havia fet forta en algun racó fosc del meu cor, però amb el temps ja havia deixat de rellegir-lo i el tenia quasi oblidat. Però ara, molts anys després, reapareix amb mi a Rio de Janeiro. Recordo el seu poema Una temporada a l’infern i ja no puc amagar que jo, precisament, també vinc d’una temporada a l’infern. D’un infern que no us podeu ni imaginar i del qual pretenia escapar posant-hi l’Atlàntic pel mig. Però, tot i que l’aigua de l’oceà ha apagat pràcticament les flames, sembla que m’han perseguit fins la riba de la platja de Botafogo algunes partícules encara enceses, cremant.

La retrobada va ser del més casual. Caminava pel centre de Rio sense un destí clar. Acabava de sortir de la feina i sabia que m’hi quedaven poques hores de llum. El Palau de Tiradentes estava tancat. Vaig seguir pujant per la Rua Primeiro de Março fins trobarel Centre Cultural Banco do Brasil.

Hi havia molta gent. Estava molt animat. Era un centre comercial amb totes les de la llei, amb botigues, bar, uns quants caixers per traure-hi diners i gastar-los… Un exemple paradigmàtic de com entén la cultura un banc -pur consum-, amb la particularitat que també hi ven entrades per a les seves sales de teatre i hi fa alguna exposició gratuïta, suposo que per pudor, per voler demostrar que “sí fan cultura”. L’atzar va voler que l’exposició gratuïta fos “I am a cliché. Ecos da Estética Punk”. Estava en pla flãneur -paraula que ineludiblement associo amb un altre gran poeta francès, Charles Baudelaire-, deixant-me portar pels atzar i les troballes que m’oferia la ciutat, i una exposició amb aquest títol va captar d’immediat el meu interès dispers.

 Espera trobar-me amb clàssics del punk: The Clash, Sex Pistols, Los Ramones… Sempre he associat el punk a la música, però per a la meva sorpresa, aquella exposició oferia una selecció d’obres molt estimulants de fotògrafs i artistes visuals nord-americans dels anys setanta. Robert Mapplethorpe, Peter Hujar, Bruce Conner, David Wojnarowicz… No en sabia res d’ells i, de sobte, m’hi semblaven imprescindibles. Sobretot en arribar a les obres de l’últim autor citat, David Wojnarowicz. Era una col·lecció de fotografies en blanc i negre, molt contrastades, de persones portant una màscara de paper d’Arthur Rimbaud en paisatges sòrdids de Nova York. El nom de la sèire: “Rimbaud in New York“. Totes les fotos són impactants, dures, irreverents, plenes de subversions de tabús i prohibicions. Trobo que poques vegades una creació amb tan poca complexitat tècnica -una simple màscara de paper i una càmera fotogràfica- ha estat capaç d’expressar-hi tant i alhora subvertir patrons i normes de l’estètica clàssica.

Un home porta la màscara de Rimbaud en una platja de Rio de Janeiro

Fotografia d'un estranger fent de Rimbaud no Rio de Janeiro

Torno a casa pensatiu. Em comprometo a investigar sobre Wojnarowicz (de moment, he trobat una obra titulada “Post Cards from America: X-Rays from Hell”, de la qual he trobat una versió teatralitzada, un curtmetratge de tendència surrealista i algunes altres obres visuals). No en sé res de res. Sovint et creus que saps, però només acumules restes de pells buides. De vegades cal viatjar a l’altra punta del planeta per descobrir coses que deurien estar a la teva vora però que no hi veies, que no encertaves a trobar. Camino mentre assimilo el que suposa retrobar-me amb Rimbaud a Rio. Ell va viure la bohèmia, els plaers sense límits, la revolta de la Comuna de París (del 18 març al 28 de maig del 1971), a la qual li va dedicar bells poemes, com La orgía parisina, Los pobres en la iglesia i Canto de guerra parisino. Però també, arribat el seu moment, va decidir deixar d’escriure, va dir prou i es va llançar a viure aventures rocambolesques pels indrets del món més inesperats. Potser necessitava alliberar-se del pes de les paraules, allunyar-se de la lluita poètica, allunyar-se de tot, i escapar-se lluny del seu infern, a un altre món possible, a una altra vida possible. Començo a sentir el pes del meu passat, de la meva identitat completa, el pes de la màscara de paper de Rimbaud sobre la meva cara. Baixo del metro com un ressort i camino de pressa cap a casa. De reüll veig que les meves passes hi deixen petjades de foc: guspires i fum invisible que només sembla que veig jo. Però no m’aturo ni torno a enrere sobre les meves passes. Continua avant, perdent-me entre els carrers de Rio com un anònim més, un Arthur Rimbaud en Rio de Janeiro que travessa ràpid la nit que el separa de casa.

Procuro quarto

“Procuro” en portuguès vol dir “busco”. Estic a la recerca d’un habitació en un pis compartit. És clar, de lloguer. No sé exactament per a quants mesos serà. De moment, un parell. Després ja veurem. De sobte, fins i tot amb certa brusquedat diria, estic descobrint que Rio és una de les ciutats del món on l’habitatge és més car. L’anomenat “miracle econòmic” del creixement de Brasil es veu diferent des de la problemàtica de la vivenda digna.

Una de les complicacions crítiques amb què Cartell que posa "Es lloga casa" (en portugués, "aluga-se casa")es troba l’immigrant que viatja sol, a l’aventura, sense amics ni familiars que t’hi puguin allotjar, és la temuda qüestió de trobar casa. L’estada al hostel o l’alberg de torn no pot fer-se eterna: hi surt molt car i, després dels primers dies en els quals agraeixes no estar sol i en els quals, en un lloc com El Misti, pots conèixer molts estrangers amb circumstàncies més o menys semblants a les teves i establir espontanis lligams de solidaritat, suport mutu i afinitat -que de vegades pot portar-hi fins i tot a compartir llit…-, arriba el moment en què el cos et reclama una mica de pau, tranquil·litat i soledat. Poder-te recollir amb la intimitat d’un espai que puguis sentir propi. Així doncs, el cost que hi suposa, la sensació de ressaca de socialització festivo-musical constant, la inseguretat de viure a on lloc on hi entren i surten persones en tot moment (i quasi amb gent nova a diari!), més els contratemps típics de compartir habitació -els ronquits dels companys d’habitació, no poder tenir el llum encès quan els altres dormen, despertar-te amb el primer despertador que sona a l’habitació, etc.-, m’han portat al pas decisiu de deixar El Misti i llençar-me buscar pis. En principi, és clar, amb la intenció de millorar la qualitat de vida i que surti més econòmic que no pas pagar-hi dies solts en qualsevol hostal. Però això en Rio és demanar-hi molt…

Trobar-hi casa és un dels primers reptes importants amb que s’hi afronta l’immigrant. És, en part, una prova de foc perquè per aconseguir-ho has d’assolir diverses habilitats requerides i tenir ja certs coneixements previs: saber on pots trobar anuncis d’habitacions i pisos per compartir; descobrir si hi ha alguna pàgina web local per a aquestes coses; conèixer els pros i els contres de viure en cada barri; saber comunicar-te amb els autòctons per tal de fer-te entendre i, per descomptat, entendre’ls a ells; tenir uns barems dels preus, del que s’hi pot pagar i del que no… Però, a més, també en part és una pedra de toc clau per començar a comprendre l’economia d’un país. Quan saps el preu del que pot costar-te tindre sostre al mes, ja pots fer número aproximats del cost econòmic de la vida en un país. En el cas de Brasil, els números fan tremolar.

Hi busco per Internet. Hi ha 3 llocs web que força útils per als que busquen llogar pis o habitació: Easypiso.com.br, Oxl.com.br i Bomnegócio.com. Oxl seria l’equivalent al Loquo brasiler: un lloc on els usuaris es posen en contacte lliurement entre ells per a diferents serveis o interessos, com els que ofereixen i busquen un habitació de lloguer. El que té d’interessant Easypiso és que, a més de les habituals opcions en llocs web de recerca d’habitació, com fixar-hi un mínim i un màxim del que hi vols pagar, t’hi permet cercar per barris, una opció molt útil. Bomnegócio pot ser no és tan atractiu ni té un sistema de recerca avançada tan sofisticat, però s’hi poden trobar habitacions que estan força bé.

Un cop tenim localitzades les pàgines, comença el joc de trobar-hi habitació -i pis, per extensió-. És com jugar a la loteria, o a traure’n paperets. Amb la diferència, per descomptat, que en aquest jocs els diners, el que estiguis disposat a pagar, hi compta, i molt. Però aviat te n’adones que, de totes maneres, encara que no puguis optar a les habitacions més cares, tampoc pots optar-hi a les barates, simplement, perquè no n’hi ha. Increïble! Des del punt de vista d’algú ve d’estar llogant a Barcelona durant anys -a l’Eixample i a Gràcia-, els preus són de bojos. Costa imaginar-se algú pugui pagar el que demanen per una habitació… potser bojos turistes que pagaran el que faci falta pel seu estiu a les platges de Copacobana, Ipanema o Leblon? És curiós el pròxim que pot estar un immigrant precari amb el compte bancari ben pelat del turisme de luxe, dos cercles molt diferents però que poden tocar-s’hi, sobretot en els primers dies quan encara no comprens l’economia del nou país i no saps quina classe econòmica t’hi pertoca i a què pots accedir-hi i a què no. Però perquè us feu una idea de l’escàndol econòmic al que faig referència: el més habitual és trobar-hi no habitacions (“quartos”), sinó places (“vagues”) a compartir en una mateixa habitació, normalment en lliteres. Molts anuncis tenen redactat el títol com si estiguessin oferint un “quarto”, però realment és una “vaga”. I què demanen per una vaga? Atenció: agafeu-vos fort… Entre 500 i 600 reals!!! Aquest preu és l’estàndard per a habitacions compartides amb 2, 3 o 4 “vagues”. Sí, m’he trobat moltes vegades que m’hi demanen 600 reals per una “vaga” en una habitació a compartir amb altres 3 persones. I les imatges, imagineu-vos-les: habitacions petites com llandes de sardina omplertes per dues lliteres de dos a la dreta i a l’esquera, amb un passadís mínim per posar els peus a terra i prou -però per posar els peus a terra a torns, que vuit peus alhora segur que no hi caben!-. Així doncs, estem parlant que estant intentat embutxacar-se 1.800 reals (prop d’uns 800 euros) per una habitació minúscula no apta per a claustrofòbics. Ja us dic, de ciència-ficció.

Un s’hi queda espantat. Al·lucinat. Està clar que els europeus no coneixem gaire el que passa en el continent Americ, en països com Brasil. Hi estem lluny, i si ens costa suor i crisis financeres de cavall descobrir una mica la realitat econòmica de casa nostra, imagineu-vos el que sabrem de l’altre costat de l’Atlàntic. És cert que Internet i les noves tecnologies de la informació i de la comunicació estan canviant i subvertint el sistema comunicatiu hegemònic, però encara ens queda molt camí per recórrer. El que està clar és que la ignorància de la situació econòmica de Brasil m’ha deixat ben tocat. I lluny de mites estil “Brasil és un país barat” o “Uh! Allà amb l’euro viuràs com un rei!”, aquest país, en concret la ciutat de Rio, té un preus inimaginables. El preu desorbitat dels lloguers em fa qüestionar-me com funciona el sistema econòmic al Brasil. Potser una de les claus per comprendre en què es fonamenta el “miracle econòmic” d’un país que està cridat a tenir un pes decisiu en el mercat internacional en els propers anys. Dues possibles pistes per seguir investigant-hi: les fortes desigualtats socials i el fet de què més o menys un 60% de la població del Brasil viu en faveles. Hi seguiré investigant. Però primer he de trobar pis!!!

No ho sembla, però és hivern i el sol marxa aviat

Una de les coses que em sorprenen de Rio és que es fa molt aviat de nit. És clar, un Aorpador de nit, a Rio de Janeiroamb 30 graus de temperatura no té consciència que estem, en teoria, en hivern. Però aquest fet encara pot ser més frustrant per als europeus acostumats a associar el bon temps amb els dies llargs: un pot caure en la il·lusió que els dies seran llargs -o això voldries…-, però la veritat és que a les 5 de la tarda comença a enfosquir i a les 6 ja és completament de nit. Allò d’anar a la platja després de dinar, després de la migdiada o de l’etapa del Tour, m’hi sembla inviable. Quan t’hi descuides, el sol comença a posar-s’hi i la nit et sorprèn. Però és, clar, per als autòctons d’aquí és una altra cosa i no és estrany veure-hi surfistes i algun platgista tot i no tenir-hi sol.

Molts dels estrangers que ens trobem coincidim en què aquest fet com l’única pega que hi trobem; la resta, de moment, ens té corpresos. Quan s’hi fa de nit, solem recollir-nos a casa o a l’hostal de torn i preparar-nos per encarar la nit: Rio totes les nits té una oferta ben atapeïda de festes i música en directe -sobretot de samba-, és una ciutat que, per qui vol, està en festa contínua. En això em recorda a Barcelona. El que sí em crida l’atenció és que no sol confirmar-se el pla de cada nit fins a l’últim moment. Suposo que serà, en part, per l’oferta de plans possibles, i també en part, pel caràcter tranquil i sense presses que s’hi respira per aquí. Però un de seguida agafa gust a decidir les coses al seu degut moment.

Mentre esperes el pla nocturn, la tarda es fa llarga. Fa hores que és de nit i potser no són més de les 8 de la tarda. Costa acostumar-s’hi. Els meus bioritmes encara enyoren les tardes llargues i més hores de sol. Has d’aprendre a apaivagar l’ansietat de l’estranger que, precisament, faria el possible per allargar el dia per viure i conèixer noves coses. Són moments per conversar amb els altres hostes de l’hostal, de connectar-se a Internet, de compartir informacions crucials entre estrangers recent arribats a Rio. No està malament del tot. Entre el Rio diürn i el Rio nocturn, hi ha tardes llargues sense sol per recollir-s’hi i preparar amb temps els somnis del dia de demà. I això sí, si vols anar a la platja o fer turisme, toca matinar de valent. Afortunadament, matinar aquí com que em sembla més fàcil. Tinc un despertar més plàcid i prefereixo somiar despert vivint la ciutat que somiar dormit, embolicat entre llençols. Som-hi doncs. Prou d’Internet.

Cap de setmana de turisme!

Primer cap de setmana amb ganes de fer turisme per Rio. Entre setmana treballo, així que tenia molt clar que volia aprofitar aquest cap de setmana per conèixer més la ciutat i els seus punts turístics d’ “obligada visita”. Havia viatjat a Rio sense guies turístiques ni informació prèvia de cap tipus. Tan sols havia tingut temps de fer una ullada per la Wikipedia. Per sort, allotjar-se al Misti és garantia de què no t’hi faltarà informació: pots preguntar als recepcionistes-djs o a qualsevol altre hoste, que segur que són capaços d’ajudar-te a elaborar el teu pla turístic en un tres i no res. Així ho vaig fer. I després de recollir un bon grapat de recomanacions, vaig fer-me la motxilla i vaig sortir a descobrir noves cares de Rio.

Cristo Redentor i el Corcovado

El Cristo és una de les icones més representatives de Rio i per extensió de tot el Brasil. Per ignorància meva, crec que no l’havia vist fins arribar aquí. I ara, curiosament, cada vegada que veig una persona amb els braços estesos en forma de creu, em ve automàticament la imatge del Cristo del Corcovado. Es tracta d’una estàtua d’uns 30 metres de color blanc de Crist amb els braços oberts, estesos en forma de creu. La gràcia està en què està al cim del Corcovado, una muntanyeta que pertany a la Floresta de Tijuca, i està a una alçada d’uns 700 metres. Com ja he comentat en algun post anterior, Rio és una ciutat rodejada pel mar i muntanyetes -“morros” els diuen- i el Corcovado n’és una d’elles, no de la part de la costa, sinó tirant cap a l’interior, on s’estén la immensa i frondosa Floresta de Tijuca.

Per arribar-hi s’ha d’agafar un entranyable trenet-cremallera a la falda de la muntanya. Allí anàvem les hordes de turistes amb les càmeres disparant-se a tort i a dret. Uns minutets travessant la floresta, pujant al cim. De sobte, veig per la finestra un nen queFoto del Criso Redentor de Rio de Janeiro corre de lluny i sembla voler aproximar-se al trenet, però abans de què hi arribi, ja hem passat de llarg i jo l’he perdut de vista. Potser és un nen d’alguna favela de per aquí, penso… Arribem al final del trajecte. Pujo unes escales fins arribar als peus del Crist. La vista és espectacular: es veu Rio, el mar, els morros que l’envolten. És difícil caminar sense espatllar cap fotografia. Ni Catherine Zeta-Jones en els seus bons temps de La Trampa -enfundada en aquell vestit cenyit de cuir- podria evitar sortir en alguna foto com a “turista accidental”. Faig les fotos de rigor. És curiós: el Cristo no m’impressiona tant, no és tan immens com sembla des de baix. 30 metres? No m’ho semblen. No vull dir que sigui poca cosa, però si es posés a Pau Gasol al cim amb els braços estesos en forma de creu potser hi faria un efecte similar. Sense comptar, és clar, el sacríleg de l’assumpte.

Miro durant minuts una ciutat miniaturitzada per la perspectiva que quasi desconec totalment. El paisatge, la naturalesa que envolta la ciutat és el que més m’encanta. De fet, tinc ganes i curiositat per endinsar-me en la Floresta, el que també anomenen oficialment el Parc Nacional da Tijuca, i no de tornar a la ciutat. Ara que estic fora, a dalt del Corvocado, m’adono de tot el Brasil salvatge que m’estic perdent tancat a Rio. Però no hi ha cap camí per on deixar-me anar, tan sols l’estació on arriba el trenet-cremallera. Hi pujo i torno cap abaix. Amén.

El Jardí Botànic

Com m’hi vaig quedar amb ganes de més naturalesa i no sé encara com escapar-meVista general del Jardí Botànic de Rio de Janeiro, on s'hi veu un llac, arbres i muntanyes al fons per la Floresta de Tijuca, vaig decidir anar al Parc Botànic, una altra de les recomanacions en boca d’altres estrangers que visiten la ciutat. Qui no es consola és perquè no vol: no és salvatge, però per una estona pots deixar d’escoltar cotxes i veure edificis, i, a canvi, pots conèixer una mica més la flora diversa i fantàstica de Brasil.

El parc és molt gran. He pogut passejar tranquil·lament, admirant els arbres, els jardins, les flors, alguna cascadeta amb l’aigua baixant a esglaons. Per moments, el camp de visió estava ple de vegetació i m’hi sentia com si estigués en un altre lloc, un lloc idíl·lic lluny de les ciutats i del seu trànsit estressant. He vist arbres ben estranys que no sabia que existien. M’he quedat enamorat fotografiant flors de tots els colors. I, com si fos un nen petit, he corregut per veure amb els ulls ben oberts uns monets la mar de graciosos que feien tenir molt mola llet. Per si de cas, no m’hi he acostat.

Mono-esquirol en el Jardí Botànic de Rio de Janiero

Platja d’Ipanema

Abans d’arribar a Rio coneixia els equips de futbol de la ciutat, el Flamingo -on ara hi juga Ronaldinho-, el Botafogo i el Fluminense, les platges de Copacabana i Ipanema i poc més. Em feia especialment gràcia anar a la platja d’Ipanema. Qui no coneix la música de “La Garota de Ipanema”? Tenia curiositat per veure alguna cosa bonica i plena de gràcia, alguna noia que, amb el seu dolç balanceig, camini cap al mar.

Efectivament, quan passes uns minuts a la platja d’Ipanema, veus passar moltes coses boniques que entren i surten del mar. No em costa comprendre per què Jobim i Vinícius de Moraes van composar aquesta cançó.

Les platges de Rio, com a platges, sense comptar “as coisas lindas que passam por lá”, no és que siguin res de l’altre món. L’aigua sí és una altra cosa: neta, transparent, fresca. He pogut fer el meu bateig en l’Atlàntic. M’hi he capbussat i fet unes ràpides braçades abans de quedar-m’hi congelat. Després he marxat sol, “sozinho” com diuen aquí, cap a casa cantinorejant la cançó de “La Gaorta d’Ipanema”. Una mica de nostàlgia romàntica després de veure passar tanta bellesa morena passar pel meu costat….

Ah, porque estou tão sozinho
Ah, porque tudo é tão triste
Ah, a beleza que existe
A beleza que não é só minha
Que também passa sozinha Posta de sol des de la platja de Ipanema

Ah, se ela soubesse
Que quando ela passa
O mundo inteirinho se enche de graça
E fica mais lindo
Por causa do amor

Por causa do amor“…

(Traducció: Ah, perquè estic tan solet?/Ah, perquè tot és tan trist?/Ah, la bellesa que existix,/la bellesa que no és sols meva,/que també passa soleta./Ah, si ella sabés/ que quan ella passa, el món senceret s’ompli de gràcia i s’hi posa més bonic. Per motiu de l’amor…)

Brasil, la terra on cada dia és una “feira”

Havia vist la paraula “feira” (fira) escrit en alguns cartells i anuncis en portuguès, però no sabia a què s’hi referia. De quines fires parlen per tot arreu?, pensava sense encara haver donat amb la solució. Ho considerava normal. Els brasileres ja tenen fama de ser una cultura alegre i festiva, de la qual el Carnaval és la seva màxima expressió. El fet d’haver vist la paraula “feira” precedida pel que semblaven adjectius ordinals -segunda, terça, quarta…- tampoc va ser una pista prou bona per a mi. Quan un viatja milers de quilòmetres i es posa a viure, de sobte, entre una cultura i una llengua que no coneix, és normal que estigui desorientat i que no sàpiga ni en el dia que viu. És el que em passava a mi.

No ha estat fins que he hagut de portar la roba bruta a la bugaderia que ho comprès tot. A l’hora de posar-nos d’acord amb quin dia havia de passar a recollir la roba rentada i assecada -sense planxar, que hi sortia massa car…-, ha tornat a sortir la “feira”. L’home no parava de repetir “quinta-feira”. I jo pensava: i torna-li la trompa al xic! És que aquests brasilers sempre estan de festa i fins i tot posar-hi una rentadora els és un problema? Però mentre intentàvem entendre’ns, el dependent de la bugaderia ha dit una pista clau: “depois de amanhã”. Començava a lligar caps: depois de amanhã ha ser per força el nostre despús-demá, pensava. Per tant, segons els meus càlculs això era dijous. Li deia dijous provant sort en castellà, català i anglès, però el bon home no semblava estar d’acord amb que fos dijous i seguia insistint-hi: quinta-feira. Quan ja semblava que més o menys ens enteníem -perquè havia comprès que per demà no podia ser i per divendres ja em semblava molt de temps per rentar i assecar la roba-, però no coincidíem en com dir-li al dia, un home més jove assegut a una taula llunyana, al fons de la bugaderia, ha dit alguna cosa barrejant les paraules “jueves” i “quinta-feria” en la mateixa frase. Ja ho tenia clar. Per fi! Para quinta-feira, el jueves, he dit ja definitivament. I m’ha respost somrient, content d’haver aclarit l’embolic del dia. Simplement, el nostre dijous és la seva quinta-feira.

Fins aleshores jo seguia comptant els dies “a la romana” -dilluns, dimarts, dimecres..-, quan aquí els compten per fires -segunda-feira, terça-feria, quarta-feria…-. Com els anglesos, comencen la setmana en diumenge. És a dir: el diumenge és domingo (o prima-feira); el dilluns, segunda-feira; el dimarts, terça-feira; el dimecres, quarta-feira; el dijous, quinta-feira; divendres, sexta-feira; i dissabte, sábado (o septima-feira).

Pel que he pogut investigar, en el portuguès antic els dies de la setmana sí seguien el patró romànic que seguim nosaltres, però un emperador portuguès va decidir canviar-ho com a senyal de poder i d’independència. Sigui com sigui, en el Brasil d’avui cada dia és una fira i m’encanta aquesta manera d’encarar l’aventura quotidiana. No us sembla motivador aixecar-se cada matí sabent que hi comença una nova fira? Jo des de que ho visc així, tinc millor despertar: ja no començo dies normals, dies avorrits i clàssics “a la romana”, sinó que començo dies per farcir de novetats, aprenentatges, descobertes, festes i alegries. Intentat fer de cada dia una fira quotidiana que m’ompli de vida i d’energia. I és que “si la vida és un carnaval”, com diu la cançó de Celia Cruz, cada dia ha de ser una fira. Costa aprendre a ballar amb la pressió dels mercats, dels diners, però quan deixes entrar dintre teu el ritme de la cançó, ja t’hi vas soltant… “No hay que llorar, que la vida es un carnaval y las penas se van cantando”…

Allotjat al Misti Hostel en la praia de Botafogo

Següent parada: el Misti Hostel, situat a l’Avinguda Praia de Botafogo de Rio de Janeiro. Un alberg o una posada és un bon lloc per aterrar per a un estranger que visita un nou lloc: per un mòdic preu pots tenir llit, desdejuni, bany i, el més important, t’hi trobes amb altres viatgers, amb els quals pots coincidir amb algunes coses i amb d’altres no -lloc de procedència, idioma, motiu del viatge, etc.-, però que acaben sent de vital ajuda els teus primers dies en terres estranyes. Potser ells fa pocs dies que hi han aterrat, però amb la seva curta experiència, per al recent arribat, ja són cicerones que, probablement, tindran la resposta precisa a les teves primeres necessitats (perquè farà poc que ells també l’acaben d’obtenir i la tenen ben fresca!). Aquest tràfic d’informacions i consells pràctics entre viatgers té un valor incalculabe. La solidaritat entre viatgers és un dels motors que dóna sentit i fa realment possible conèixer món.

Les primeres impressions en arribar al Misti van ser més aviat negatives: em va rebre un recepcionista nou al treball que no sabia ben bé què dir-me; la música estava a tota pastilla; l’endoll de l’habitació estava mig sortit, amb els cables penjant-hi; l’habitació semblava bruta… i jo em sentia més estranger i foraster que mai. Però al dia següent em vaig tranquil·litzar: vaig comprovar que l’endoll, com a mínim, funcionava; vaig comprendre que el terra semblava brut, però que era així, poc agraït -com el terra del meu ex pis…-; i vaig començar a acostumar-me i a gaudir de les diferents sessions musicals amb què els “recepcionistes-dj” amenitzaven els seus torns de treball. Cada recepcionista tenia els seus gustos i preferències. I si bé al principi pensava que seria molest conviure amb aquella banda sonora que no parava durant les 24 hores del dia, poc vaig trigar a passar a escoltar atentament cada cançó i preguntar, encuriosit, noms de grups i cançons que sonaven. Així vaig conèixer el grup argentí Nonpalidece, una troballa interessant. Recordo que el primer dia que em vaig despertar en Rio, en El Misti, una recepcionista xilena va posar el Feeling Good de Nina Simone mentre em prenia el cafè del matí. (…) It’s a new dawn/It’s a new day/It’s a new life/For me/And I’m feeling good (…). I les trompetes… No sabria dir si el llarg viatge m’havia deixat especialment enamoradís, però aquell matí, mentre durava la cançó i anava prenen a glops espaiats el cafè, em vaig enamorar de la xilena. Ella treballava a l’ordinador, d’esquenes i aliena a la meva cançó d’amor particular. Era una xilena morena, de pèl negre, baixeta i de gran somriure. Està casada i, de moment, no em fa gaire cas. Els seus somriures són fugaços.

El que més va canviar és el més important: vaig deixar de sentir-me tan foraster, com un peix fora de la seva peixera, i vaig anar trobant-m’hi agust. Molta gent, com és el meu cas, vitja sola. Però en El Misti és difícil sentir-se sol. Primer, perquè quasi totes les habitacions són compartides -de 6, 9 o 10 places-; segon, perquè el pis de baix, on està el saló, la terrassa, la cuina i el minibar amb nevera per a les begudes, és un espai comú i transitat, amb constants entrades i sortides dels hospedats. No és possible avorrir-se al saló: tan sols amb observar qui entra i qui surt i anar encadenant espòradiques converses amb qui cau a la teva vora -habitualment sense conèixer o recordar el seu nom ni el seu lloc de procedència- ja et passa la tarde. És com un club social de viatgers, d’immigrants de pas, d’estrangers que passaran estades curtes en Rio. A les nits l’ambient és més animat: tothom torna de les seves aventures diürnes -visites turístiques, estones de platja, recerques infructuoses de pis, cursos d’estiu, treballs, etc.- i, després d’una dutxa, s’agraeix la calidesa d’una conversa i la frescor d’una beguda. En el minibar del Misti m’he pres les meves primeres caipirinhes al Brasil. De moment, les prefereixo amb dosi extra de sucre.

Els primers dies aquí he parlat poc portuguès. Sorprenentment -o no-, hi ha molta gent que parla espanyol. La majoria dels recepcionistes del hostel són argentins. I, és clar, el cuiner també és argentí. Per moments costa fer-se a la idea que estic a Rio de Janeiro i no a Buenos Aires, però una de les coses que estimes quan surts del teu país és que aprecies des d’un altre punt de vista més mestís la qüestió de la interculturalitat entre pobles, i les separacions i les distàncies entre ciutats, llengües i cultures es redueix enormement, tant que sembla que tot un món pugui cabre en el saló del Misti.